Tres dones soles

Vaig visitar-ne la tomba aquest estiu. Es deia Ruth i l'havien enterrada al costat del marit, Allan. Però a la làpida, mossegada per l'herba crescuda d'un bucòlic cementiri d'Iowa, hi figurava també la dona que la va succeir al llit matrimonial, la seva pròpia germana, Julie. El quart inquilí de la fossa era el primer espòs de la Julie.

Si reposen junts en eterna comunió tots quatre en un camp voltat de blat de moro és perquè la Ruth va morir molt d'hora, i els cunyats Allan i Julie es van casar en quedar-se vidus. La Ruth va treure's la vida poc després que els seus tres fills marxessin de casa, el 1969. Ella, una dona culta, amb una germana que va esdevenir una de les primeres ambaixadores dels Estats Units, es va quedar sola amb el marit en una ciutat de l'Amèrica profunda que només vivia per al petroli. I ni en la societat opulenta ni en el marit va trobar qui volgués escoltar-la en les seves inquietuds intel·lectuals i espirituals.
A l'altra banda de l'Atlàntic, a Jerusalem, també hi ha enterrada una dona solitària, Fània. Només que ella no va tenir un suïcidi anònim, perquè el seu fill de 12 anys amb el temps es va convertir en un famós escriptor, Amos Oz, i va recordar la mare al recomanable llibre de memòries titulat "Una història d'amor i de foscor".
Com la Ruth, la Fània també va haver de conviure amb un marit que no va ajudar-la a cultivar les seves passions. Ell va dedicar-se a escriure assajos històrics i literaris després de casar-se. Ella, en canvi, que havia nascut a Polònia i va veure desaparèixer tota la seva comunitat jueva sencera en arribar primer les tropes de Stalin i després de Hitler, es va trobar sola a ocupar-se del nen. La Fània havia estudiat Filosofia i Literatura a la universitat de Praga, i tots els homes que acudien a fer tertúlia a casa seva la consideraven sensible i fascinant. Però ella, com tota dona jueva que es fes respectar, no podia participar amb ple dret a les converses. Només de tant en tant hi intervenia amb una reflexió ràpida i curta que deixava tothom bocabadat, i tornava a callar. Fins que el 1951 va decidir quedar en silenci per sempre més.
La Ruth i la Fània no eren casos aïllats. Un altre escriptor jueu, Elias Canetti, recorda com n'era de culta la mare, Mathilde. Ella sí que va tenir la sort d'un marit amb qui poder estimar-se i admirar-se mútuament, amb qui poder comentar les lectures i conferències. Però ell va morir jove, i ella va haver de guanyar-se la vida com va poder per tirar endavant els tres nens petits. Frustrada, va bolcar totes les expectatives en el fill major, que s'ho va prendre molt a pit i va esdevenir un premi Nobel.
Tres dones soles. Haurien pogut esdevenir reputades intel·lectuals i escriptores i van haver-hi de renunciar perquè no van poder superar els obstacles de l'època. Encara ara, tantes dones han de deixar els interessos de banda per ocupar-se dels nens, altrament se les culpabilitza anomenant-les males mares. Perquè els homes -i les altres dones!-, per molt que hagin començat a entendre que els fills són de tots dos, continuen descarregant en la muller tota la responsabilitat. Però avui, la Ruth, la Fània i la Mathilde haguessin tingut més complicitats per donar sortida als seus anhels. Qui diu que temps passats foren millors? Si no és un nostàlgic irredempt, segur que és un home.