No la van violar abans d'assassinar-la. I jo sense saber-ho.

Escric volgudament des de la desinformació sobre el cas, i ja és difícil. A totes hores, els telenotícies es delecten en bombejar notícies sobre una noia de 13 anys que fa un parell de mesos va desaparèixer d'un poblet al nord del país, prop de Bèrgam. El cadàver s'ha descobert aquesta setmana. Avui s'ha sabut que no la van violar. Una no pot obrir una pàgina web informativa sense que a tota pantalla li llancin els detalls més escabrosos del cas. És la notícia més llegida als diaris on-line. I si obres un diari seriós, a les primeres pàgines trobaràs un desplegament de gràfics que retraten on tenia posada la cama la nena quan va morir, si tenia una clatellada al coll, una altra a l'alçada de la melsa, si va arrencar un grapat d'herba abans d'exhalar l'últim sospir...
I així, la nena, que es deia Yara, no només va tenir la desgràcia d'anar a petar a mans d'un assassí, sinó que ara cada un dels patiments mortals, cada gest de l'agonia és pregonat grollerament, vomitat pels mitjans i regurgitat pels lectors, tant si hi estan interessats com si no han estat a temps d'abaixar el volum del televisor.

Fent cua per filmar el lloc on es trobà el cadàver

És un espectacle quotidià a Itàlia: abans de la Yara tothom va voler saber qui havia escanyat la Sarah, una noia del Sud, si la cosina o l'oncle, i si el crim va ser dins el garatge o a les escales del soterrani. La mare, per cert, va saber que la filla era morta durant la intervenció en directe en un programa de televisió en hora de màxima audiència. I encara abans, Itàlia es va dividir entre els partidaris de considerar la nord-americana Amanda com una malvada patològica que va apunyalar una companya d'Erasmus i els que la consideren una innocent màrtir enfangada per policies mentiders. I el dret a la intimitat de la víctima i el dolor de les famílies, que els bombin. Fins i tot els dels presumptes criminals: a Amanda el show no la va ajudar gens, perquè es va muntar perquè ella era atractiva, i no perquè sorgissin -que van sorgir- dubtes sobre la seva culpabilitat.
Ningú parla de callar o de censurar notícies, però, sincerament, si la pobra Yara va vomitar o no de desesperació i dolor abans de morir no és de la meva incumbència ni la de ningú fora de la desgraciada mare o dels investigadors policials. El que necessita saber l'opinió pública és si aquest crim és aïllat o no, si es prenen les mesures necessàries per evitar-los, si la policia té prou mitjans, si el jutge dicta sentència amb proves segures, i si la llei és adequada. Punt. Fer periodisme és una cosa una miqueta més seriosa que dedicar-se a filmar pel·lícules gore i estampar-les als morros de la clientela. Per a això ja tenim Hollywood, i qui vulgui anar a distreure's amb jocs i assassinats sàdics, que pagui entrada de cinema.
(Bé, no caldrà. Acaben de descobrir el cadàver d'un xicotet en un bosc. Es diu Daniel. I arran de la mort, ja ha aconseguit les primeres portades...)