La història que ningú no sabrà

Avui és un dia de triomf del bé al forat negre d'Europa, Calàbria. Un dia d'aquells en què, per un cop, els diaris podrien parlar d'una notícia boníssima: milers de persones s'han manifestat aquest matí a la capital, Reggio Calàbria, per escridassar la màfia. Un èxit històric. La 'Ndrangheta, gràcies a l'abraç mortal als calabresos, a l'extorsió i a la por, ha aconseguit descavalcar totes les altres màfies italianes i ara és la número 1 en control de la coca, de la sang, del crim. Una de les cinc màfies més potents del món, amb tentacles a Espanya. No em canso de dir-ho perquè tenim la màfia a casa i ni ho sabem.
Doncs tot i la potència que té la 'Ndrangheta, tot i que tothom coneix al barri i al poble el mafiós que en qualsevol moment t'amenaça, et crema el cotxe o et destrueix la tanca del jardí -si és que no et dispara a matar directament-, avui milers de persones s'han atrevit a plantar-li la cara. És el primer cop que es rebel·la tanta gent. El director del Quotidiano de Calabria, un diari amb noséquants periodistes amenaçats, Matteo Cosenza, havia fet una crida a rebutjar la bomba que la 'Ndrangheta va col·locar a casa del fiscal en cap del Tribunal d'Apelació, Salvatore di Landro, fa quasi un mes. I resulta que, inesperadament, milers de joves, ancians i nens li han fet costat i desfilen amb una flor a les mans, la gerbera groga, símbol de la lluita contra l'opressió mafiosa.
I què en diuen, els altres diaris estatals italians? Silenci. Els interessa més l'enèsima batalla entre el Berlusconi i el seu rival, Gianfranco Fini. El valor d'un poble, si és regional, és considerat de segona divisió, tot i que els diners de la màfia estiguin també a Roma, Torí i Milà, Berlin i Barcelona. La història canvia davant els seus nassos i els periodistes, com sempre, són els darrers a assabentar-se de la notícia.

Paraula d'una periodista que ha fet un reportatge fa poc a Calàbria i una entrevista al fiscal Di Landro, el primer magistrat amenaçat d'aquesta manera per la màfia des dels mítics jutges Falcone i Borsellino, assassinats l'any 1992, i que encara ara espera que els diaris li la publiquin. Potser tindré més sort si un dia finalment la màfia apunta bé i mata aquest heroi. Ja se sap, els morts cotitzen millor que els vius.

P.D. La foto és del Quotidiano della Calabria.

La mare

Erri de Luca diu que no és creient. Entesos. Però és un d’aquells no-creients tan obsessionats per “la cosa”, que arriben a saber-ne molt més que no pas la majoria dels què accepten amb naturalitat, encara que només sigui a estones, que Jesucrist era fill de Déu. 
Per començar, Erri de Luca sap hebreu. Es més, n'està enamorat, de la llengua sagrada dels jueus. Li agrada de pronunciar en veu alta cada mot, lentament, per a fer-lo vibrar. I coneix pam a pam aquest llibre que, si te l’emportes al metro, ets sents quasi temptat de tapar amb un paper de diari, perquè no creguin que ets un “rar”. I no el tapes i la gent sí, potser et mira estrany i et preguntes perquè no pots llegir això i perquè no podrà un musulmà llegir l’Alcorà sense que pensin que és un terrorista.

La Bíblia, llibre de llibres, versos de saviesa llaurats i recordats i madurats durant segles. El pilar literari del món occidental, per bé que ara sembli carrincló emocionar-se amb tanta poesia i tanta força, conèixer de memòria les històries que han omplert d’imatges les esglésies i ara els museus.

Doncs Erri de Luca una nit devia obrir la porta de casa seva, devia respirar a fons l’aire nocturn i es devia haver preguntat què devia ser per una noia jove, de poble, rebre la visita d’un àngel –d’un desconegut- i sentir-se prenyada sense haver estat mai amb un home. Una noia que havia de sostenir la mirada del seu promès i dir-li que estava embarassada, d'acord, però que no l’havia traït. Que ella era només un instrument de Déu. Que a ella, sí, a ella, li havia passat quasi com aquelles històries fabuloses dels pagans de la veïna Grècia, com aquelles verges innocents cobertes per un Zeus en forma de taur o de cigne. I que no era una broma. Que li havia passat, mira'm als ulls i creu-me.

Doncs Erri de Luca no s’ha imaginat només l’emoció, l’alegria indescriptible d’ella de sentir-se plena d’una força misteriosa i d’un privilegi impossible de pair, sinó que també s’ha hagut de preguntar com Josep va acceptar lluitar contra les mirades reprovadores dels veïns, com va combatre les veus que demanaven lapidació i assenyalaven la seva promesa com si fos un drap rebregat en la merda. I s’ho explica per l’alegria d’ella, contagiosa, la llum interior que vessava d’aquells ulls nets. Això vol dir estar "plena de gràcia". "Tu estàs enamorat perdut de mi", replica ella, riallera i emocionada perquè el seu marit, aquell veí amb qui ha creuat abans poques paraules -aquell home que ella veu jove i guapo, què punyetes-  li faci costat, a ella i al nen que du al ventre.

I a més, l'escriptor italià que aquesta nit presentava un espectacle al Teatre Carignano de Torí basat en la narració “In nome della madre”, aquell vespre que va sortir a respirar aire fresc també va intuir que, una nit estrellada com aquesta, fa més de 2.000 anys, una noia va haver de parir sola al món -mentre Josep acceptava les lleis jueves i s'apartava per no quedar contaminat de la sang i la placenta-.Tan sola, que va agrair sentir prop seu la companyia d'un ase i d’un bou. Que, per relaxar-se a cada cop de dolor, va distreure's adequant la respiració al buf de cada bèstia. Erri de Luca sospita que, un cop amb la criatura a les mans, la noia que havia esdevingut mare va alçar la veu a Déu, per única vegada, per exigir-li que no li arravatés aquell fill. Almenys, no de seguida. No abans dels 30 anys.

