Francesc reforma "de facto" la jerarquia de l'Església

Les imatges del papa Francesc netejant i besant els peus a joves delinqüents tancats en un reformatori el vespre de Dijous Sant han donat la volta al món i s'han convertit en l'enèsim senyal que està en marxa una autèntica reforma de la jerarquia catòlica. Els gestos del nou papa no són només promeses d'uns canvis que encara han de venir, sinó una nova manera d'exercitar el poder eclesiàstic, que ara, com diu el papa, vol dir estar “al servei” de les persones, no pas voler figurar.

El gest de rentar els peus a dotze nois i noies marginats de la societat encara ara, dies després, està sent molt comentat entre catòlics a tot el món. Els papes anteriors només s'agenollaven a rentar peus a d'altres sacerdots. Consideraven que quan Jesús, 2.000 anys enrere, va rentar els peus als deixebles, estava instituint el sacerdoci. Però Francesc no ho ha entès així -o bé, suaument, ha començat a obrir portes a la dona-. Ha donat un gir a la doctrina tradicional i ha interpretat el gest de Jesús com una forma de mostrar l'actitud servicial que ha de tenir tot cristià, i més, si té responsabilitats a l'Església: “Ajudar-vos l'un a l'altre, això és el que Jesús ensenya i això és el que faig, i ho faig de cor, perquè és el meu deure, com a capellà i com a bisbe, estar al vostre servei”.

Ara que el papa ja no va mai en cotxe de luxe ni vesteix amb joies d'or, sinó que puja als vehicles de servei de la gendarmeria vaticana i porta creu de ferro i anell de plata, la resta de la jerarquia catòlica n'ha hagut per força de prendre nota. Al papa no li ha calgut escriure cap encíclica per infondre un nou aire a l'Església.

Una mostra d'això és com, mentre Francesc es disposava a entrar a la presó de menors de Castel di Marmo, a Roma, a l'altre banda de l'oceà, a Nova York, el cardenal Timothy Dolan també penetrava en una presó per al cerimonial de rentat de peus. De cop, la jerarquia s'aparta dels grans temples per agenollar-se davant de joves tatuats, amb cabells rapats i actitud cansada davant la vida a pocs d'anys d'haver-la començat. Certament, n'hi ha que ja ho feien -el mateix Jorge Mario Bergoglio quan era arquebisbe de Buenos Aires-, però no era pas tònica habitual.

Els cardenals, per força, se senten al·ludits per cada gest de Francesc. Els vaticanistes -periodistes especialitzats en notícies de la Santa Seu- comenten aquests dies que cada cop veuen menys joies d'or al pit i mans dels cardenals.

Francesc va heretar de Benet XVI una situació de descrèdit de la institució catòlica a causa dels escàndols de pedofília i d'intrigues vaticanes. Però eren, sobretot, la punta d'iceberg d'un malestar més profund. A l'Església se li retreia, especialment, la contradicció entre l'estil de vida i missatge de Jesús -alegria de compartir, perdó, reconciliació, salvació- i els tons amenaçadors de part de la jerarquia poc avesada a viure amb la realitat del carrer.

Francesco menjant a Santa Marta

Ara Francesc es comporta, de papa, com un capellà del que ell mateix anomena “la perifèria”. Conserva les mateixes sabates negres desgastades que van trepitjar les barriades més deprimides de Buenos Aires. Ha decidit, per ara, no anar a viure a l'apartament amb vistes a la plaça de sant Pere que han ocupat tots els papes des de 1903 -i abans d'ells, tots els altres vivien en palaus al Vaticà o d'altres indrets de Roma des del Renaixement-. Quan Bergoglio va veure les deu àmplies estances de l'apartament, que inclouen una capella i un estudi mèdic, va exclamar: “Però si aquí hi caben 300 persones!”. El papa en té prou amb les dimensions molt inferiors de la suite número 201 -dormitori, bany i saló per rebre visites- d'una residència vaticana moderna, la Santa Marta, on viuen capellans i bisbes que treballen a la Santa Seu. També s'hi allotgen bisbes i cardenals en visita a Roma. “Estic acostumat a viure amb els meus capellans”, va dir quan li van preguntar si no estaria millor a l'apartament papal. A diferència de Benet XVI, a Bergoglio no li agrada fer els àpats envoltat sempre del mateix grupet de persones, conegudes popularment com “la Familia vaticana”: els secretaris personals, el majordom i les laiques consagrades que cuinaven i netejaven l'apartament. Menja al restaurantet de Santa Marta, amb els altres capellans i sovint s'asseu al primer lloc que troba buit. Així podrà conèixer més a fons què passa a l'Església de la resta del món quan comparteixi el menú del dia en companyia de jerarques que hi acudeixen de visita.

El Papa assegut a la darrera fila -imatges cedides per O

 Un altre costum nou és l'obertura de la missa papal de les set del matí. Benet XVI la celebrava amb “la Família vaticana”; Joan Pau II amb amics i personalitats. Francesc ha convidat els jardiners, cuiners, escombriaires i tota mena d'empleats vaticans a la capella de Santa Marta. Allà s'asseu sovint a resar als darrers bancs. Després va a les sales de representació papal, al segon pis del Palau Apostòlic, però només a mode d'oficina, i sol demanar als guàrdies suïssos que seguin enlloc d'estar sempre dempeus. Francesc usa sobretot la biblioteca destinada a rebre personalitats. I els diumenges diu l'Àngelus des de l'apartament papal oficial, al tercer pis. 

El papa ha introduit aquest nou estil a la cúpula catòlica amb naturalitat, i en el missatge de Pasqua va semblar adreçar-se a tots els tradicionalistes que ja comencen a mostrar rebuig per a aquests gestos que denoten una nova mentalitat i doctrina: “No ens tanquem a les novetats que Déu vol portar a la nostra vida”.

