La nova lliçó de Luter

Enveja, un dels set pecats capitals. Sembla que la meva ànima està en greu perill perquè la meva cara es posa verda en llegir que també els protestants alemanys es posen a l'alçada dels temps i elegiran una dona al capdavant de l'Església evangèlica per primer cop des dels temps de Luter. Exercirà de "papessa", com diu el Corriere -com ho diríem en català, el femení de Papa? Mama? No conec l'etimologia de l'apel·latiu del líder de l'Església catòlica-. Tant de bo arribi a saber-ne algun dia el molt femení "oficial", encarnat en una dona de carn i ossos, però em temo que ni tan sols els meus néts ho coneixeran, al pas que anem a l'Església. I això que de tant en tant surten dones com una monja que aquest mes al Sínode Africà ha dit davant els col·legues i el Papa que les dones han de servir per alguna cosa més que per a rentar sagristies. És aquest més o menys el paper que el Vaticà té reservat per a la dona. Jesús, que va mostrar el seu missatge més important, la Resurrecció, a dues dones abans que a ningú, diguem que tenia una consideració de la dona una miqueta més elevada.
La nova papessa protestant es diu Margot Kaessman i és divorciada. Reconec, això sí, una certa perplexitat en assabentar-me que al Hamburger Abendblatt aquesta dona de mirada franca i pentinat fresc i modern ha justificat el divorci dient que "el do del matrimoni m'ha estat retirat després de 26 anys. No volia mantenir un matrimoni de façana, sinó viure de manera sincera". Això estaria molt bé per a una persona del carrer, com jo, si vols, però per a la líder espiritual d'una comunitat religiosa que segueix els ensenyaments de Jesús em sembla força més discutible. Tothom coneix aquelles declaracions de Jesús, aquell titular, que en diríem avui -el què ha unit Déu no ho separi l'home- i, per tant, com a mínim, el tema mereix una mica més de profunditat. Perquè les comunitats que tenen la Bíblia com a far cometen errors molt grossos, però em sembla que entre ells no està el de la lleugeresa. Cada cas és un món, cada consciència és única, i ningú no pot jutjar les circumstàncies del matrimoni d'aquesta persona, però també sap greu que la primera dona "Papa" no sigui un model de compromís d'amor, gratuïtat, lluita. Especialment, perquè això que el "do" li ha estat retirat significa que ella s'espolsa tota responsabilitat en l'afer, com si el divorci li hagués caigut del cel.
I si alguna cosa m'ha quedat clara és que en aquesta Terra les coses no cauen del Cel, sinó que són els homes i dones les responsables de construir el món. No crec en els miracles. Només en la determinació humana de fer un món millor.

Foc sagrat a Piazza Navona

El poeta-filòsof més "obscur" de l'antiguitat, Heràclit, deia que el foc és el principi que tot ho mou, pel qual totes les coses existeixen. Que les coses són foc. Mirant un grup de persones depositant espelmes davant un altar, sota una petita escultura d'un sol radiant que representa la divinitat, entenc el perquè de tot plegat. No era tan estrany, aquest filòsof que va viure 500 anys abans de Crist a Efès, la ciutat turca on va néixer també Sant Pau i on es diu que va morir la Verge Maria. El foc és la imatge més fidel al misteri, perquè és inaprensible, perquè ningú no el pot tocar, ni immobilitzar, ni prendre, ni posseir. Com el misteri del sagrat que tots portem dins.
Hem arribat aquí atrets per aquest mateix foc sagrat. Teníem encara a la retina la imatge idíl·lica d'un núvol, la del darrer fotograma de la pel·lícula "La leyenda del tiempo", d'Isaki Lacuesta, i sortiem ja per la porta de l'Institut Cervantes de la plaça Navona. Davant nostre, els jocs d'aigua i llum de la superba font de la Font dels Quatre Rius de Bernini, captivadors, i una certa animació encara a les terrasses. Però els ulls van a les escales de l'Església de Sant Agnese in Agone, la meravellosa obra projectada per Borromini. Un reguitzell d'espelmes a les escales ens condueixen, hipnòtics, a l'entrada, i ja dins hi veiem un espectacle, si es pot dir així, mai vist abans. Un grup ampli de fidels s'apropen a l'altar i deixen espelmes enceses. Una jove de cabells arrissats, daurats, angèlica i alhora moderna, contemporània, s'alça després de dipositar l'ofrena. S'hi atansen grups de dos en dos, o de quatre en quatre, dispersos, espontanis. També una nena que deixa l'espelma decidida i sense tots aquells miraments. Estem a 22 d'octubre i jo tracto de recordar si és cap dia assenyalat de la festivitat cristiana. Finalment, tres capellans s'acosten amb encens. Jo, que m'ho mirava tot com a espectadora, entro en pànic quan m'acosten d'imprevist el sol daurat. Esdevinc sobtadament protagonista, adquireixo una responsabilitat. Què haig de fer? Em senyo, en respecte per aquell acte al qual m'he introduït sense que ningú me n'hagi privat. La cerimònia acaba de forma més sorprenent encara: el grup catòlic es posa a cantar i batre de mans com els negres dels espirituals. L'Adriano i jo n'estem gratament sorpresos, ens mirem, ens n'alegrem. Tot això passa a Roma, i passa a Piazza Navona.