La falta de temps

Em sobta una afirmació del monjo més mediàtic d’Itàlia, Enzo Bianchi, fundador d’un monestir als peus dels Alps. Al llibre “Els camins de la felicitat. Jesús i les beatituds”, Bianchi insinua que compartir riqueses no vol dir només donar diners, sinó també temps, “el gran ídol contemporani”.
Asseguda a les escales d’uns jardins vora el riu Po, absorbint els darrers raigs acariciadors d’un sol ja tardoral, alço els ulls del llibre mentre, a l’aigua, veig lliscar un home en canoa –possiblement, un d’aquells burgesos del club de canoa “Cerea”, que rep el nom de la paraula que s’intercanvien aquests remadors quan s’entrecreuen al Po i que vol dir “hola” en piemontès-.
El temps com a riquesa. L’apropiació del propi temps com a egoisme. Si tenim temps, som rics?
Sóc a Torí per assistir a Torino Spiritualità, un esplèndid festival sobre temes que realment preocupen l’home. He vingut com a periodista, però els diaris no en volen saber res, d’aquesta trobada, perquè el senyor Esperit no és notícia, encara que les sales estiguin plenes a rebentar. Aprofito per entrar en una conferència titulada "Els bancs del temps”*. Escolto la resposta que sobre el tema dóna una teòloga –jove, tenint en compte que aquesta paraula ens evoca una senyora amb arrugues, qui sap perquè-, Laura Verrani: “Donar temps és un esport de risc, un esport extrem”. Perquè practicar la donació de temps és “una experiència límit”, en ocasions. Imaginem que hem decidit que aquest vespre ens dedicarem, peti qui peti, una hora per a nosaltres, perquè ja fa molt de temps que volem tenir un forat per fer-nos una dutxa amb calma, o per caminar pel parc, o per llegir un llibre, o per escoltar música, i just en el moment que entrem al bany o estem sortint de casa o ens asseiem al sofà, sona un telèfon i un amic ens demana que l’escoltem, o apareix l’amic mateix per l’interfono, o els nens es desperten d’un malson i corren als nostres braços. Ens passarà que direm: “quina ràbia, adéu el meu temps”. Perquè "creiem que el temps ens pertany”, simplifica Laura Verrani. I això que, segons recorda, Jesús va dir quelcom que podríem compartir tots: per molts que ens esforcem, ningú de nosaltres pot fer res per allargar un minut el temps que ens està donat de vida. Potser per això, tenim l’obsessió del temps. La vida se’ns escapa. I per això mateix també, donar el propi temps a un altre és un veritable regal, una donació. Una altra manera de ser solidari, si volem.

PD. Paradoxes. Acaba la conferència sobre la necessitat de donar el temps, i quan la moderadora encara no ha acabat de parlar, la meitat de la sala s'aixeca i se'n va, deixant-la amb la paraula a la boca. Bon profit que els ha fet la xerrada!

*Serà que visc en bàbia, però no sabia que “els bancs del temps” tinguessin tanta volada, ni a Catalunya ni, sobretot, a Itàlia. Es tracta d’associacions de persones que ofereixen el seu temps gratuïtament per prestar un servei a una altra persona. Si una mestressa de casa dóna una hora de temps per ensenyar un jove de 25 anys a a cosir –o per arreglar-li directament la cremallera dels pantalons-, adquireix el dret a que algú altre li presti també una hora del seu temps per, posem per cas, reparar-li un endoll destarotat. Gratis, és clar. La moneda de canvi és el temps.

Solitària lletjor

"Mireu quin gat més bonic! És negre amb crinera blanca!". L'entusiasta admirador s'acosta excitat cap a la bèstia, sola al bell mig d'una plaça d'un poble perdut a la riba del Tíber. S'ajup, xiuxiueja amorosament i estén un braç, delerós d'acariciar el pèl.
Fins que s'atura, elèctric, com si hagués topat contra una xarxa invisible.
"Ostres, però si està malalt. Està pelat! Deu tenir la sarna", exclama. I gira cua.
Em visita la duresa d'uns versos bíblics: "Perquè al qui té, se li donarà fins que li'n sobri; però al qui no té, fins i tot allò que té li serà pres" (Mateu 13,12).
I l'animal torna a quedar sol, al bell mig de la plaça.
No ha protestat. Ha fet, només, un lleuger gest de desencís amb la testa, a penes una ganyota de desengany en esfumar-se l'amabilitat inesperada del desconegut. Però es recompon a l'instant. Queda assegut amb aquella estranya dignitat felina; aparta la mirada i la fixa lluny, amb posat indiferent.
Avesada al menyspreu, invisible per al món que triomfa, la raça dels lletjos no es deixa impressionar. Despullada de supèrbia, li queda al descobert el costellam de l'ànima, la palpitació d'una vida. La bellesa d'existir, encara que sigui en soledat.

Metralletes al mar. Això passa ara mateix al Mediterrani.

Al capvespre, quan el sol ha deixat d'escalfar però el vent s'aquieta, els homes del pesquer "Ariete" continuen enfeinats sobre la nau, revisant xarxes, netejant peix, vigilant els radars. Són al bell mig del Mediterrani, a 30 milles de Líbia, a una nit de navegació de casa seva, Sicília. El comandant, Gaspare Marrone, avista una patrulla pel cantó de migdia. Mana als pescadors que estiguin alerta, i dóna un gir al timó, rumb a Nord. Es un home d'experiència, Marrone: sap que els tripulants de la nau que s'acosta són guarda-costes libis i que no estan per bromes. La confirmació la li dóna una ràfega de metralleta: tots a terra!, clama. Ni falta que feia que ho digués. Els 10 pescadors s'han ajupit al mateix instant, com un sol home. La patrullera ha disparat després que Marrone fes com qui no hagués sentit l'ordre d'aturar-se. Sap que si els libis pugen al pesquer, el segrestaran, i ell perdrà dies de feina i guanyarà nits de por. De la patrulla, arriba una nova petició, aquest cop en perfecte italià. "Atureu-vos! Si no aquests us disparen!". I de nou la ràfega de metralla. Els trets perforen els flancs de l'Ariete, desinflen una Zodiac de salvament, reboten sobre coberta.

Marrone crida als homes que no s'esverin, que cos a terra, que resisteixin i així aconseguiran deixar enrere els libis. A tota màquina! crida. I el pesquer treu el fetge per la boca mentre s'esforça per navegar més ràpid que els perseguidors. A l'alba, arriben en aigües de Lampedusa, l'illa on en el passat han desembarcat tants immigrants desesperats. També per als pescadors italians, Lampedusa és refugi. La diferència és que a ells els rebran amb els braços oberts, mentre que els immigrants troben la policia que, després de posar-los una manta al voltant de l'esquena, els notifica que el seu somni ha acabat i hauran de tornar a Líbia. Allà on es dispara.