*És un article publicat fa deu dies a l'Ara

El primer papa que visita la tomba de Sant Pere

Foto: Santa Seu

Els gestos del papa Francesc sorprenen no només perquè són nous, sinó perquè sobta que ningú no els hagués fet mai abans. Resulta que, segons informa l'agència Efe, cap dels papes moderns havia mai posat els peus a la necròpoli romana on es troba la tomba de Sant Pere. Imagino que n'és excepció Pius XII, que va ser qui va manar excavar els soterranis de la Basílica vaticana. Els altres papes han venerat la tomba de Sant Pere de manera simbòlica des de l'altar major, o més a prop, des de la cripta on s'entreveu la tomba per una mena de finestreta. Però mai abans s'hi havien acostat, endinsant-se en la necròpoli, per tocar uns instants la pedra o observar amb els propis ulls els graffiti dels primers cristians que van reverenciar la tomba de generació en generació.
El cardenal Comastri, responsable de la Basílica, ha explicat com va ser la visita, ahir a la tarda. "Fins el 1939-40, la necròpoli estava coberta de terra, perquè els arquitectes de l'emperador Constantí, el 320, per crear el pis del paviment de la primera Basílica van omplir de terra tot el que estava sota. Després de les excavacions, tot ha emergit prodigiosament".
Francesc es va aturar primer davant el Mausoleu dels Egipcis, "on hi ha una sepultura cristiana entre tantes de paganes. És una prova evident que el cristianisme, com un llevat, estava entrant en el món pagà. El papa va escoltar i després va exclamar: "igual com passa avui, que som llevat enmig del món pagà". Francesc, ha afegit Comastri, "estava visiblement commogut" en arribar davant la tomba de Pere, aquell pescador impulsiu a qui Jesús va demanar pasturar les seves ovelles.

Santa xocolata

La fotografia que il·lustra l'article a Ets el que menges

Menjar "dos quadrats de rajola de xocolata negra" al dia evita infarts, prevén la depressió i, si s'assaboreixen abans d'anar al llit, no només no exciten tant com diuen sinó que ajudaran a dormir millor. Fins i tot, mentre descansem plàcidament, ens llevarem rejovenits, per les propietats antioxidants. L'únic inri és que, per evitar engreixar-nos, haurem de saber limitar-nos a les dues pecetes de la rajola perquè si no, l'endemà haurem de caminar una mica, fet que ens mantindrà encara més joves i en forma. I llavors, per què tanta llegenda negra contra la xocolata?
Després de llegir aquest article a la publicació Ets el que menges, on s'enumeren els beneficis de la xocolata, vaig corrents a comprar aquest remei tan fabulós...

Les paraules que van convertir Bergoglio en papa -el text que va convèncer els cardenals

El manuscrit de Bergoglio

Fa exactament un mes, un dijous plujós com quasi tots els dies d'aquest març romà passat per aigua, el cardenal arquebisbe de Buenos Aires va pujar a l'escenari de la sala Pau VI, un enorme auditori on estaven reunits més de 200 cardenals per preparar l'elecció del nou papa. Va parlar molt poc, només tres minuts i mig, i sempre en aquell to tranquil, però quan va apartar-se del micròfon, havia impressionat un bon nombre de porprats. El seu nom, que ja havia quallat en el conclave del 2005 on, però, va vèncer Joseph Ratzinger, va tornar a sonar amb força just abans del conclave -és per això que jo, al diari Ara, el vaig incloure quasi in extremis a la la llista de papables, com a candidat de darrera hora-.
No es coneix gaire fora de Roma, però la reunió de cardenals coneguda com a Congregació General que es reuneix just abans del conclave és tant o més decisiva que l'aplec de cardenals electors, dies després, a la Capella Sixtina. Allí, en aquell auditori, els cardenals poden escoltar en viu i directe els qui sonen com a papables, per decidir si els fan el pes, o descobrir un candidat nou, un Obama, un Bergoglio. També aprofiten les pauses per al cafè, molt llargues, per començar a debatre quin candidat els agrada més. Quan la meitat d'ells, els menors de 80 anys, entren a la Capella Sixtina, ja tenen en ment alguns candidats i de fet, només han de votar, més que negociar o sospesar. Trien entre un grapat limitat de candidats que sovint han causat bona impressió durant la Congregació General, la majoria dels quals han sortit ja en la primera i decisiva votació.
El nom de Bergoglio va sortir ja en molt bona posició des de la primera fumata. Li donaven suport els amics de sempre, els que confiaven en una altra manera de fer Església. Però si aquest cop li van donar suport cada cop més cardenals, fins a la cinquena i definitiva votació, va ser, en bona part, gràcies a la intervenció d'aquell set de març. Què va dir?

