dimecres, 24 de març de 2010

El mirador de Sant Pere

Un dia que vaig trobar la floristeria tancada vaig saber perquè només m'agradava la basílica de Sant Pere vista de lluny, des del pont Garibaldi, surant sobre les corbes del riu. En apropar-m'hi, en canvi, em sentia colpida per la pròpia indiferència.
Em trobava a les acaballes de la via Aurelia, l'antiga via romana que porta al barri catòlic per excel·lència, l'Aureli, conegut pels autòctons com Gran Pretagna -prete vol dir capellà en italià- per la concentració de monges i capellans. Per assossegar l'enuig, vaig baixar del cotxe, vaig admirar una garsa salvatge abeurant-se a l'estany del viver -una escena com aquesta, un aiguamoll improvisat, només pot passar a Roma- i vaig passejar per la porció del barri més elegant.
En tombar una cantonada em vaig trobar amb una visió que ja havia pogut entrellucar un dia inopinadament des de l'autobús: la cúpula de Sant Pere, enorme com una lluna d'un capvespre d'estiu. Imponent. Val la pena veure l'espectacle almenys un cop si un va a Roma: té lloc a la via Niccolò Piccolomini, que recorda un antic cardenal i que neix al capdamunt del turó del Vaticà per acabar rodolant per la vessant contrària a la Basílica. Com em va dir la meva amiga Nora, l'efecte de grandiositat s'accentua en allunyar-s'hi perquè el carrer fa baixada i la cúpula s'eleva piano piano de l'altra banda del turó vaticà. A més, l'única separació amb la basílica, que es contempla des del darrera, són prats coberts de béns, que barregen els seus bels amb les campanades de les esglésies. L'únic que cal és tenir bon estómac per evitar sentir enveja de les cases senyorials al capdamunt d'aquesta talaia. Els propietaris que per distendre's baixen als jardins o surten al balcó tenen vista privilegiada sobre el paisatge bucòlic i religiós.
En canvi, de prop, vista des de la plaça Pius XII o ja dins l'abraç de la columnata de Bernini, la cúpula de Miquel Àngel gairebé no es veu, perquè algun genial arquitecte posterior va decidir allargar la nau de la basílica i bastir un frontal alt i ple d'estàtues que n'oculta la vista. No paga la pena escarrassar-se en buscar un bon angle de visió des de l'embocadura de via de la Conciliazione o des dels museus vaticans: és millor prendre un bus que porti a l'Aurèlia i que de pas permeti tenir una idea de com n'és d'enorme aquesta ciutat. A més, si amb sort l'autobús enfila l'estreta via romana, flanquejada per murs carregats d'anys, un acaba per preguntant-se si no s'és en una carretera de conte romàntic o en un túnel del temps.

*Al Laci, regió habitada pel 8,6% de la població italiana, hi viuen 18.123 monges -el 22% de les religiosesa a Itàlia- i 5.138 monjos -el 29,5%-. En canvi, de pàrrocs n'hi ha pocs: 2.096, només el 6,2% del total nacional. I hi ha oficialment 326 seminaristes, el 7,7%. A missa, hi va el 20% dels lacials, segons el cardenal Agostino Vallini, vicari de la diòcesi romana i en aquest sentit, número dos del Papa de Roma.

1 comentari:

Luis Soravilla ha dit...

Cara Sandra,

Hi ha dues vistes impressionants de la cúpula, però són de força més a prop. La primera és des de dins mateix de S. Pietro in Vaticano. Has de creuar la nau i plantar-te sota la cúpula mirant cap a dalt. T'agafa el vertígen. El tambor de la cúpula (la seva base) és a cent metres d'alçada, i el diàmetre és de 54 metres (aproximadament).

La segona és la més brutal. Has de pujar al sostre de S. Pietro, per visitar la cúpula. Impressiona. Però el que impressiona de debó és passejar-se pel tambor, a l'interior de la basílica, i veure els cent metres d'abisme que et separen del terra i descobrir com ets de petit al món. La impressió et fa tremolar les cames.

Tot i això, la vista llunyana de la basílica pel darrera (una vista molt poc coneguda) m'ha fet morir d'enveja.