Es dispara, a la Líbia de Gaddafi. Es dispara a matar fins i tot si la patrullera és un regal d'Itàlia -una nau model Bigliani, per precisió- i les víctimes provenen d'aquest país "amic". Es fa foc sobre coberta fins i tot si les metralletes es troben a 30 milles de la costa, quan el dret internacional només reconeix a Líbia, i a qualsevol altre país, la sobirania fins a les 12 milles. Es té la supèrbia de disparar italians, fins i tot, si dins la barca agressora hi ha exactament sis oficials d'un cos policial italià, la Guàrdia de Finances. El dictador Gaddafi, per tal que uns polítics italians -Berlusconi, la Lliga Nord- guanyin vots, ha aconseguit que Itàlia li cedeixi 6 patrulles i li doni 5.000 milions d'euros l'any. A canvi de l'acord, Líbia només ha de "netejar la costa". Impedir que les persones que fugen de l'Àfrica per fam o per persecució política arribin a Europa. L'acord, signat el 2008, preveu que hi hagi policies italians dins les patrulles, per documentar, en teoria, possibles abusos. Ja es veu a què serveixen: ni tant sols per salvar la pell als seus compatriotes.

"Estem vius de miracle", sospira, alleujat, en tocar a terra, un dels mariners, Alessandro Novara. Finalment, ara que 10 pescadors italians han donat testimoni del què passa al Mediterrani, els europeus se'ls han cregut. Ara ja se sap què vol dir interceptar persones: vol dir eliminar-les. Mentre disparaven sobre negres, no passava res; ni tan sols si les imatges arribaven a la televisió pública RAI. Disparar sobre italians, en canvi, ja és tota una altra cosa. Sembla. Perquè de les metralletes no se'n parlava mai fins ara, quan Gaddafi viatjava a Roma a abraçar Berlusconi. Astut, Gaddafi es troba cada cop amb 500 noietes guapes italianes per donar lliçons d'Alcorà, i automàticament, com gallines que es llencen sobre el mill, acudeixen els periodistes. I ja quasi ningú li demana a Gaddafi que expliqui què en fa, de les persones que atrapa en alta mar.

P.D. Això passava la nit de diumenge a dilluns, segons els fets difosos pels mitjans italians.

Generació-àtom

No penso caure en l'absurda lamentel·la de dir que la societat d'avui no té valors, blablabla. La generació dels què ara tenen entre 20 i 30 anys ens superen, als que estem una dècada per damunt. Veieu si no dos galifardeus com Anna Punsoda o Joan Salicru. Dues persones que s'han decidit a fer el què volien ja des del principi, sense esperar a la crisi dels 30 o dels 40. Dos joves valents. I amb coses a dir. I que, a més, busquen espais per compartir-les -Joan co-dirigeix una revista titulada, justament, Valors; l'Anna s'hi ha afegit-.
L'únic que tenim en comú, els 20+ i els 30+, és que les dues som generacions-àtom. Partícul·les soltes. No hem tingut mestres, ni ens hem conegut a manifestacions, i sovint hem hagut de picar moltes portes abans de poder participar com a membres de ple dret en una associació. Especialment, no hem sabut a qui dirigir-nos quan hem tingut inquietuds. Com l'Anna, fa una pila d'anys vaig intentar, tímidament, trobar una colla a l'Ateneu Barcelonès. Jo també em vaig asseure algunes tardes en aquella venerable sala de butaques, esperant presenciar la naixença d'una tertúl·lia a la qual poder-me afegir o, més simplement, escoltar. Sort que en tenim, finalment, de l'aparició dels Blogs i dels Facebooks. Finalment, podem expressar en veu alta allò que ens preocupa o que ens entusiasma, amb l'esperança de trobar-hi algú. Perquè sense aquest algú, perdoneu l'evidència, no podem ser res.

Veus perdudes

Un poble també està fet de sons. De música. I quan un poble es desmoralitza, es desintegra, calla. Oblida la pròpia veu.
Alguns catalans -la Resta- senten plorar l'ànima quan la tenora escapa de les mans i les galtes inflades del músic, dóna un passeig per la plaça i parla a cada esperit de melangies, anhels, sentiments que són d'uns altres i que són propis. La tenora reparteix el que és de tots a cadascú.
A Calàbria, el cant que dóna identitat, sentit de pertinença, amor per una terra i uns avis és el de la zampogna: meitat cabra, meitat arbre. Per això transporta els records de vents i nevades de les rocoses faldes de l'Aspromonte. Els du al caliu d'una taula de casa senzilla, acompanyant el vi i les rondalles que parlen de temps difícils. Ha suavitzat tristeses durant segles. Ara, però, el soroll de la modernitat l'ofega. La impersonalitat de la massa la constreny a melodies ximples, iguales. Ja no parla amb l'accent de cada família, de cada contrada. M'ho diu Nino Cannatà, un jove de pell pàl·lida i ulls massa sensibles per a suportar el món sense la protecció d'ulleres fosques. Ell ha endegat el projecte Sentieri del Suono perquè la zampogna recuperi la veu. Qui sap si trobarà gent disposada a escoltar-la.

Els botxins de Déu

Calàbria és una terra condemnada, castigada. Abandonada al llarg dels segles per les ànimes millors, vençudes per la ferotgia d'una vida de pasturatge entre altes muntanyes. Fatigades de caminar amb el pit descobert a la feridura del llamp, un risc cert però preferible als perills que desembarquen de la mar. Calàbria és la història d'una derrota: els seus pobladors han abdicat, han deixat que els més forts i implacables la dominin. Per això és aquí que ha nascut la màfia més perillosa d'Europa. Només un grapat d'herois intenten capgirar la història. La gent comú, l'autèntica protagonista del canvi, encara no ha despertat del malson.
Hi ha qui s'explica el malefici furgant en els pecats comesos pels rebesavis. N'hi ha un de capital: haver matat nogensmenys que el personatge més adorat: Jesucrist. Haver estat els culpables materials de l'assassinat -prou sabem que els instigadors morals van ser els alts càrrecs del Sanedrí jueu-. I és que van ser calabresos els soldats de l'Imperi Romà que van cenyir el front amb una corona d'espines i van clavar el ferro a les mans i els peus de l'home bo, va ser un calabrès qui li va traspassar el pit amb una llança.
Almenys, això conten els mateixos calabresos, amb el llibre d'història a la mà. Recorda l'escriptor Mimmo Gangemi que en temps de la mort de Jesucrist, els soldats romans desplaçats a Palestina eren els de la legió anomenada Decima Fretensis. El número 10 era un homenatge a la mítica companyia de Juli Cèsar. I Fretensis vindria de "fretum", en referència al "fretum siculum", com era anomenat l'estret de Messina. Per si hi havia cap dubte -alguns sicilians asseguren que van ser ells els membres de la sacrílega legió- el periodista Aldo Varano m'explica un altre argument: eren calabresos els soldats romans destinats a les labors més desagradables, és a dir, la tortura i la crucifixió, com a càstig per haver-se aliat amb els cartaginesos en temps de la Segona Guerra Púnica.
Sigui història o llegenda, és només expressió d'un sospir per les desgràcies d'una terra. Però els calabresos farien bé de buscar els seus mals en altres orígens. Perquè, ben mirat, si els seus besavis van ser els botxins de Déu, llavors també van ser clements amb el crucificat en el moment del màxim patiment. Va ser un soldat de Calàbria qui, en sentir el crit de desesperança del Crist, el moment de dubte en aquell Déu que predicava -de dubte d'ell mateix, a la fi-, se'n va apiadar abeurant-lo amb una esponja amarada de vinagre. I també va ser un soldat calabrès qui va exclamar, admirat, en veure com s'esquinçaven els cels quan el sofrent va expirar: "és veritat: aquest home era Fill de Déu".

