Brutalitat d'una submissió

Sens dubte, és una novel·la estranya. Té de deliciós la llargada, només 108 pàgines, tot un atreviment en un temps en què els llibres es venen a quilo. He arribat a la conclusió que fins i tot superbs escriptors com Tolstoi acaben ensopegant quan volen explicar-nos cada obsessió sota tots els punts de vista i, per si no l'havíem captat encara, ens la tornen a remugar i mastegar. Quasi com si pensessin que som una mica ximplets. No és el cas de Joan-Lluís Lluís, un mestre de la paraula que ho és, justament, perquè ens du de la maneta a l'abisme i ens abandona al moment precís en què arribem a la gola.
També és atraient la brutalitat amb què explica la submissió i mediocritat d'un poble, el de la Catalunya Nord, llar de l'escriptor, però que podria ser qualsevol altre. És encertat com ens ventila l'oblit forçat o volgut d'una llengua sense haver de semblar un anunci de la Generalitat. Tot és essencial, nu, descarnat.
"El dia de l'ós", la novel·la-revelació del 2004, és, per tant, meritosa. Amb tot, he llegit que a alguns lectors els sembla magistral la barreja de temps històrics: la protagonista, Bernardette, que podria ser la nostra veïna de casa, torna al poble, Prats de Molló, i no se sap si el que li passa -que no deixa indiferent, aviso- és propi del segle XXI o del XVII. O almenys, no ho acaba de saber el lector. És cert, això crea una inquietud, una tensió somorta, però aquí la cosa em patina com quan vaig topar amb un personatge de cabells verds en la Isabel Allende i ipso facto vaig abandonar, avorrida, el llibre. Perquè el món real és sorprenent, estrambòtic i inversemblant; voler fer-lo competir amb la nostra imaginació és una cursa perduda d'antuvi.