I després de la decepció... oh, èxtasi!

Havent sobreviscut a la catàstrofe expositiva de la Galleria de l’Accademia, arribar al Museu dels Uffizi és com entrar en un d’aquells somnis tan bonics que voldries recordar-ne cada detall per sempre. Una llarga galeria amb estàtues romanes dóna pas a sales on s’entrelluquen autèntiques delícies. Com aquell qui deixa el millor plat per al final, caminem fins el fons del passadís, i allà, abans d’encetar-ne el segon, quedem extasiats per una de les vistes més esplèndides de Florència, la de la vora del riu. A esquenes del Ponte Vecchio, un pont de pedra, i un altre, i un altre, es perden ja entre la boira. L’altra riba, retallada per les agulles dels xiprers, cases senyorials, torres, palauets, i glorietes de marbre, és tan poètica, que sembla sortida de la imaginació d’un pintor exquisit. Com si no fóssim encara davant la més pura perfecció, un remador sorgeix de sota el Ponte Vecchio i dóna al quadre tanta calma, amb el xipolleig lent dels rems blancs i vermells i l’harmonia de la canoa de fusta rogenca, que se t’escapa un sospir del fons de l’ànima.
I això que encara no hem estat rebuts, a mode de benvinguda, pels dolços i lluminosos rostres de la Visió de Sant Bernat pintats per Fra Bartomoleo, ni per la Sagrada Família de Michelangelo dins un marc que sembla viu, rodó, gruixut i amb testes sobresortints, obra dissenyada també per l’artista. Entrem llavors en una sala consagrada tota sencera al Raffaello, amb retrats superbs i una Madonna del Cardellino (cadernera) que val per si sola la visita a Florència.
I encara hi ha més joies: Tizianos, entre ells la Venus d’Urbino, que en alguna ocasió ha merescut una exposició per a ella soleta; Bronzino, Rosso Fiorentino... i tota una descoberta, una delicada Felicità Sartori pintada per una de les rares pintores que van aconseguir sobresortir en un món d’homes, Rosalba Carriera, a la mateixa sala que la inoblidable Condesa de Chinchón de Goya.
Pensem que podrem fer una pausa de bellesa a la cafeteria, però no se’ns concedeix cap respir: davant per davant, se’ns apareix, imponent, com un gegant que tragués el nas per damunt la barana de la terrassa, el cap de la Torre della Signoria i, un poc més al lluny, la cúpula sublim de Brunelleschi. Acabem la visita entre quadres d’una exposició temporal de deixebles de Caravaggio –Artemisia Gentileschi, un infraconegut Gerrit van Honthorst, Theodor Rombouts- i, ja malalts de Stendhal, deixem totes les meravelles medievals i renaixentistes per a l’endemà. El cos ja és incapaç de suportar cap emoció més.

El Museu dels Disbarats, o com jugar a amagar les obres d'art

Imagineu que un dia arribeu a Florència, extasiats amb la perspectiva de confrontar-vos amb obres de Brunelleschi, Botticelli, Michelangelo, Giotto, Fra Angelico, Tiziano. Després de meravellar-vos amb el Duomo fulgent, i abans d'entrar als Uffizi, l'opció clàssica és pagar els 6,50 euros que costa l'entrada a la Galleria dell'Accademia per admirar el bell i gigantesc David de Michelangelo i delectar-se amb altres obres mestres. Així ho fan un milió de visitants l'any, i així ho vam fer ahir nosaltres. En vam sortir amb els pèls de punta. El què vam veure, o millor dit, el què no vam poder veure, és causa suficient per rebatejar aquest museu florentí com a Galeria dels Horrors.
No podem culpar-ne el David -en posició immillorable, i envoltat de bancs antics de fusta que permeten extasiar-s'hi amb tanta calma i perspectiva com es desitgi- ni les altres obres extraordinàries de l'artista -les més colpidores són, potser, les inacabades, perquè mostren la dificultat de fer aparèixer una meravella escultòrica d'un tosc bloc de pedra-.
No és el cas, tampoc, de la bellíssima Madonna gòtica del Giottino, amb un Sant Joan Baptista que sembla llegir-te els pensaments, ni del delicat Crist del Mestre della Madonna Strauss.
Les altres obres, en canvi... on són? Cal sortir equipat amb una llanterna per descobrir un corprenedor Crist davallat de la Creu de Santi di Tito, o la mateixa escena de Filippino Lippi i el Perugino. Ambdós, a les fosques.
S'ha de tenir una vista de gat per discernir, en la penombra de la sala principal una tarda d'hivern, dos Verges de Sandro Botticelli dignes del top twenty de Madonnes de la història de l'art: la del Mar, que és un quadre petitet, i la del Nen amb Sant Joan i dos àngels (a la dreta), penjada sense rètol un metre i mig més amunt de la vostra mirada.
També 'ha d'alçar ben bé el coll i aguditzar la vista per apreciar un boirós Crist d'Andrea del Sarto.
Ara bé, la col·locació de dues Anunciacions sublims, una del Mestre de la Nativitat St John i Filippino Neri, l'altra del Neri de Bicci (a l'esquerra) és ja de premi a l'absurd: caldria anar al museu amb dos potents binocles equipats, si pot ser, de focus lluminosos de llarg abast, perquè els dos quadres estan penjats en una sala ombrosa... a cinc metres d'alçada! Cinc! Sense prismàtics, l'únic altre remei seria enfilar-se en una d'aquelles llargues escales de pintor de façanes.
I quadres fantàstics com els de Paolo Uccello, simplement, no són visitables.
Així és com aquesta Galeria maltracta els seus tresors i de pas, li fa pam-i-pipa al públic, que es pregunta si avui és el dia dels Innocents o si els responsables, amb l'excusa de la mancança de fons, han decidit sotmetre obres d'art meravelloses a un inenarrable Joc dels Disbarats.