Escenaris amagats de Roma

La moto s'aparta del bullici del viale Marconi, un d'aquells carrers on es concentren les botigues de tot un barri, i s'endinsa en una carretera deserta de cases, de parets grises d'alguna antiga fàbrica. No sembla que siguem a la capital d'Itàlia, sinó en alguna colònia industrial de plena muntanya, d'aquelles que aprofiten la força del riu per fer rutllar els telers. Més quan, en trencar al primer carrer, Roma ha desaparegut. És com un miratge, perquè el mapa indica que som molt a prop del centre de la ciutat, però davant els ulls, només un caminet envoltat de tanques i una inacabable successió de prats a les fosques. Tan sols al lluny s'albiren llums de ciutat. El camí és de difícil transitar: sots, pols. La primera corba, als peus d'un bosc, té com a veí un pati il·luminat. Deixem allí la moto, al costat d'un cotxet de nens abandonat, que sembla preludi d'una nit de por.
Un sentiment infundat. Cridem uns homes a l'interior del pati, que ens diuen que ens hem equivocat d'entrada, però enretiren una cadena per deixar-nos passar. Som al complex del Teatre India, el mel·lic de l'escena alternativa de Roma. Dues fàbriques allotgen actors -mags d'encanteris-, i una tercera, sense sostre, acull herbes, arbres, i els noctàmbuls que prenen la fresca asseguts en tauletes. L'escenari ideal per una nit d'estiu, sobretot si el setembre ja ha dut alguns vents massa gèl·lids per als mosquits que poblen la riba del Tevere.
Si volem fugir del brogit de la ciutat i descansar en la verdor, Roma ofereix altres miratges. Més enllà de la cita estiuenca de Jazz a Villa Celimontana, un paratge agermanat en atmosfera amb el Teatre Grec de Barcelona però amb racons d'inigualada bellesa, n'hi ha que són semidesconeguts, com el Festival de Villa Carpegna. S'hi arriba després de travessar la via romana més romàntica de la ciutat, amb permís de l'Appia Antica: la vella Aurelia. Es deixa a l'entrada un grupet de llatins aplegats a la vorera que ballen a ritme de la música d'un cotxe de portes obertes i s'entra en una mena de paradís per a l'urbanita que ja es creia condemnat a les obligacions de setembre. Un prat, unes tumbones, i dalt l'escenari, els superbs alumnes de l'escola de Jazz Louis. Tot de franc. Roma serà una ciutat avariada, però és sempre generosa.

Callat retorn

"Què t’ha semblat, el santuari de la màfia"? Em pregunten el periodista i l’escriptor de Calàbria mentre, encaixats entre les altes muntanyes de l'Aspromonte, ens barregem en la processó religiosa. És als volts d'aquesta ermita que, durant anys, encoberts per la devota multitud, cada 1 i 2 de setembre els capos de la 'Ndrangheta han pactat minuciosos plans d’assassinats, assalts al poder, partició del territori entre clans.
Els responc amb el silenci. No hi ha paraules a la meva ment, només una opressió que m'estreny el cos, una tensió a les espatlles, un ofegat instint de fuga. Atuïda, sobrepassada pel què he vist o, més aviat, albirat. De primer, els centenars de marrecs vestits de macarra, una processó de cabells tallats a l’u que deixen al descobert petites crestes, com les dels gats a punt per l’atac. Noies, escasses. Una dona d’ulls blaus, acerats, que respon al nom clàssic de Maria i que, com tantes altres Maries del món, no vol faltar a la cita de la Madonna, baixa descalça la muntanya. “Per prometença?”. “Sí, per prometença”, em diu, i queda clar que el pacte amb Déu que l’ha dut a caminar a peu nu arranca d’un dolor massa profund per ser compartit.
En arribar al fons de la vall, després de creuar un riu pudent, de delictes mai netejats, el bisbe de la contrada demana als mafiosos que es converteixin i no taquin el nom de la Verge. Tota la plaça, un teatre grec muntanyenc, aplaudeix. Entre els què piquen de mans, em diu l’amic, hi ha també ndranghetisti: els coneix, perquè tothom sap qui són. La policia n’ha empresonat 300 aquest estiu. L’any passat va ancorar micròfons i càmeres ocultes entre els arbres i les imatges santes i va filmar com una munió d’ells escollia el seu capo dels capos, Domenico Oppedisano. O això diuen els carabinieri, els Guàrdies civils italians, i això reproduïen els diaris.
Aquí, a Polsi, però, res és el què sembla. Els mafiosos que veneren la Verge i fan negocis sangonosos a la seva falda potser no són els més importants, els què han colonitzat el món amb la cocaïna. Són, més aviat, barons de la vella i centenària 'Ndrangheta: maten lentament la gent de Calàbria, però no són ells els qui acaparen portades dels diaris. Tampoc tot els noiets d'aire dur són aprenents de màfia: alguns, en realitat, són joves carabinieri vestits de paisà: idealistes que volen acabar amb el mal de la seva terra.
I llavors, quants són bons, i quants són dolents, aquí, avui, en aquest aplec? Es difícil de dir, perquè la màfia no és un club de bandits, sinó un pop opressor que corromp moltes de les ànimes que avui han creuat la muntanya per saludar la Verge. Són sincers els qui avui han aplaudit el sermó del bisbe?, pregunto a un jove carabinieri. “Sí que ho són. Però tornaran a casa i oblidaran aquestes paraules”.
Ara sóc al tren de retorn. Plou, i els núvols negres semblen prou pesats com per esclafar les punxes del Aspromonte, la muntanya ferotge. El gris endureix el mar, les cases a mig cimentar, els castells espanyols. Es un retorn trist. La pluja sembla voler esborrar de la finestra tot rastre d’esperança. Terra aïllada: a qui li importa el teu destí, si les llargues hores de tren poden esborrar el teu contorn i fer creure el foraster que tot ha estat un malson.

