La tieta i la música

Avui és Santa Cecília, patrona dels músics, i, si encara visqués la meva tieta, ho aniríem a celebrar. O bé li portaria un pastisset de nata dels què tant li agradaven. No que jo sigui íntima amiga de cap instrument musical. Vaig tocar uns anys el piano -la tieta n'era professora, la mare concertista-, però no era l'instrument per a mi, jo el què volia era ser kumbaià i tocar la guitarra, però era una nena molt tímida i no em vaig atrevir. I avui, en canvi, potser m'inclinaria pel violoncel, però sé que són moltes hores d'estudi i el meu temps s'ha de dividir entre massa coses.
Santa Cecília, però, era un dia bonic perquè era una excusa per elevar la quotidianitat a la categoria de meravella, per donar gràcies a la música i a milers d'intèrprets que ens fan emocionar perquè ens fan vibrar la corda que nosaltres ni sabíem que teníem. Però sobretot, perquè era l'ocasió de trobar-nos un moment per pensar juntes la mateixa cosa. Un dia per a un gest de complicitat, per recordar-nos que entre ella i jo hi havia alguna cosa especial. I ella ara ja no hi és, però les emocions d'aquest dia tornen i qui sap si em donaran l'excusa per viure altres moments bonics amb altres persones especials. Per portar un trosset de tieta a algú que també vulgui disfrutar d'un moment de complicitat.