Ho ha revelat avui el cardenal de La Havana, Jaime Ortega -ens hem d'acostumar que ara, sovint les notícies papals no sorgeixen de Roma, sinó d'Amèrica Llatina, nou epicentre de la jerarquia catòlica-. Va quedar tan embadalit amb el discurs de Bergoglio, que es va acostar al llavors cardenal per demanar-li que li passés el text. L'argentí li va contestar que l'havia improvisat, però el dia següent li va passar unes notes amb el que recordava. El diari Palabra Nueva, revista de l'arxidiòcesi de l'Havana, el publica.
Són quatre punts, recollits sota el títol "Evangelització, la raó de ser l'Església", i en què recorda com Pau VI parlava "de la dolça i consoladora alegria d'evangelitzar", i és "el mateix Jesús qui, des de dins, ens impulsa".
1. Evangelitzar suposa "zel apostòlic", que l'Església "surti d'ella mateixa" i "vagi cap a les perifèries, no només geogràfiques, sinó també les existencials: les del misteri del pecat, les del dolor, la injustícia, la ignorància", l'absència de religió, "les del pensament, les de tota misèria".
2. Si l'Església no surt d'ella mateixa, queda atrapada en un "narcisisme teològic" i emmalalteix, com la dona encorbada de l'Evangeli. Aquesta Església atrapa Jesús dins i no el deixa sortir.
3. L'Església llavors creu tenir llum pròpia, i oblida que la llum, com a la lluna, li ha de venir de fora. Cau llavors en la "mundanitat espiritual", aquest "viure per donar-se glòria els uns als altres" i que es contraposa a l'"Església evangelitzadora" descrita al document del Concili Vaticà II "Dei Verbum". Per anar cap a aquesta segona Església i "salvar ànimes", calen canvis i reformes.
4. El proper papa ha de ser "un home que, des de la contemplació i adoració de Jesús ajudi l'Església a sortir d'ella mateixa cap a les perifèries existencials, que l'ajudi a ser mare fecunda que viu de la dolça i consoladora alegria d'evangelitzar".
Certament, quan va pujar a l'escenari i va dir aquestes paraules, Jorge Mario Bergoglio no sabia que aquest nou papa seria ell.


El text integral, el trobeu clicant aquí.
L'explicació del cardenal Ortega es troba aquí.

Francesc vol una Església que sàpiga somriure

-->

ANSA

El papa Francesc ha obert el pontificat advocant per una Església de rostre misericordiós i pobre, i avui, en la seva segona missa multitudinària a Sant Pere, ha completat aquest retrat pintant-hi un somriure. El papa argentí ha demanat “joia” als cristians en obrir la seva primera Pasqua catòlica, rebutjant així el model d'Església, molt extès encara avui, que posa l'èmfasi en el sacrifici, la penitència i la flagelació pels errors comesos per un mateix i pels altres.

A aquesta Església de tons foscos, el papa jesuïta contraposa la del “Jesús que ha despertat tantes esperances, sobretot entre la gent humil, pobra, oblidada, la que no compta als ulls del món”.

Davant una plaça plena de palmons i branques d'olivera agitats per nens -n'ha besat almenys una quinzena en el llarg i ovacionat recorregut en papa-mòbil- Francesc ha suplicat als joves que transmetin alegria arreu del món i diguin: “És bo seguir Jesús”. “Hem de viure una fe amb cor jove” i no sentir vergonya per la creu de Jesús, “un Rei molt especial, que ens ensenya a servir, a estimar”, diu.

“Un cristià no pot ser mai trist, no us deixeu vèncer pel desànim. La nostra no és una joia que neix del posseir moltes coses, sinó d'haver trobat una persona, Jesús, que és enmig de nosaltres, i de saber que no estem sols ni en els moments més difícils”, afirma el nou papa. Ha tornat a citar el diable, tot un clàssic en el seu vocabulari, assegurant que acostuma a aparèixer en els moments difícils “disfressat d'àngel”, per insuflar pena. “No us deixeu robar l'esperança!”, ha insistit diversos cops durant l'homilia del Diumenge de Rams.

Ansa

Una altra petició ha estat recordar als cristians que el “tron de Jesús” no és el del poder, sinó la fusta d'una creu. Per això, el cristià ha d'intentar “una miqueta” lluitar contra el mal del món i rebutjar una vida basada en els diners, que no serveixen de res contra la mort. “La meva àvia em deia que el sudari no té butxaques”, ha explicat, en l'estil senzill amb què vol impregnar el seu missatge com a cap de l'Església catòlica.

“Quantes ferides infligeix el mal a la humanitat! Guerres, violències, conflictes econòmics que es llancen sobre els més dèbils”, enuncia. “Amor al diner, poder, corrupció, divisions, crims contra la vida humana i contra la creació! I també, cadascun de nosaltres ho sap, els nostres pecats personals: la falta d'amor i respecte a Déu, al pròxim i a tota la creació”, lamenta. Però el cristià no pot ni deixar-s'hi arrossegar, ni deixar-se desanimar: “La Creu de Crist, abraçada amb amor, condueix no a la tristesa, sinó a l'alegria de ser salvats i de fer una miqueta el que va fer ell el dia de la seva mort”.

El papa ha tornat a ficar-se els fidels a la butxaca en treure's la vestimenta litúrgica per anar a saludar-los en papa-mòbil descapotable vestit senzillament de blanc i baixar-hi en diverses ocasions per abraçar alguns pelegrins, sobretot discapacitats, i saludar-los a tot amb el polze cap amunt en gest de complicitat.

* Reelaboració de la notícia publicada al diari ARA

Tan diferents, i tan amics

S'ha parlat molt de com la decisió de Benet XVI de quedar-se al Vaticà, tot i que en un convent una mica apartat, pot projectar ombra sobre el successor.
Vista l'exquisita discreció de Joseph Ratzinger els darrers dies, sospito que realment, l'home es queda prop de la Basílica de Sant Pere precisament perquè l'opacitat vaticana li permetrà estar lluny dels projectors i televisions.
Avui els dos homes s'han vist, i cadascun en el seu estil, han estat de nou exquisits. Sospito que, si Francesc podia tenir algun dubte sobre Ratzinger, se li haurà dissolt en un moment; més aviat, podria ser que l'antic papa es converteixi aviat en amic i confident del nou pontífex. No podrien tenir dues actituds més allunyades pel que fa a l'aplicació pràctica de l'Evangeli i del missatge de Jesús a l'Església. Van ser oponents al conclave de 2005 en què va resultar guanyador Ratzinger. Però tots dos són sincers en la seva -sovint oposada- visió de la fe i, és més, han donat la seva vida per amor a un ideal, el camí de Jesús. No és fàcil ser papa; ja va dir Ratzinger que, quan el van escollir, li semblava que li queia una guillotina a sobre. Bergoglio ho ha près amb més esportivitat, potser perquè l'històric gest de dimitir de Benet XVI li farà més fàcil plegar el dia que ho consideri oportú. Però la responsabilitat és immensa i, donada la pau que s'han transmès avui, no és d'estranyar que Francesc visiti sovint l'hortal del convent de Ratzinger per conversar junts sobre què vol dir seguir les passes de Pere.
Vet aquí l'article publicat a l'Ara.