Camí del Sud (extrem) d'Itàlia

Hospitalària, aquesta gent del Sud. He pujat a un tren a l’estació central de Roma i m’esperen més de 6 hores de viatge en el tren exprés cap a Reggio Calàbria, el dit del peu d’Itàlia. El passatger del davant, que llegeix una voluminosa novel·la negra, m’ofereix aigua, galetes. Vol entaular conversa, però jo parlo poc, perquè no vull fiar-me de res ni de ningú. Vaig a una terra on viuen alguns dels homes més perillosos del món, la màfia més potent d’Europa. Potent i semidesconeguda: qui sàpiga alguna cosa de la ‘Ndrangheta que aixequi la mà. La meva estada serà tranquil·la, em promet un jutge, però millor ser prudent i no revel·lar a ningú la condició de periodista que ha d’escriure, precisament, sobre aquest niu de criminals.

Amb tot, no cal viatjar tant lluny per topar-se amb la màfia. El primer rètol que desxifro al costat de les vies és el de la ciutat de Fondi, que té l’ajuntament infestat de mafiosos, però el Govern de Silvio Berlusconi es nega a complir amb l’obligació d’enviar-los tots a casa seva -ja no parlem de la presó-.

Més famosos són els criminals d'una ciutat que el tren deixa enrera camí del Sud, Nàpols. La seva màfia local, la Camorra, s'ha fet famosa gràcies a l'èxit de Gomorra, de Roberto Saviano –i en especial, de la pel·lícula, excel·lent, millor que el llibre en la meva heretge opinió-. Curiosa ciutat, d'edificis atestats i fàbriques abandonades. La droga dóna més diners que els tallers.

Tot ho esborra, de sobte, un mar blavíssim, refulgent, a l’alçada d’Agropoli-Castellabate. La lluentor s’amaga a l’alçada de l'orgullosa contrada de Torchiara, envoltada d’alts turons, i reapareix a Pisciotta, Centola, Colle Bulgarie. Premuts contra el mar, negres penya-segats. El paisatge és tan bell que em venen ganes de cridar. Copistello, Sapri, Maratea. Per què no són el somni del Mediterrani? Sud, terra oblidada. Només alguns noms evoquen velles proeses, com Paestum, que conserva encara els temples bastits per mans gregues. Quan el tren passa rabent vora l'anònima vil·la de Paola, la brillantor de les aigües desvetlla les paraules del poeta*: "così tra questa immensità s'annega il pensier mio: e il naufragar m'è dolce in questo mare". Mar de Calàbria, ignota promesa.

*Giacomo Leopardi. "i entre aquesta immensitat es nega la meva pensa, i el naufragar m'és dolç en aquest mar"

Un llibre sense lletres

 Buscava un llibre simple, per a algú desmotivat i a qui no li agrada llegir. Una història interessant, que no s'estigués per punyetes, i que no anomenés ni de broma Déu o els àngels, però que tingués alguna cosa a dir. Vaig entrar a la llibreria a mitja tarda, i en vaig sortir a negra nit. Què difícil, trobar un llibre vital, ben escrit. Al final, vaig triar "Mecanoscrit del segon origen", de Manuel de Pedrolo. Una fàbula, però directa al gra. Viva.
De pas -un altre experiment-, vaig quedar-me per a mi un llibre només per la tapa -negra i amb lletra blanca-, l'edició elegant -de tapa dura però de mida de butxaca*-, i l'autor, Lev Tolstoi. La primera pàgina no em va semblar gens simple i gens interessant, però en aquest cas, va guanyar-me l'estètica -sí, com aquell qui compra un Apple- i, sobretot, el record de "Història d'un cavall", un llibre essencial, descobert de ben petita, i que no m'he atrevit a tornar a tocar, per punyent. Un llibre, però, que m'ha fet.
"La mort d'Ivan Ilitx" és un llibre, també, amb capacitat de construir persones. L'obra d'un geni. Comença així, com qui no vol la cosa, amb la descripció avorrida d'una reunió de feina interrompuda per la lectura d'una necrològica, s'entreté uns moments amb l'anècdota -delirant- d'un home que lluita contra les molles desguitarrades d'un puf durant un funeral, es capbussa amb fingida indiferència en la vida passada del protagonista, "agradable i correcta" i, sense previ avís, fa rodolar el lector cap al cervell del malalt que sospita que li toca morir. Se l'escolta, hi conversa, l'anima, el renya. Ha oblidat les lletres i les pàgines i camina dins la història de l'altre, convençut que és la seva. La mort és imminent. Tolstoi arrossega el lector a l'abisme, però ho fa de manera elegant, suau, amb aparent innocència. No és, però, una experiència de por, perquè només sentint la mort aprens a viure. Això és el què saben els savis de tota religió i condició i això és el què aprèn Ivan Ilitx només una hora abans d'aspirar aire, aturar-se a mig sospir, i morir.


*Universitat Pompeu Fabra / Destino,

Relíquies molt democràtiques i molt espanyoles

Fer endreça, de tant en tant, allibera. La fúria acumulada dins la panxa per frustracions, desenganys, impotències, troba un blanc perfecte: les muntanyes de paper que poblen armaris, estanteries i acaben colant-se també per sobre les taules i a qualsevol calaix. És tan engrescador veure com puja la quantitat de paper amuntegat o tirat per terra, prompte al sacrifici, a la crema, al contenidor d'escombraries, que cal respirar a fons per respectar dos principis bàsics de tota operació de neteja que es vulgui indolora: no llençar res que sigui veritablement únic i irrecuperable -principi a respectar només per als sentimentals que pensen que un objecte pot ser útil per a fills o néts o per amenitzar els dies de vellesa-, i no tocar res que no sigui d'un mateix, per no provocar les santes ires de l'autèntic propietari.
En una d'aquestes empreses netejadores, ciclòpies, estava embarcada amb delit quan em vaig haver d'aturar, encallada, presa de dubtes. Havia topat amb un llibret blau, petit, però amb solera: el Directorio del Congreso de los Diputados, edició 2008. Dins, quatre dades oficials sobre cada diputat, acompanyades per una foto. Quan treballava acreditada com a periodista a l'òrgan major de la democràcia espanyola, que en diuen -amb permís del Constitucional- va ser un privilegi poder accedir, finalment, a aquest elemental llibret. El Congrés només reservava una trentena d'exemplars per a la premsa, i aquests, naturalment, quedaven reservats per als periodistes "importants" -els què participaven a les tertúlies de la tele-. La resta, la tropa, havíem d'acudir cada dia a un mostrador i intentar acabar amb la paciència d'alguna encarregada de premsa, per exasperació o per pena, tant se val.
Jo vaig fracassar en aquest intent, però vaig procurar-me el llibret gràcies a una ànima caritativa que treballava en un departament tancat al públic, que va apreciar els meus esforços per rescatar llibres oblidats de la Biblioteca i que estava escandalitzada de veure com funciona tot plegat. Em vaig adonar de com n'era d'important en veure les mirades envejoses d'alguns companys -com l'has aconseguit?, perquè ells només el van obtenir molts mesos després, quan l'any ja caducava-. Fixa't tu ara, em dic mentre tiro el document a la filera de papers condemnats: tants d'esforços, i vet aquí que aquestes pàgines, que de tota manera es poden trobar per internet -l'únic avantatge per al periodista es poder seguir amb eficàcia les sessions o trobar ràpidament el nom d'un diputat que s'ha trobat pel passadís- acabaran ofegades en la democràtica aglomeració d'una paperera de reciclatge, juntament amb tiquets del supermercat, oueres de cartró i paperots de diari.

