El búnker secret del Vaticà

Que no em pregunti ningú què faig aquí, perquè això no ho puc dir, però estic en un indret molt fresquet, a repar de l'estiu que ha caigut, a plom i sense avisar, a la ciutat de Roma. Davant meu, fileres inacabables de llibres i arxivadors, igual que una cava del Penedès. Quan torço, però, per un passadís, les altes parets submergeixen la gal·leria en la foscor i em sembla més aviat d'estar en una catacumba cristiana plena de misteris.

Soc al bunker del Vaticà, volgut per Pau VI i inaugurat el 1980 per Joan Pau II. Vuita-cinc quilòmetres de documents preciosos a la llum de la fe i de la història, un tresor a prova de bombes atòmiques.

El meu guia en aquest laberint de paper s'apropa a una lleixa i n'extreu un document de fa gairebé set segles: una petició d'un tal Francesco Petrarca al Papa Clement VI. El gloriós poeta suplicava una dispensa per al seu fill il·legítim, Johannes -la imaginació vola, com no, cap a la Laura del seus somnis, encara que la realitat degués ser més prosaica-. El xicot la necessitava per poder emprendre la carrera eclesiàstica malgrat no tenir un certificat de naixement com Déu mana, perdó, com l'Església prescriu. La lletra, menuda i regular, és la d'un copista que va imitar el certificat original, sense oblidar d'incloure-hi el "Fiat" del Papa, que seria l'OK d'avui.

L'obsessió per salvaguardar la memòria la va tenir l'Església, sobretot, a partir del segle XII i especialment, el XV, però s'ha anat multiplicant amb els segles. Des de la descoberta d'Amèrica fins a Napoleó les cartes que els nuncis -ambaixadors- papals escrivien al seu superior de la Secretaria d'Estat -el Ministeri d'Afers Exteriors, diguem-ne- es conserven uns quants pisos més amunt, a mitja escala -100 esglaons- de la Torre dels Vents. Potser l'anomenen així perquè està exposada cara al nord, abocada als deliciosos jardins vaticans. Encara més amunt, a les golfes, hi ha un observatori astronòmic que va fer servir el matemàtic Ignazio Danti per a elaborar el calendari gregorià, ricament decorat amb frescos inspirats en el Nou Testament.* Dos dies l'any, la llum que es filtra per un minúscul foradet a la paret cau sobre un cercle de marbre al terra i omple els dos semicercles del signe d'Aries. S'introdueix a l'estança entre les carns d'un angelet que mira, bocabadat, la tempesta que es cerneix sobre el llac de Galilea. Tot molt evangèlic, però al costat del finestral s'enfila una columna amb profusió de dones alades (des de quan els àngels tenen sexe?) amb els pits, ben rodons, a l'aire. És el racó dels pòsters de les Playmate del segle XVI, que devien enriolar les tardes d'estudi del sacerdot i els seus successors.

En l'estança del costat, un fresc és també interessant, perquè hi surt la basílica de Sant Pere tal i com la devia veure Danti: decapitada i sense barret. La cúpula de Miquel Àngel encara no senyorejava el cel de Roma.

A baix, al bunker, encara puc consultar dos altres testimonis interessants de la història. Un és l'edicte de Worms firmat per l'emperador Carles V en l'intent d'eliminar el cos i l'esperit de Luter, i l'altre és el conclau que va escollir Papa un ermità amb poques ganes d'acostar-se al Vaticà, Celestí V. Només tres mesos després d'aterrar a l'altra banda del Tíber, va voler escapar cames-ajudeu-me. Rar cas d'un Papa que ha preferit l'ermita al poder eclesiàstic. Va acabar malament, pobre Climent, assassinat dalt del mul que l'havia de tornar a la tranquil·litat de les muntanyes dels Abruços. L'enorme llenç del conclau on encara es poden examinar els segells cardenalicis del segle XIII, detallistes fins al límit de la imaginació, es conserva en una caixa forta apartada, de la mida d'una cambra: la dels documents importants. Amb temperatura de nevera controlada electrònicament.

És clar que l'estança més cobejada pels amants de les exclusives de la història està amagada darrera d'algun dels inacabables passadissos: una porta desconeguda deu donar accés als documents secrets de Pius XII i la dels Papes que l'han succeït. Cap d'ells ha volgut que algú examini els registres del seu mandat, fins que els protagonistes no estiguin també, com els papers, sota terra.

*****************************

*Gregori XIII, nascut com a Ugo Buoncompagni, va establir el 1582 el calendari que encara fem servir avui. Va substituir el què el grec Sosígenes havia elaborat per a l'emperador Juli Cèsar, el 46 abans de Crist, i que tenia un marge d'error, si no m'equivoco -i és molt probable- de sis dies cada quatre anys. El nou té, com tothom sap, un marge d'error d'un dia cada quatre anys, i per això el 29 de febrer ens apareix al calendari només de tant en tant.

Una petita editorial belga, VDH Books, ha estat la primera en publicar un llibre -es ven per internet- on es reprodueixen exhaustivament fotos i documents dels Arxius Secrets Vaticans. Malgrat el nom, tots els documents que van de l'any 1.100 a 1922 són consultables per qualsevol estudiós que, de reconegut currículum o recomanat per algun professor d'universitat, en demani l'accés. Avui trobo, en la diàfana sala de lectura, una monja i quatre o cinc persones més. Des de 1922 a 1939, es poden demanar, en canvi, documents que no continguin referències a les preferències sexuals d'un bisbe o les actes d'un casament. Per a l'obertura dels arxius del controvertit Pius XII, diuen, encara queden set o vuit anys. Cada any passen per aquí uns 1300-1.400 estudiosos. Només hi ha uns 20 treballadors encarregats de la catal·logació dels arxius, i els documents digital·litzats són mínims, per manca de diners. El Vaticà busca spònsors...