Roma es desperta

Ja sé que és una obvietat, però no hi ha res de més deliciós que una ciutat quan es desperta. La llum és suau, però el fred dóna brillantor als geranis del balcó acariciats pel primer raig de sol. Al semàfor etern de Lungotevere, els vianants que s'hi apiloten mostren en aquests instants la personalitat, la filosofia de vida. Hi ha qui aprofita per fumar una cigarreta, apartat de la calçada, altres sembla que es vulguin tirar a sobre dels cotxes, impacients. Els arcs del ghetto, encara en ombres, són grisos, i es fa visible la porqueria dels carrers. Però els nens entren a l'escola i travessen rabents la porta, els pares i mares s'apleguen amigablement per a un primer cafè, un veí s'ha deixat la porta oberta i els graons, antics, de pedra, s'enfilen cap amunt, muts testimonis de les generacions que s'hi han enfilat. S'obre la porta d'un bar i s'escapen de dins el tintineig de les tasses llençades a gran velocitat sobre la barra. Un grup de cinc joves vestits de negre creuen la ciutat a bon ritme. Els segueixo, segura d'haver trobat els meu cicerone. I sí, els vaig esbufegant al darrera per arribar a la classe de la Pontifícia Universitat Gregoriana el segon abans que soni el timbre d'inici de la classe. Els capellans volen sobre les escales inacabables. Que després diguin que qui es dedica a l'esperit no pot tenir una natura vivaç i la velocitat del vent.

El darrer grill de la nit romana

La nit és ja fresca a Roma, però reserva delícies insospitades, com caminar per carrerons deserts del ghetto jueu. De retorn a casa, en travessar el barri a hores ja avançades, em sento afortunada de dur soles de goma i trepitjar sense fressa l'empedrat, sentir-me un ésser invisible que transita com un fantasma ensonyat per la Roma nocturna.
Per desgràcia, la font de les tortugues està coberta d'una tela blanca. Per a ella, també s'ha acabat l'estiu. Ja no hi ha parelles juganeres assegudes vora l'aigua de reflexos turquesa sota els fanals, ja no és aquella visió d'ensomni, aquella bella quietud, aquella màgia que apareix de sobte en el trencall de carrers estrets. Els romans han decidit que ja és hora de reparacions, ara que la humitat i el vent conviden més al recolliment a casa que a la gatzara del got de vi nocturn a la plaça.
Però hi ha éssers que es resisteixen a morir. Camí del carreró de Monte Cenci, em desvetlla la veu d'un supervivent. Un grill que fa ressonar entre les parets de cases silencioses un cant fort, però que li surt tremolós, com en un esforç sobrehumà. Sembla voler omplir la nit de la vivacitat estiuenca de l'antic aplec de companys. Un animaló que, tot sol, revifa l'encant d'una ciutat.