Em consolo pensant que no hauré d'enfrontar-me a la tràgica opció de tirar o no el carnet permanent d'acreditació de periodista al Congrés dels Diputats. Aquest, tot i que seguia els treballs parlamentaris cada setmana i escrivia per un mitjà de comunicació ben consolidat, no el vaig aconseguir mai. M'havia de conformar amb fer cua cada dia davant el mostrador d'un Policia Nacional per obtenir un deixa-passar que en deien "permanent" només perquè no calia enviar un fax cada matí. Veient que les transparents portes de l'òrgan representatiu dels ciutadans es tancaven davant el meu suposat Quart Poder -el de controlar els polítics i explicar-ne la feina- vaig recórrer a la tècnica mafiosa d'apropar-me a un company veterà, perquè intercedís per mi davant l'Invisible i Gran Poder de l'Encarregat de les acreditacions "de veritat", aquelles amb la foto i el nom del periodista i que obren totes les portes -i donen "dret" als regalets polítics de Nadal, per cert-. Vaig creure, ai de mi, que funcionaria la tradicional solidaritat catalana, i em vaig adreçar a un col·lega de les nostres llars. Però ell se'm va espolsar alegrement del davant, ajustant-se la corbata, i em va dir que això és: "questió de temps: cal que et coneguin". I que vegin que sóc acomodatícia, vaig dir-me jo. Es clar. No sé com no se m'havia acudit abans. Això era, com em recorda el Directorio, l'any 2008, exactament 30 anys després de l'aprovació de la Constitución Española. No vaig ser prou acomodatícia o un any i mig de treball no va ser "temps suficient per conèixer-me" -en realitat, vaig desistir, un cop vaig entendre tot plegat- perquè vaig marxar de Madrid sense el cobdiciat carnet , tant nua de "privilegis democràtics" com quan hi vaig arribar.

Estampes nocturnes

Només a Roma hi ha llocs d'ensomni, capaços d'aquietar els més inefables anhels de l'ànima. Es fa difícil de creure que són sortits de mans humanes, que no són imaginacions evocades pel suggeriment d'un poeta. Són llocs onírics, irreals en la sublimitat. Sí, també a Venècia, a Nàpols, a Florència. Però Roma proposa la immensitat, la inabraçabilitat dels seus tresors, i per això és més ajustada a la utopia. Cap home serà mai capaç de dominar-la, de vulgaritzar-la, de sotmetre-la a la violació banalitzadora de la fotografia convulsiva d'un telèfon.
Hi ha estampes que no es deixen immortalitzar per la tècnica,que només es poden viure, o millor, intuir. Ahir a mitjanit les meves passes es van endinsar en un somni,  hipnotitzades per la imatge d'una església, senyora d'una plaça deserta. Com a companyes, una torre de totxana d'arcs graciosos i una cúpula renaixentista perfecta en harmonia. El temple, castany, sustentat per vuit columnes blanques, recorda el martiri de dos senyors romans en època d'emperadors. Tot i la fosca, el porxo convida, prometent ombra fresca entre plantes frondoses. A terra, com aquell qui ha mort fulminat just a l'entrada de la Terra Promesa, un vagabund adormit, la crossa a terra i un peu nu.
Els meus companys i jo tornem lentament pels carrers empedrats que ens conduiran de nou a la realitat d'una casa i un llit. Darrera, la plaça i el seu habitant queden sols. Només se'ls miren, quietament, un xiprer gegantí i la lluna rogenca de panxa inflada, repenjada d'una de les branques immenses del guardià, amb el gest familiar de qui ho fa cada nit.

L'engany de la Dolce Vita

Roma, a l'agost, sembla un d'aquells pobles de les pel·lícules de l'Oest a l'hora de la siesta: deserta, semi-abandonada, fosca.  L'ignorant que rastregi la ciutat, a la nit, en cerca d'alguna traça de la Dolce Vita pot patir un seriós desengany. Certament, la il·lusió es manté i gairebé l'únic carrer amb signes de vida, fora de Trastevere, és Via Veneto, amb els bars que foren escenari dels amors ficticis o imaginaris entre Anita Ekberg i Marcello Mastroianni, Roberto Rossellini i Ingrid Bergman, Lucía Bosé i Luis Miguel Dominguín. Però ara els mítics Café de Paris i Doney pertanyen a una màfia d'obscurs i potents tentacles, la 'Ndrangheta, i cada turista que s'asseu a prendre un cafè contribueix sense saber-ho a netejar diners xops de sang.

La meva amiga Daniela, tot i escèptica, acompleix sense vacil·lar el meu desig de "viure la nit romana"  i, dalt la moto, travessa carrers solitaris. Prop de Via Veneto només hem vist un local amb terrassa il·luminat, però ens expulsa la música xavacana i eixordadora que exhala el local.
Finalment, ens donem per vençudes i proposo arribar fins a San Lorenzo, pensant, innocent de mi, que allí trobarem una terrassa on prendre una humil cerveseta. La moto enfila carrers sempre animats que recorden pobles extinguits: els Volsci, els Sabelli, els Marsi, els Ausoni. Ens rep el silenci. La Daniela dóna per fet que acceptaré la proposta que ha llançat al principi de la nit: encamellar-nos dalt el Gianicolo per seure a una terrassa a tocar del Fontanone, que és com coneixen els romans la Font de l'Aqua Paola. Aquest sí que és un prodigi estètic en nits d'estiu. Té raó la meva amiga romana. Però em resisteixo a pensar que no hi ha "res més" i insisteixo a voltar el darrer carreró de San Lorenzo. Acabem assegudes en una pastisseria, possiblement una de les úniques de Roma on el gelat acabarà quasi intacte al fons d'una paperera. És el què té encaparrar-se a perseguir mites. A l'agost, cal saber buscar i aprendre a parlar amb els autèntics habitants de la ciutat: els pins, les esglésies i les pedres mil·lenàries.