Francesc a Benet XVI: “resem junts, som germans”

El nou papa defuig els honors en la visita històrica a l'antecessor

Res d'honors, més aviat, gestos de complicitat i deferència. El papa Francesc va resoldre l'esperada trobada amb el seu antecessor Benet XVI, un acte inèdit en els 2.000 anys d'història de l'Església catòlica, amb la senzillesa i humilitat que han impregnat els primers dies de pontificat.

El gest que va simbolitzar millor l'esperit de la trobada va tenir lloc a la capella del palau pontifici a Castelgandolfo, poble a uns quaranta quilòmetres de Roma on, en una esplèndida villa papal propera, Benet XVI passa unes setmanes retirat abans de recloure's en un monasteri del Vaticà. El papa emèrit, Joseph Ratzinger, li va assenyalar a Francesc el reclinatori “d'honor”, situat just davant de l'altar, mentre ell es dirigia cap els bancs situats unes passes més enrere. Però Francesc s'hi va negar i, agafant Benet XVI pel braç, el va conduir cap al primer banc i es va seure amb ell. “Resem junts”, li va pregar, en italià, segons se li sent dir en les úniques imatges de la trobada que la Santa Seu va distribuir. El portaveu vaticà, Federico Lombardi, que era dins, assegura que el nou papa va afegir: “som germans!”.

Això sí, Lombardi afirma que “Benet XVI ha tornat a manifestar total obediència i reverència” al papa actual, i “el papa Francesc ha tornat a agraïr al predecessor el ministeri que ha dut a terme durant el seu pontificat”.

Fraternitat i respecte mutu, doncs, en una trobada que havia despertat molta expectació. No havia passat mai que un papa anés a veure com a gest de deferència el papa anterior, perquè els únics cops que l'Església ha tingut dos papes, ha estat per cismes interns, i no per la pacífica renúncia en vida d'un d'ells.

La jornada va començar passats pocs minuts del migdia, quan Francesc va pujar al mateix helicòpter que havia portat Benet XVI cap al seu retir fora del Vaticà el passat 28 de febrer. Tot i que Ratzinger ha previst recloure's al monestir Mater Ecclesiae, a un extrem dels jardins vaticans, prop de l'heliport, llavors va preferir abandonar Roma durant el procés d'elecció del nou papa, per evitar de projectar-hi una ombra massa gran. L'excusa és que el monestir encara està en obres.

En aterrar a l'heliport de Castelgandolfo, Francesc es va trobar amb què Benet l'esperava a peu de pista. Tots dos van córrer a l'encontre. El nou papa, amb pas àgil; l'antic, amb una dificultat de moviments molt més pronunciada que només unes setmanes enrere, sense deixar mai el bastó. “Gràcies per la seva visita”, va dir Benet, després de fondre's en una abraçada amb el successor. I per trencar el gel, va afegir: “el sol ens saluda una mica”. “Sí, una mica”, va concedir Francesc, alçant la mirada cap els núvols que velaven lleugerament el primer sol de primavera.

Després d'entrar al palau episcopal -on diversos pelegrins van esperar inútilment que tots dos sortissin al balcó, perquè Francesc encara no ha près possessió de les estances on els papes passen l'estiu- tots dos van pregar uns minuts a la capella. Llavors, Francesc va regalar a Benet XVI la que va definir com una icona “de la Verge de la Humilitat”. “Em permet una cosa? He pensat en vostè, tan humil en el seu pontificat, en què ens ha donat tant d'exemple d'humilitat i tendresa”, va explicar-li el papa argentí a l'alemany. “Gràcies”, va respondre senzillament l'ex papa. I referint-se a la manca d'orgull, va afegir: “no l'oblidem!”.

Tots dos es van tancar llavors tres quarts d'hora tots sols, a la biblioteca on el papa rep els hostes importants, abans de dinar junts en companyia dels secretaris personals. A un cantó de la tauleta que els separava, Benet XVI hi tenia disposada una caixa amb documents. L'ancià secretari del papa Joan XXIII, Loris Capovilla, afirma que Benet XVI ha escrit al seu successor un document de 300 pàgines. La Santa Seu ho ha negat, però sí que es podia veure, en tot cas, un sobre gran a dalt de tot de la caixa.

De temes per parlar, n'hi ha molts, començant per la reforma de la cúria que el papa Francesc vol emprendre. Benet XVI va renunciar perquè deia no veure's amb prou forces com per seguir dirigint l'Església. El seu pontificat va ser convuls no només pels escàndols de pederàstia sinó, també, pel Vatileaks, la fuga de documents secrets del papa atribuïda per la justícia al majordom personal de Benet XVI, Paolo Gabriele. El Vatileaks ha posat en evidència les lluites internes pel poder i els diners al Vaticà, i ara la tasca de Francesc serà netejar ben bé sota les catifes vaticanes. Amb tot, darrerament s'ha qüestionat també la credibilitat d'alguns dels què denunciaven la corrupció, com l'actual nunci als Estats Units, Carlo Maria Viganò, del qual s'ha demostrat que en una carta va mentir al papa en un tema personal. 

