L'ésser humà i, en concret, el que s'expressa en català, és encara capaç de buscar el millor d'ell mateix. Capaç de tirar endavant un projecte informatiu d'aquesta qualitat durant anys tot i que només l'hagin apreciat quatre gats.
Sóc de les què guarda els exemplars fins a tenir temps de llegir-los: fent un cafè, a l'autobús, a l'AVE. Són una font inesgotable de tresors. Avui n'he redescobert uns quants. Un Lluís Bonada que ens acosta sense complexos i amb sentit crític al millor de la cultura catalana; un periodista inabastable pel doll inesgotable i sorprenent de coneixements. El plaer de riure i, alhora, plorar íntimament amb la ironia punyent de Sebastià Alzamora. La capacitat de Joan F.Mira de recrear paisatges i de descriure pobles -als Països Catalans, però també i sobretot, els d'Itàlia- que esdevenen mítics. I el descobriment de tantes realitats properes i llunyanes gràcies a l'anàlisi dels excel·lents professionals de la casa. El Temps és, a més, l'única revista d'informació catalana que ens acosta a l'actualitat de tots els pobles que compartim la mateixa llengua, i que fa absurds tots els intents d'oblidar lligams històrics i de trossejar una cultura. I tot i l'escassedat de mitjans, ho fa amb una qualitat, rigor i atreviment que haurien de poder atreure a aquells catalans acostumats a menystenir allò vist com "de casa". Si s'espolséssin els prejudicis de sobre. Si volguéssin posar-hi a sobre la mirada clara.
Gràcies, Eliseu Climent, per crear El Temps. Gràcies Àlex, i tots els redactors i col·laboradors que el feu possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada