L'espagat metafísic

Estudiar metafísica és com provar de fer l'espagat a trenta anys.
És impossible que mai arribis a la perfecció, a entendre què és el món i perquè i com existeix. De fet, al principi, és com una mena de tasca de bojos, una estupidesa, un luxe innecessari. Comencen a tremolar i grinyolar els músculs acomodats, que es queixen i es diuen perquè se'ls demana un esforç semblant si fins ara han viscut prou bé sense tantes tibantors, i una se sent incapaç d'arribar a moure's ni un centímetre.
Però, a força d'intentar-ho, a força d'empènyer les parets estretes del cervell, l'enteniment s'eixampla. I un cop acabat l'exercici, l'ànima se sent més lleugera, tonificada.
No és un exercici inútil.

P.D. Deixa'm pensar-ho, que mentre la colla es passeja ara mateix per la verdor de Villa Pamphilj, una és aquí reclosa forçant a tota pressa un espagat prou digne per a l'examen de dimarts! Un impossible, ai!