D'ara endavant no faltaran ocasions en què els dos papes, l'emèrit i l'actual, puguin conversar. Jorge Mario Bergloglio ja va telefonar Ratzinger pocs minuts després ser proclamat papa i, de nou, dies després, per felicitar-lo pel seu sant. I ben aviat, Benet XVI es retirarà al monestir vaticà, a pocs centenars de metres del seu antic apartament amb vistes a la plaça de Sant Pere que en pocs dies ocuparà el nou inquilí, Francesc.

Himne a l'alegria lliure d'un nen i la paciència del seu company...

Un papa moderadament progressista

Estic doblement contenta. Professionalment, perquè tot i ser una sorpresa per a molts, i tot la meva inexperiència vaticana, jo havia inclòs la possibilitat que Jorge Mario Bergoglio fos escollit nou papa en la meva llista de papables al diari Ara. I personalment, perquè entre tants cardenals carques, el conclave ha sabut escollir algú amb aires aperturistes. Era la bandera dels cardenals "progres" l'any 2005: l'únic contendent contra qui va ser escollit finalment, el conservador Joseph Ratzinger. Un seguidor de Jesús no pot ser algú doctrinalment tancat, ni amant del llenguatge i la litúrgia del poder. Ha de ser un servidor.

Vet aquí el perfil que he pogut escriure per a l'Ara en la poca estona disponible. Difícil d'escriure, perquè Bergoglio no és blanc ni negre. En tot cas, dels candidats que hi havia, un dels què personalment penso que són millors, dins dels candidats que hi havia per triar. Ho ha demostrat avui en sortir al balcó de Sant Pere.

Humil i defensor dels pobres
Bergoglio és conservador en temes morals i progressista en els socials

Al Vaticà fa temps que defineixen Jorge Mario Bergoglio com un possible nou Roncalli, el papa Joan XXIII que va renovar profundament l'Església en obrir el Concili Vaticà II. El primer papa llatinoamericà i jesuïta de la història té credencials per aportar aires de renovació a l'Església catòlica, començant pel nom que ha triat, Francesc, que immediatament trasllada al sant tingut per més humil de la història catòlica, el “pobret” d'Assís.

Bergoglio és conegut a Roma, sobretot, per ser el candidat del sector moderat- progressista dels cardenals en el conclave de 2005, és a dir, de tots aquells a qui no agradava la línia conservadora de Joseph Ratzinger, papa emèrit amb el què ara Bergoglio conviurà entre els murs vaticans.

Els cardenals, doncs, han votat per algú que promet obertura i renovació. Amb matisos, però: Bergoglio ni ha simpatitzat amb un moviment tan socialment progressista com la Teologia de l'Alliberament, per exemple, ni s'ha apartat mai de la ortodòxia vaticana en temes de moral sexual o en l'obertura cap als homosexuals. L'acreditat vaticanista John Allen recorda com fins i tot s'ha acostat en els darrers anys a un moviment conservador, Comunió i Alliberament; ha participat en diverses ocasions en les famoses trobades que se celebren a Rímini, Itàlia.

A Argentina es va oposar frontalment al matrimoni o la possibilitat d'adoptar per a les parelles gais. Però, en canvi, ha criticat com una forma de “neo-clericalisme” els capellans que es neguen a batejar els nens tinguts fora del matrimoni catòlic.

El que és innegable és que, amb tots els matisos que s'hi puguin aportar, el que fins ara era arquebisbe de Buenos Aires s'ha convertit en els darrers anys a Llatinoamericà en un símbol en la defensa dels pobres. Potser no ha anat tan lluny com alguns dels seus col·legues jesuïtes, però ha estat una pedra a la sabata per als últims governs argentins, en recordar-los el seu deure d'atendre els necessitats en primer lloc.

El primer Papa amb nom Francesc de la història ha donat proves evidents d'humilitat. En ser nomenat arquebisbe, va declinar viure al palau episcopal, i va preferir viure en un apartament. Es mou sovint en transport públic i prefereix ser anomenat “padre Bergoglio” abans que no pas “Sa Eminència”.

Una de les periodistes argentines que millor el coneix, l'argentina Alicia Barrios, explicava ahir a l'Ara com la Nitbona de 2005, arran d'un mal moment que passava, va decidir anar a la catedral. Es va aproximar a un capellà per demanar-li que li beneís els rosaris. Només després va entendre que aquell senzill prevere que l'havia atès molt càlidament era l'arquebisbe, ja que ja llavors no vestia els paraments de bisbe -no seria nombrat cardenal fins l'any següent, per Joan Pau II-. Ja ahir va aparèixer vestit molt senzillament de blanc, amb el cap cobert pel solideu. “És un cardenal que treballa de capellà perquè s'embruta les sabates en els llocs més marginals. I ha tingut una gestió impecable a la diòcesis, sense cap escàndol”, explica Barrios. Afegeix que el nou papa parla 5 idiomes i que la tranquil·litat que va mostrar ahir l'ha caracteritzat sempre, en públic i en privat.

Els cardenals que l'han escollit esperen també que no li tremoli la mà per fer net a la cúria que tants escàndols i sospites de corrupció ha aportat durant el mandat de Benet XVI. Bergoglio, de fet, té fama d'home enèrgic. I al Vaticà es diu que el cardenal Angelo Sodano, líder de la “vella guàrdia curial”, li és enemic.