Històries compartides a Roma

L'agost em convida a seure per primer cop en mesos en una plaça semi-salvatge de les què només es troben a Roma: pins altíssims, gespa descuidada, cartells electorals vells i estripats i, com a únic focus de vida humana, uns bancs arraulits a l'ombra d'un camp de jocs infantil. Ara els nens i les mares s'han esfumat. Només està ocupat el meu banc i el del costat, des d'on arriba la veu d'un home de seixanta anys que parla a un matrimoni de la mateixa edat.
Quan aquella veu se'm fica al cervell i m'obliga a prestar atenció, m'adono que aquestes persones són perfectes desconegudes. Ell vesteix informalment però amb vel·leitats de moda, com la majoria d'italians: camiseta i pantalons esportius però bambes color plata elevades sobre una plataforma de petites boletes. El matrimoni és l'altra cara d'Itàlia: la de callats catòlics anònims, els què formen una cadena de solidaritat subterrània.
Ara escolten pacients la història de vida que els explica el seu interlocutor, que engega comentant que la dona l'ha abandonat -"i això que la vaig portar tants cops a l'hospital quan ho necessitava: com espereu que em senti?" i continua dient que ha conegut polítics, grans advocats, grans arquitectes. "He viscut", conclou, encara que confessa: "no he girat gaire món, això no, perquè els diners no arribaven". És clar que no, els diners eren reservats possiblement per a un Audi de look esportiu, una casa amb balcó a Monteverde, unes bambes platejades de marca. "He après només una cosa: el luxe no serveix per a res. L'únic que importa és el contacte amb la gent, els amics".
Em giro, interessada. L'home ho deu haver après massa tard, perquè el luxe amb què ha viscut el deu haver endeutat i es veu obligat a passar aquest agost a Roma, compartint soledat amb quatre ànimes desconegudes. I l'únic interlocutor disposat a escoltar-lo que ha trobat avui, quan els sabaters i els venedors d'ultramarins són de vacances, és un matrimoni en pensió que, a manca de res a fer, s'ha assegut com jo en un banc d'una plaça descuidada.
En aquest estiu semi-desert en el meu barri poblat sobretot per rics o pretesament rics -només quedem els què treballem, els jubilats sense prou estalvis i les famílies de filipins que viuen als soterranis i porteries de les cases acomodades- he vist dos cops més el meu home-filòsof. Caminava amb pas àgil però amb aquell deix subtil d'indolència dels què no saben on encaminar el següent pas. Marxava sol: ningú no l'espera. Possiblement, tampoc quan acabi l'agost.

Humans?

En travessar la benzinera em creuo amb un home luxuriós que em mira de dalt a baix: baixo ràpidament la mirada, però em pregunto si he fet allò més encertat, o bé hauria d'actuar com altres vegades: aguantar-li la mirada, desafiant. Però... quina fatiga, quina energia dilapidada en algú que no ho mereix!
Creuo uns metres més avall de la vorera una dona d'uns seixanta-cinc anys, de cabells llargs, amollats, i me la miro amb certa admiració per la manera com, a contracorrent de moltes dones italianes, deixa la seva bellesa femenina transformar-se gentilment en vellesa. Però ella em malinterpreta i adopta una actitud lleugerament hostil, arrogant.
Mentre poso la clau al pany per entrar dins de casa, em dic que els humans tenim les mateixes reaccions que els gossos quan surten al carrer: fem veure que som civilitzats i que ignorem les persones que ens passen pel costat, però no fem més que ensumar-nos i mesurar-nos mentalment els uns amb els altres.

Misogínia vaticana

El Papa Benet XVI continua cometent pecats* que la història no li perdonarà. Avui n'ha comès un de garrafal: ha equiparat l'ordenació de dones-sacerdot... amb l'abús sexual a nens. Als seus ulls, és el mateix ser una dona que vol transmetre el missatge de Jesús i celebrar l'acte de repartir pa de vida, que un capellà que viola un nen. El Vaticà ha publicat avui el nou text de les normes "Gravioribus delictis" -els delictes més greus- en el què inclou, per primer cop, l'ordenació de dones al costat de la pedofília.
Si això no és discriminar la part encara ara més dèbil de la humanitat que m'ho diguin.  Jesús, precisament, s'indignava contra tota discriminació, i va protegir sovint les dones de les normes masclistes -com la què permetia la lapidació de la dona per adulteri malgrat que la dona no tenia ni veu ni vot en el matrimoni, i per tant, tampoc n'hauria d'haver tingut per l'adulteri (Jn 8,3)-.
El mateix Jesús va difondre la bona nova de la seva resurrecció en primer lloc a una dona, Maria Magdalena, pregant-li que ho expliqués a tot el món. Es pot creure o no en el fet de la resurrecció, però el què és innegable és que les comunitats cristianes recullen el rol primordial de Maria Magdalena en l'activitat apostòlica de Jesús. A més, en el sant sopar on Jesús va partir el pa i va demanar als deixebles que fessin com ell... també hi havia dones.
Fins i tot un masclista com Sant Pau, el què deia que les dones han de callar a les assemblees i demanar permís al marit per a tot, va reconèixer la igual dignitat home-dona* i es feia acompanyar per santa Tecla en l'apostolat. Però tant se val: l'Església és un club de varons, i alerta amb deixar-hi ficar el nas a una dona, que no sigui per fregar el temple o fer-li el dinar.
Les normes aprovades avui, de fet, ja van tenir un precedent amb Joan Pau II, que va ordenar l'excomunió per als qui participessin en una ordenació de dones, malgrat les protestes de tants bisbes d'arreu del món, especialment dels Estats Units. Al final, doncs, per a les dones que vulguin consagrar la seva vida a fer com Jesús, i liderar comunitats i orientar espiritualment els seus membres no tindran més remei que fer-ho sense el títol de sacerdot... que d'altra banda, no va ser instaurat per Jesús, sinó que és una invenció de l'Església. Al final, l'Església encara estarà fent un favor a les dones: els permetrà de viure l'Evangeli de forma més autèntica.