Una cabra, un pastor, un arbre: el misteri de Calàbria.

Una pel·lícula sense paraules ni música. Amb quatre estranys protagonistes: un pastor de les remotes muntanyes de Calàbria que cuida un cabrit, el qual alimenta amb els seus ossos fredorosos la terra que trepitja un arbre gegantí, el qual acaba convertit en carbó. Home, animal, vegetal, mineral, lligats en el miracle de la vida i la mort quotidianes.
Aquesta és la trama de "Quattro volte", un film originalíssim que va deixar embadalit el jurat del Festival de Cannes el 2009 i que ara rep l'aplaudiment de Le Monde. L'autor, un jove de Milà d'orígens familiars calabresos, Michelangelo Frammartino. En la renouera i histriònica Itàlia neixen també sensibilitats callades, extraordinàries, com aquesta. Que ens cosifiquen un món vivaç que crèiem esfilagarsat en les boires del temps.
Vaig sortir d'una deserta sala de cinema romana fa mesos amb sensació de desconcert. Què ens vol dir Frammartino amb aquest pastor que beu la pols d'una església amb l'esperança de curar la tos afeblidora? Per què la cabreta que ens enamora es perd un dia de fred i neu? L'únic que sé és que han passat mesos i segueixo emocionant-me amb el record del fregadís acollidor de les branques d'un avet, la poesia d'uns pobles de xemeneies fumoses, la palpitació d'unes muntanyes. Aquella nit d'estiu vaig saber que un trosset de mi quedava per sempre captiu d'una terra d'encís inexplicable, embruixador, Calàbria.

La vida secreta dels arbres

Tanta gent bandeja amb menyspreu la intuïció que animals i plantes són éssers valuosos, sensibles i fins i tot intel·ligents. Pensen que l'home és l'únic ésser interessant de l'univers i la resta són només andròmines de segona classe. Com a molt, andròmines belles i curioses. Una mica com a l'Edat mitjana i Moderna, quan es discutia si les dones o els indígenes americans tenien ànima.
Una tal apreciació sol néixer més de la mandra que de la tant pregonada racionalitat. Considerar que plantes i animals executen actes voluntaris i conscients significaria canviar hàbits, adquirir noves pautes de comportament basades en el respecte, i això, ui, això fa molta pigrícia. Les lluminàries pensants de la Creació fins i tot solen arrufar el nas quan algun científic els desfà aquest món tan ben estructurat que s'han construït. Treballs com el del doctor en Biofísica Stefano Mancuso tenen per a ells molt menys valor que qualsevol altre recerca científica que arribi a la conclusió contrària.
Només les persones curioses o convençudes llegiran amb plaer, en canvi, l'entrevista a Mancuso de l'admirada Ima Sanchís a La Vanguardia. Mancuso explica que els arbres tenen una vida social insospitada. Quan són grans i acaricien els núvols amb els dits, no obliden ajudar el petit germà i cosí que neix a sotabosc, lluny de la llum indispensable del sol. Li allarguen una arrel i comparteixen la sàvia plena de nutrients fruit de la fotosíntesi que al nadó li és negada. Això sí, als estranys, ni aigua. La xenofòbia no és exclusiva de les persones.
Els arbres també solen avisar els amics i coneguts del perill que s'acosta. Ho fan fins i tot en el moment de morir, com un últim acte de solidaritat. Els altres es preparen armant-se amb tots els recursos que els dóna la Natura. Per exemple, fabricant a tota màquina tanins que enverinin una plaga d'antílops que amenaça la supervivència d'un bosc d'acàcies.
Les plantes infantívoles fins i tot juguen, com els nens o els cadells. Difícil de creure, oi? Doncs el tal Mancuso ha comprovat com els petits gira-sols criats en un camp aprenen junts a moure's al voltant del sol, mentre que els exemplars crescuts en solitud són matussers i inexperts.
El secret d'aquesta animada vida xerraire està en les arrels, que serveixen per dir-se tantes coses fora de mirades inquisitives. I de tota la pell de la planta, que no només rep un mar de sensacions sinó que sap llegir-les, interpretar-les i compartir-les. Seran aturades, les plantes. Però badoques, no. Els badocs són els qui veuen en aquests éssers vius poca cosa més que una munió de fullaraca.