Bergoglio va néixer el 17 de desembre de 1936 a Buenos Aires, fill d'immigrants italians que van tenir quatre fills més. El pare era un piamontès que es guanyava la vida com a empleat de ferrocarrils, la mare, una mestresssa de casa també d'orígen italià. Per això, i pel fet que va estudiar Teologia a Alemanya, al Vaticà es considera que pot ser un pont entre el primer i el tercer món. El jove Bergoglio inicialment va tenir una nòvia i volia ser químic, però als 21 anys va ingressar als jesuïtes. Va ser ordenat sacerdot el 1969. Alguns capellans l'han acusat de col·laborar amb la dictadura argentina, mentre que els seus defensors asseguren que aquestes acusacions van néixer com a part d'una guerra bruta quan el seu nom va sonar com a papable l'any 2005.

Aquest cardenal no ha tingut cap intervenció remarcable en els darrers sínodes, però en canvi, en l'òrgan preparatori del conclave, on es va parlar, entre d'altres coses, de la necessitat d'una nova evangelització i d'aturar els escàndols financers i de pedofília, així com de la necessitat de reformar la cúria, va “impressionar” els cardenals, com remarca el veterà vaticanista John Thavis.

Als seus 76 anys, a Roma es considera que se l'ha elegit en certa manera per ser un papa de transició, amb un mandat que s'espera curt. Un papa, però, que en poc temps pot deparar moltes sorpreses. Cap expert vaticanista recorda, per exemple, de cap papa que s'hagi dirigit als fidels de la plaça de sant Pere amb tanta humilitat, demanant primer als fidels que preguessin per ell abans de beneïr-los. I recalcant no tant la seva condició de papa, sinó de bisbe de Roma, el que dóna esperança als que pensen que aquest pot ser un papa que escolti de debò tant als altres bisbes i cardenals com a la gent comú. Un papa que, com suggereix el seu nom, hagi “vingut a servir”.

Dormir junts

Ja sé que és impopular dir-ho, que és a contracorrent en aquesta orgullosa i intel·lectualitzada Europa proclamar que disfrutes dormint amb la teva prole.

Però és que, mirant-ho amb perspectiva, fent un zoom out que se'n diu en llenguatge televisiu, és Occident el que està en minoria. L'univers sencer dorm acompanyat. Els ocells només fan fora del niu els pollets que ja poden volar. I també dormen junts els óssos, els ximpancès i els lleons. I no se'ns acut de recriminar-li a un lleó o a un llop que està massa emmarat, que és massa tou, perquè dormi plàcidament en el calor de la seva família.

Entre els homes, igual. A Amèrica Llatina, al Japó, a l'Àfrica, en fi, a quasi totes les cultures, els pares dormen amb els nens. I no és perquè siguin pobles retardats, com emfatitzen alguns, amb menyspreu. Si és que personatges tan excelsos com Sòcrates o Sèneca, o tan braus guerrers com Juli Cèsar, Napolió o Atila, van dormir tranquil·lament en braços de mares o dides quan eren petits. Aquest era el costum també d'Europa fins fa quatre dies... Fins i tot avui, a casa nostra, alguns nens dormen amb les àvies, o amb els altres germans.

Abans, a ningú se li acudia que els nens havien de dormir sols als tres o sis mesos. Es un costum nou, si es mira amb la perspectiva dels centenars de milers d'anys d'humanitat. Si tota la família dorm bé cadascú per separat, estupend -sempre hi ha nens que dormen fantàsticament des del primer dia, almenys això diu la gent. Però no deu funcionar sempre tan bé quan alguns pediatres s'han fet famosos i han guanyat molts diners aconsellant als pares desesperats que dimiteixin i es dediquin a abandonar paulatinament la criatura, amb un mètode tan racional i científic com és anar comptant els minuts per veure quant resisteix abans de caure vençuda per l'esgotament nerviós. I potser el mètode deixa a molts pares un regust amarg -potser alguna veueta els diu que el mètode no és ni tan científic ni tan racional-, vist que demanen obsessivament als altres pares si els fills ja dormen sols, assegurant-los -sense cap prova, perquè les proves més aviat indiquen el contrari- no sé sap quina catàstrofe emotiva en cas que pares i nens dormin plàcidament junts.

I així, milions de pares claudiquen abans del que voldrien per la pressió de gent que no hi hauria de ficar el nas. Com una amiga que aquests dies m'escriu perquè el seu nen de tres anys passa la meitat de la nit amb ells, i ells ja hi estan bé així, però és clar, tothom els diu que ja és massa gran... i ara que passen les vacances amb els pares del marit, els tremola la voluntat de seguir sent lliures i fer el que desitgen.


El que seria "normal" en un continent tan "avançat", no seria que, per fi, tothom tingués llibertat per seguir el camí que el fa més feliç?


P.d. Aquí parlem de llibertat i prejudicis... Però és que dormir amb els nens, a més, és una opció sana i convenient. Lògic -la lògica de la natura-. El nen dorm tal i com la natura li ho demana. Els humans naixem especialment vulnerables, si ens comparem a d'altres animals, i tot el nostre organisme infantil està programat per reclamar aquesta protecció. Alguns avantatges immediats de dormir amb els pares els explica el pediatra nord-americà Bill Sears, en aquest link
http://www.askdrsears.com/topics/sleep-problems/co-sleeping-yes-no-sometimes
I els avantatges a llarg termini, els explica aquest article de difusió general.
http://www.crianzanatural.com/art/art28.html

