divendres, 12 de febrer de 2010

Neu a Roma

Neva! Al principi, semblava un miratge. A les nou del matí, queien flocs, però l'aigua acumulada de la pluja impedia que enfarinessin el terra. Per acabar de desinflar il·lusions, s'ha posat a ploure fort.
Quan ja ningú mirava més per la finestra, ha succeit l'inesperat. Els flocs s'han espessit. Queien gruixuts i amb força. Ha estat qüestió d'instants. En un no-res, les plantes de la terrassa han quedat colgades. A l'altra finestra, la que dóna a la insulsa Via de Quattro Venti, gairebé no es veia el paisatge. I ara mateix, mentre escric, el pi del davant ha deixat caure una branca gruixuda. Només s'ha sentit un soroll sec i el lladruc de l'únic altre testimoni de l'esdeveniment.
No sé perquè l'amor a la neu és tan universal, unànim. Ens agermana a tots, urbanites, moderns, nostàlgics, carques. No només per la bellesa d'un firmament blanc. És també que, en aquest món accelerat i atapeït, ens fascina la lentor i el silenci de la neu. Com si la natura ens obligués a retrobar-nos amb l'autèntic ritme dins nostre. L'harmonia sempre es mou a pas lent.

2 comentaris:

Luis Soravilla ha dit...

Quina enveja.

Potser sigui el silenci una de les coses que més ens sobta d'un paissatge nevat.

Per cert, com serà veure caure la neu per la llanterna del Panteó?

Sandra Buxaderas Sans ha dit...

Per desgràcia, ja ha deixat de nevar... i ha plogut una bona estona. Queda neu als arbres i als cotxes, només... Ai! Pensava moure'm al centre un cop hagués acabat unes coses, i demà tenia grans plans, però ha estat més efímer del què semblava en el moment més intens de la nevada.