Cap d'Any a Roma

L'any, a Itàlia, comença sempre amb un plat de llenties a l'estómac. Símbol de prosperitat, i no de pobresa. Aquest any, una zuppa elaborada amb dedicació. Ja destriar els llegums de les pedres és tasca de pacients -no pas per mi, doncs; no pas encara-. És el primer esforç del dia, abans de deixar les minúscules perletes en remull. Després, al vespre, cal preparar el brou barrejat amb puré fresc de carbassa i ceba. I com a últim afegit, una mena de botifarra d'escudella a la italiana, el cotechino de Módena, que per fortuna venen mig preparat. Abans d'anar al plat, un plugim de fulles de julivert.

Per postre, hi esmunyo un dolç català, el tronc de Nadal. Però m'he oblidat de comprar nata, i reviure les cues al supermercat fa venir suor freda. Així que dins hi apinyo galetes maria remullades en llet, separades l'una de l'altra per una capa de xocolata negra desfeta amb mantega i conyac. La mateixa crema gustosa i llaminera que s'aboca al damunt per fer-li un terradet -si es vol, nevat de sucre glaç- al pastís. Una crosta cruixent després d'una estança a la nevera. A taula s'hi agermanen el rosso de Montepulciano i el cava català, o un spumante si no hi ha més remei -quin dia, Senyor, acabarà la Creu dels controls de líquids als aeroports?-. I una llambregada per internet a la televisió catalana, perquè no hi ha res més emocionant que sentir, amb raïm o sense, com a casa les Dotze van tocant.

Un rei guanyador

"Pere el Gran és tot el contrari de la imatge que Catalunya ha anat construint de la seva història, ja que és un guanyador", deia fa uns dies l'historiador italià Stefano Maria Cingolani al diari Ara. Ha estat un científic estranger qui s'ha pres la molèstia de regirar 200 pergamins, 6.000 manuscrits i 20.000 documents per acostar-se al personatge català que va desafiar les grans potències de l'Edat Mitjana -França, el Papa- i va conquerir Sicília i Malta.
El 90% del material dormia, polsós, en arxius atapeïts d'història oblidada. Els documents revel·len un rei astut, que confia més en les petites victòries guerrilleres que en les grans batalles, i que té una visió política encertada d'Europa. Més i tot, potser, que el pare, el nostre idolatrat Jaume I. Això opina Cingolani.
Pere, que és quasi tan alt com son pare, pot ser també maquiavèlic, capaç de matar el germanastre Ferran Sanxis. A l'inrevés que Jaume I, que va enamorar-se sincerament i apassionadament de la segona dona, Violant d'Hongria, la vida conjugal amb Constança, néta de Frederic II d'Alemanya, va ser més aviat freda. Ella, segons els documents, no sembla estar a l'alçada de la consideració de beata catòlica, perquè no resa mai pel marit ni té cap intenció que l'enterrin al seu costat, al monestir de Santes Creus. Una tomba, la de Pere, que té el dubtós honor de ser l'única d'un rei català que no ha estat mai profanada, diu Wikipèdia. Això no és del tot cert, perquè, si bé cap escamot popular va obrir la tomba per escampar-ne els ossos, com va passar amb tots els reis enterrats a Poblet quan la desamortització de Mendizábal en va foragitar els monjos, un equip científic sí que va foradar el sarcòfag fa uns anys per examinar les restes del rei. En va concloure que el monarca havia tingut bona salut.  Profanació és una i l'altra, només varien els motius: fúria anticlerical, curiositat científica.
La conclusió de Cingolani: "Pere el Gran és un rei que demostra que si vols, pots. Si Catalunya vol canviar el seu tarannà i el seu model d'identificació ha de mirar més enrere. Per què en lloc de celebrar l'11 de setembre de 1714, que és una derrota, no se celebra el 4 de setembre de 1282, el dia en què l'estol català va desembarcar a Palerm?". O el dia que va conquerir Atenes, afegiria jo. O Nàpols. O el naixement de Jaume I, artífex dels Països Catalans. O...