La mort de la creativitat

Gillian Lynne era una nena que no parava mai quieta. La mestra va alertar un dia la mare: "amb aquesta nena no es pot fer res". I la mare la va portar al doctor. Un metge britànic dels anys 30, dels que encara prenia una mica de temps per estudiar cada cas. Va estar una bona estona escoltant les preocupacions de la mamà, després li va dir: "miri, haig de parlar amb vostè en privat". Llavors es va girar, i li va dir a la Gillian: "ara tornem". Abans de tancar la porta rere seu, va encendre la ràdio. Gillian, d'acord amb la seva mala fama, no va estar gens de temps asseguda; es va alçar i es va posar a ballar, mentre doctor i mare l'espiaven. "Aquesta nena no té cap problema; el que li passa és que és una ballarina, porti-la a classes". Pocs anys després, la Gillian entrava al Royal Ballet i esdevindria coreògrafa de dos dels musicals més famosos del món: "Cats" i "El Fantasma de l'Òpera". Ara és una anciana multimilionària.
Aquest és un dels exemples citats per Sir Ken Robinson per explicar com el sistema educatiu mata la creativitat de les persones, perquè està dirigit a crear només bons acadèmics, però menysprea qualsevol altra disciplina. Robinson és un expert multi-premiat que ha estat escoltat per més de 200 milions de persones, ha assessorat diversos governs i empreses i ha escrit best-sellers com "The Element". Un altre reflexió clau: el principal problema del sistema educatiu és que estigmatitza els errors. I només les persones que no tenen por d'equivocar-se poden arriscar-se a fer alguna cosa realment original.

Els fills no esclavitzen; alliberen

Quatre mesos de sequera en aquest blog, sense atrevir-me a escriure ni una línia, pensant que això de la maternitat és un afer massa privat, íntim, com per fer-ne reflexions en veu alta. Quatre mesos amb el full en blanc. Quatre mesos de foscor, perquè de vegades, escriure és pensar, és viure. I, no obstant, quanta llum, quanta vida en aquest temps sense lletres. Ella, la meva filla -per qui tres mesos i mig ho són tot- quanta nova vida ha generat en tots els que l'han tinguda en braços i n'han rebut un somriure! Fins i tot la mare, que en molts mesos no ha pogut cloure ull durant més de poquíssimes hores seguides -ja la panxa esclafant dels darrers mesos d'embaràs priva de son- s'adona que és possible fer vida normal i tenir energia i ser feliç tot i haver expulsat el son sacrosant de l'altar.
Pobra filla, més aviat la desperto jo a ella, quan de vegades m'assalten, en aquest temps de tsunami vital, angoixes, traumes, afers irresolts.
Avui és una d'aquestes nits en què m'alço per no despertar-la; busco consol en la tassa relaxant d'infusió, pa, nous, fins i tot una inesperada flor de bach. El motiu és absurd -tota angoixa, al final, no és absurda?-: la propera nit veuré una caríssima amiga amb qui em vaig adonar que no li havia discutit prou un dels seus axiomes: "Els nens s'eduquen, Sandra", em va dir, quan em va preguntar si la meva petita dorm tota la nit i jo li vaig respondre que no, és clar, que té tres mesets. Li vaig dir que, evidentment, no hi estic d'acord -i no perquè hagi perdut l'oremus: prou que hi crec, en l'educació dels fills. Però li vaig explicar que ni se m'acudiria esperar d'un cadell de gos que no pixi per terra; ho exigiria només al cap d'uns mesos, quan el gos fos gran. I el que no demano a un gos, tampoc ho espero del meu fill recent nascut. Però ella em va confessar: és que jo ho necessitava per a mi, per tenir una mica de "vida".
Ah, així doncs, la meva amiga va decidir un dia que no volia alimentar més la seva "cadelleta" per la nit. No perquè no ho necessités la nena -els bebès estan programats per alimentar-se cada poques hores, perquè així és la seva biologia-, sinó perquè la mare va decidir que vivia malament, que vivia esclavitzada. Així ho proclamen les revistes, els amics, la tele: els nens, ja se sap, esclavitzen, i cal fer tot el què calgui per evitar-ho, per frenar-los, per impedir que ens facin malbé. (I mentre, els nens, que no saben llegir revistes, plorant a les nits per reclamar el que els és just i necessari reclamar: l'aliment). Amb tot, la meva amiga va admetre que tampoc va aconseguir suportar les queixes naturals de la nena i va buscar la forma de saciar-la més, no tant d'ignorar-la. És a dir, que no la va aconseguir "educar" a no reclamar menjar, sinó que va buscar com alimentar-la altrament. La meva amiga va escoltar-me, però, quan li vaig explicar que, tot i les interrupcions nocturnes, és possible descansar tot i alletant tant com necessita un nadó. De fet, si s'accepta amb tota naturalitat que els nens són com són, que les mares estan perfectament equipades biològicament per atendre'n totes les necessitats, i es dorm amb el petit al costat, com fan totes les cultures del món menys la nostra, la mare de vegades és incapaç de recordar quants cops ha alletat durant la nit. Encara en somnis, ha sentit remugar el nadó, s'ha girat un instant per ajudar-lo a trobar la meta i ella ha seguit descansant.
Jo no puc dormir aquesta nit perquè, dins, tot el meu cos crida, es rebel·la contra una fal·làcia -els nens són molt macos però de petits bàsicament emprenyen- que ha creat la nostra societat del Prozac. I, en regirar-me inquieta, destorbo aquest petit cosset que respira molt més tranquil que jo al meu costat. Llavors un petó meu, lluny de desvetllar-lo, l'ha empès suaument cap a la placidesa interrompuda. Abans de readormir-se, però, m'allarga una maneta calentona que dóna ¿ignara? tant de consol en les meves angoixes nocturnes.
És això esclavitud? O és que no tenim prou humilitat per reconèixer que aquests fills que reclamen aliment nocturn en donen, a canvi, tant o més?