* I això que té qualitats humanes i teològiques extraordinàries... en parlaré perquè entre mig del què jo interpreto com una colla d'errors abismals, hi ha també perles precioses.
**Ja no hi ha jueu ni grec, ja no hi ha esclau ni lliure, no hi ha més home ni dona, ja que tots vosaltres sou un en Jesucrist. (Gal, 3,28)

Tresors ocults

Un edifici anònim d'un suburbi romà, a pocs metres d'una via de tren, entre establiments de kebabs i pizzes "al taglio", és la porta d'entrada a un univers desconegut. Els vianants ni se'l miren, perquè no saben que el què sembla una vulgar porteria és, en realitat, l'entrada a la catacumba de Santa Tecla, una de les més petites i oblidades de la ciutat. I en els seus passadissos humits s'hi ha trobat un autèntic tresor pictòric: les icones més antigues al món dels apòstols més venerats de Jesucrist.
El primer a emergir davant els ulls atònits de la Comissió Pontifícia d'Arqueologia Sacra del Vaticà, que restaura els frescos des de fa dos anys, va ser Sant Pau, l'indòmit perseguidor de cristians que, de sobte, va descobrir la bondat de Jesucrist i es va convertir en el més eficaç propagandista. El delata la barba fosca, inequívocament punxeguda. Es troba a la sala més recòndita de la catacumba, dedicada segons la tradició a Santa Tecla. Sí, aquella deixeble turca que acompanyava Pau als seus viatges i que no només li rentava i planxava la roba, sinó que també batejava, segons un evangeli apòcrif que els primers sants patrístics, com Hipòlit, van donar per bo. Amb tot, com que la màrtir famosa, avui patrona de Tarragona, va morir a molts quilòmetres, a la Selèucia síria, es diu que la Tecla de Roma és una altra màrtir que va morir per la ferotgia de l'emperador Dioclecià. En tot cas, va ser enterrada a un indret que haguera provocat l'enveja de la Tecla turca, a només mig quilòmetre de la tomba de Pau. El cos de l'apòstol es troba, segons la tradició, sota la cripta de la Basílica de sant Pau Extramurs.
El cas és que el retrat de Pau no estava sol. A poc més d'un metre va sorgir també la barba blanca i la mandíbula quadrada de Sant Pere, el pescador a qui Crist va lliurar les regnes de l'Església. L'acompanyaven altres dos apòstols: Andreu, germà de Pere, i Joan, "l'apòstol estimat", que ja apareix amb aquella pinta andrògina que tants rius de tinta ha fet córrer gràcies a la delirant imaginació d'un autor de best-séllers, Dan Brown, que el confon -deliberadament- amb Maria Magdalena al quadre el Darrer Sopar de Leonardo Da Vinci. En aquesta petita cambra subterrània, el rostre de Joan es reconeix ja pels "llavis carnosos", com m'explica l'arqueòleg Matteo.
Una joia de noi, professional, a qui segueixo embaladida com hauria fet una rata en temps del flauter d'Hamelin quan, a punt de sortir de l'estressada visita a cop d'escopeta d'un grup de periodistes, me'l creuo donant explicacions apassionants a un altre grup. Em camuflo entre ells i aconsegueixo burlar la vigilància dels porters de discoteca vaticans per aconseguir disfrutar d'una segona i prohibida visita. Es aquí que descobreixo el perquè d'un home nu en una de les parets de frescos que fa d'antesala a la cambra d'apòstols. L'havia entrevist ja a la primera visita, i m'havia girat cap a un amic i col·lega per exclamar: "què t'apostes que de la pornografia del segle IV, no ens en diran res". En aquesta segona oportunitat, però, Matteo sí que desvel·la el misteri. Es Daniel, el profeta sobreviscut, segons l'Antic Testament, als lleons. I com estem encara a les acaballes de l'Imperi Romà, el pintor el refigura com un dels herois del seu temps, un Hércules clàssic, bell, potent, amb tots els atributs ben exposats.
I és que les pintures són les de la fi d'una època, els darrers testimonis de la dominació romana. Decoren les parets de l'hipogeu d'una rica matrona cristiana, possiblement una de les dones cultes que s'escrivien amb Sant Jeroni, autor de la Bíblia en llatí coneguda com La Vulgata. Aquesta senyora es va poder pagar dues cambres ricament decorades, deixant per als menys afortunats les columnes de nínxols que atapeeixen les parets de múltiples sales a banda i banda dels passadissos. Es van construir de pressa, com en una sala de muntatge en cadena: s'anaven picant a la paret uns forats prou grans per acollir un cos -i ni un mil·límetre més; hi ha forats llargs, altres curtets per acollir cossos de nens- un sobre l'altre, aixafats com un sàndwitch, fins arribar dalt la paret. Lavors es cobria l'entrada de la sala amb matons i s'obria un nou forat a l'altra banda del passadís. Al mausoleu dels apòstols, en canvi, la tomba de la senyora està sola. Ella mateixa apareix pintada en una de les parets, amb la filla que resa al costat. Estan acompanyades pels apòstols Pere i Pau, i per moltes altres escenes, molt comunes a l'època: el sacrifici d'Isaac, la resurrecció de Llàtzer, i la història del precursor de Crist en afers de ressurrecció: el profeta Jonàs vomitat per la ballena després de tres dies engolit al seu ventre.
Les pintures han emergit gràcies a l'ús, per primer cop en un subterrani, d'un làser que escrostona el carbonat de calci sense arrossegar la pel·lícula de pintura. Aquesta miraculosa recuperació, no obstant, està amenaçada per una cosa tan fràgil com una flor. Els veïns de l'edifici que cobreix la catacumba, ignars del tresor que tenen sota els peus, reguen cada dia amb devoció els seus parterres. I les gotes d'aigua, tafaneres, regalimen perillosament per les barbes subterrànies dels venerables apòstols.

Una lliçó italiana

Trobo en un cartonet tres paraules escrites a mà: "Essencial, púdic, moral". Els tres adjectius amb què un conegut professor universitari acomiadava fa poques setmanes un company, mort a poc més de 70 anys. Les havia anotat, corpresa, en un funeral extraordinari. El taüt era a l'aula magna de la Universitat de Roma, la Sapienza, i hi havia tanta gent que no hi havia prou cadires i vaig haver de seure a les escales. Un darrera l'altre, nombrosos professors, companys, alumnes, amics, familiars, rendien homenatge a la persona però, sobretot, a una actitud de vida: generositat, entrega, sentit del deure, ambició de conèixer en profunditat. I per sobretot de tot, el desinterès personal en benefici d'una cosa més gran d'un mateix: la comunitat humana.
Em trobava allà perquè el difunt era pare d'una amiga meva. Aquell dissabte assolellat, a les onze del matí, em vaig topar, inesperadament, amb l'altra cara d'Itàlia, la que no surt als diaris i les notícies sobre la màfia o sobre Berlusconi. L'Itàlia decent. L'Itàlia honrada. L'Itàlia del treball ben fet, la que no es conforma amb qualsevol cosa, la què creu en l'home i les seves possibilitats i els seus deures. L'Itàlia que acut en massa a acomiadar un professor perquè havia destacat en tres virtuts que tots els presents pretenien honorar. Que aplaudeix l'exacte contrari a la superficialitat, a les ganes de guanyar amb poc esforç, a la voluntat de destacar per donar-se importància, o a la temptació de fer qualsevol cosa en el propi benefici. Allà es venerava l'essencialitat, la pudícia, la moral.

p.d. Tres ensenyaments, en canvi, són els què les filles del professor agraïen al pare. Haver-los transmès confiança en elles mateixes, mètode, i autocrítica.