Sorpresa

Confesso que m'apassionen els concursos d'aquest país. Són un mirall fantàstic de l'ànima popular italiana. Avui m'he enganxat mitja hora a X Factor, un programa que cerca de descobrir nous talents de la cançó. Temps suficient per indignar-me per com els "triomfadors de la societat" es deixen endur més pels clixés que no pas pel talent.
Una noia original, de rínxols estrets disparats al cel en una immensa aureola castanya i pell clara, -una versió en blanc de les cantants de Boney M-, llavis pintats de vermell primari i ulls somniadors i sensibles, es bellugava animadament per l'escenari. El seu nom, Francesca. La veu, la d'una gran artista, la d'aquelles cantants de soul que sorgeixen d'un vell vinil anys 50.
Però només un dels tres components del jurat semblava apreciar-la: una enorme senyora estil Farah Diva, amb cabells recollits en un mocador, grans ulleres rodones negres i camisa regada de falsos diamants. Un altre jutge, un jove de cabells canosos tipus George Clooney, d'aquells que es creuen l'ésser més estilós del món, es dedicava a humiliar la nostra concursant, que es defensava, però, amb dignitat dels atacs, malgrat el dolor als ulls. L'altra jutgessa mostrava desinterès.
El pseudo Clooney, en canvi, s'encandilava per un trio de noies que desafinaven a quina més, Yavanna. Però és clar, eren guapes, de cabells llargs i emmollats a cop de laca i secador, dues morenes i una de pèl roig brillant, molt més espectaculars -i estereotipades- que la Francesca estranya, rodanxona. El nostre heroi somreia també tendrament en sentir cantar un noi de veu baixa i monòtona, Mario. És clar, aquest li anava de negre rigurós en els cabells i en els vestits, seguint el patró del jove rebel que té la virtud de triomfar en l'imaginari col·lectiu des de fa 40 anys, des de James Dean i Marlon Brando. Amb una variació: Mario era la viva icona d'una corrent molt de moda ara, la dels"emo", que és una tribu urbana barreja de punk i Candy-Candy, de preferències gòtiques i melangioses. Cada detall era curat al mil·límetre per tal d'encaixar en aquesta nova pretensió de modernitat.
Al final, sorpresa. Aquest programa és sàdic de mena i el presentador va anunciant els aspirants a artista que passen de segur a la següent ronda, de manera que a l'escenari van quedant els candidats menys votats, que potser seran eliminats. Anaven sortint noms dels que se salvaven -entre ells, Yavanna i Mario, naturalment- i Francesca, cada cop més sola en l'escenari dels futurs fracassats, preparava ja una cara ploranera. Ella, prou conscient que el Guaperes hauria pogut influir l'espectador amb els seus prejudicis i les seves apostes pels cantants més banals, estava segura que l'acabarien de fulminar, i més quan ja només quedava una altra noia a fer-li companyia, morena, agradosa, que somreia al públic per atraure els darrers vots.
La salvació, però, li ha arribat a Francesca al darrer moment, com a les millors pel·lícules. Finalment, el presentador ha dit el seu nom i el disgust que anava estirant els músculs de la cara d'aquesta noia quedava truncat de forma inesperada. I ella saltava d'alegria, i davant la tele jo respirava alleujada. El públic italià encara sap reconèixer una artista. Encara que sigui pels pèls.