Primers somriures

Variacions gastronòmiques italianes -i casolanes

Hi ha dies en què sembla que no hagis cuinat mai un plat. El marit marxa deixant-te l'encàrrec d'anar al supermercat a comprar alguna cosa per al sopar i no hi ha manera que se t'il·lumini una sola neurona. Res; ni fantasia, ni memòria. La mare, fora d'escena avui. Per sort, tal eixutesa m'arriba una tarda en què he quedat a prendre un gelat amb la Daniela. Ella és una de les moltes dones italianes de la generació dels 30 i 40 anys que no ha patit el curt-circuit de transmissió cultural àvia-mare-filla dels darrers decennis industrials. Li encanta cuinar, i en sap.
De seguida em treu del pou. "Aquests dies, nosaltres vivim a base de tomàquets i mozzarella", comença. Cert. Els dos protagonistes a les cuines domèstiques d'Itàlia a l'estiu. Llàstima que també ho són de la meva: ja n'hem pres amb la pasta del dinar.
No passa ni un segon que exclama: "doncs pollastre al forn"! Amb tal entusiasme, que fa somriure un home guapot, cabells llargs i ulls verds, que es felicita de creuar pel carrer dues amigues embegudes en una conversa cabdal per a tot italià. Jo em decebo una mica; és una cosa molt senzilla, oi? L'he feta fins i tot jo! Però no havia comptat amb les mil-i-una maneres de cuinar-lo. Aquesta és la recepta, d'aire gustosíssim, de la Daniela: "amares d'oli unes llenques de pit de pollastre, i les arrebosses amb pa ratllat, després les poses uns quinze minuts sobre carta de forn, a la safata, a foc mig". Fa una pausa i em diu, amb diplomàcia, tement de no posar les coses massa difícils a la seva amiga clarament neòfita en temes culinaris: "bé, hi pots afegir, com faig jo, diversos ingredients a l'arrebossat: parmesà, all tallat ben petit, pebre i menta o alfàbrega fresca".
Un cop al supermercat, li demano ajut de nou. "I una verdura d'acompanyament?", pregunto mentre m'acosto als carbassons. "Doncs carbassons passats a la paella amb ceba. En tens, de ceba?" "És clar que sí", responc una mica picada: d'acord que no tingui massa experiència culinària al darrere, però una cuina sense ceba, és com una escola sense pupitres. Però m'equivoco de nou. "Ceba tendra?", insisteix ella. M'assenyala uns estranys bulbs blancs, peluts, que crec haver vist entrar a la cuina només ens mans de ma mare el dia que em va explicar com n'és de fàcil de fer una vichyssoise. "Ah, som-hi!" Em declaro preparada per entrar, finalment, al món fabulós i ple de possibilitats de la ceba tendra. No és tan difícil, avui només cal tallar-la a rodanxes, esperar que comencin a prendre color a la paella, i afegir-hi el carbassó. Abans de servir al plat, oli, fulles d'alfàbrega fresca ben picadetes, i altre condiment al gust: vinagre, llimona... o res més.
Arreplego un grapat de figues abans de passar per caixa, i cap a casa. Una espelmeta i uns tovallons de colors, i la nit que es presentava avorrida es converteix no només en gustosa, sinó també en romàntica...

Si som esclaus de les borses és perquè volem

Barack Obama ha decebut molts sostenidors per les concessions massa generoses que ha fet a la colla de capitalistes egoistes del Tea Party en la lluita contra el deute públic. Però de vegades, la premsa i sostenidors no publiquen prou algunes mesures que són una autèntica revolució. Com la lluita contra el secretisme bancari a Suïssa, el país que amaga milers de milions de dòlars de corruptes, dictadors i milionaris insolidaris i que després es vanta de civilitat.
Se'ns ha dit prou que no hi havia manera de lluitar contra el secretisme dels bancs suïssos perquè, a tal fi, calia un acord global de la major part dels països industrialitzats. Obama no ha esperat la resta. Va acarar-se al banc Ubs i va exigir que li passés la llista de milers d'evasors nord-americans. El banc va fer-se el sord, segur que tot acabaria en un no-res, però resulta que poques setmanes després, es rendia. L'administració nord-americana va trobar la manera de doblegar-lo: prohibir-li operar en territori nord-americà i bloquejar qualsevol transferència procedent d'aquest banc a un banc nord-americà. L'Ubs es va trobar amb les mans lligades per a milers d'operacions i privat de milers de clients. I va capitular.
Va passar, però, que 4.450 clients nord-americans que tenen milers de milions de dòlars fugitius de la hisenda nord-americana no van tardar ni un dia a retirar els diners d'Ubs per a col·locar-los en d'altres bancs suïssos. Ara Obama amenaça també aquestes entitats.

Anna Hazare

Com va dir el president dels Estats Units en campanya electoral, quan es vol, es pot. No val l'excusa, tan repetida arreu, que el poder del diner és superior al poder dels estats. Per això, els ciutadans europeus de països que paguem la factura de l'especulació de la borsa sobre el deute públic ens hauríem d'indignar una miqueta més contra els nostres governs, que es declaren víctimes de la situació. Se'ns diu, com en el cas dels paradisos fiscals, que per frenar l'especulació cal un acord global. Que cada un dels nostres estats és massa petit. Naturalment que no es pot comparar Espanya o Itàlia amb els Estats Units. Però per a això es va crear, em sembla recordar, la UE: per establir una àrea enorme de progrés econòmic i social.
A més, per a endegar qualsevol revolució, cal que algú s'atreveixi a encendre una metxa. Mirem què ha passat a l'Índia: un ancià activista que havia començat la seva vida econòmica venent flors en una estació de tren de Bombai, Anna Hazare, ha engegat una campanya contra la corrupció de l'estat que ha arrossegat milions i milions de persones i està aconseguint els primers resultats. Cal que algú comenci, per més insignificant que sembli.