El sastre de via Rasella

Ha estat només un instant. Qui sap si ha arribat al segon. Baixava l'anònima i quieta via Rasella, amb el palau Barberini a l'esquena, corrent cap a la feina, quan per l'escletxa d'una finestra oberta he vist un home cosint. Un senyor d'aire distingit i respectables cabells blancs.
El meu pas accelerat ha tingut un moment d'indecisió quan el cervell li ha advertit que no és cosa de cada dia, veure tal dignitat humana aplicada a l'ofici menor de l'agulla. La ment atrafegada ha tingut temps per manar als ulls que es fixessin en algun element d'identitat. Només han registrat un nom de lletres daurades a la porta del costat, "Doriano", abans de perdre's en d'altres portals, carrer avall.
Deu ser una sastreria, he imaginat. I el senyor, el propietari, un sastre de renom. Però ni el carrer ni la humilitat de l'establiment semblaven indicar massa riquesa, i qui sap si qui cosia no era més que un simple empleat.
He anat a pensar en l'avi de l'Adriano, Alberto, també sastre, i com el fill, Ettore, va esdevenir advocat, i encara el nét, l'Adriano, periodista, llicenciat en Dret i amb màster a Estrasburg. Potser avi, fill i nét hauran estat igualment intel·ligents i sensibles, però el més humil només va poder aplicar la claredat d'idees a la confecció de roba, mentre que el de formació més privilegiada potser podrà arribar a cims intel·lectuals més excelsos. I així, amb la humanitat sencera. Quants escombriaires occidentals, immigrants sense papers, dones de països pobres sense instrucció podrien arribar a ser "algú", un intel·lectual reconegut, un empresari d'èxit, si tan sols en tinguessin l'oportunitat.

La Miss Itàlia del poble

Els magnats de la televisió diuen estar molt sorpresos amb l'elecció de Miss Itàlia d'enguany, tot un esdeveniment a la terra de les veline. Ha guanyat Maria Perrusi, la càndida adolescent d'un poblet de Calàbria. I ho ha fet gràcies al vot dels telespectadors, desafiant el veredicte del jurat de Miss Itàlia, que preferia a una estudiant de Dret de 23 anys, Mirella Sessa. De seguida han saltat els esteorotips: el poble ha preferit a la noieta bonica però tonteta, i ha donat l'esquena als perills de la guapa massa intel·ligent.
Decideixo mirar-me les fotos de l'edició 2009 de Miss Itàlia, acaptivada pel debat i per la trista sort de Mirella Sessa -no només s'ha quedat sense corona una vegada, sinó que a la mateixa final li van atorgar el premi de Miss Moda i tot seguit li van arravatar per donar-li a una altra noia, Federica Sperlinga, adduint que hi havia hagut un error-. Una web, Asylum, fins i tot li ha donat a Mirella el títol de Miss Sfigata, que a casa nostra seria com dir Miss Malastruga, Miss Gafe o Miss Desafortunada.
Es podria consolar la infortunada llegint que, com ella, Sofia Loren, Gina Lollobrigida i Silvana Mangano, tres de les actrius més esplèndides i famoses del cinema italià, també van quedar-se amb un pam de nas al concurs de Miss Itàlia, que van guanyar joves que no han passat a la història.
Reconec que veient les fotos, jo també tinc el cor amb Mirella, per la dolçor de la mirada. Però després passo al vídeo, i entenc el perquè de tot plegat. Cal només mirar-se els vint segons que transcorren des que la presentadora anuncia el moment del veredicte final fins que comença a pronunciar el nom de Maria i a la jove se li dobleguen les cames de l'emoció. No podia guanyar Mirella, ulls verds que esperen ansiosos el resultat, mirada espantada, espatlles rígides, boca premuda. Era de tota justícia que vencés Maria, ulls verds desperts, il·lusionats, confiats. Cabells recollits ben tibants al darrera, com per deixar ben al descobert la cara, les intencions, la bellesa del rostre sense artificis. El poble no només ha premiat la candidata que s'ha atrevit a apartar la cabellera, una de les grans cartes de presentació de la beutat femenina, per adoptar una postura aqua e sapone, que diuen aquí -cara que es presenta just rentada amb aigua i sabó, sense trucs; naturalitat, innocència-. També s'ha sentit inclinat a premiar l'alegria, la voluntat de construir-se un món millor, de sortir del cau miserable i menjar-se el món.
Perquè ja sabem que Miss Itàlia no és un concurs sobre sensibilitat, sinó sobre bellesa. I la bellesa, ho sap el poeta*, és la de la "deesa dels ulls fulgurants", la dona a qui brillen els ulls, el cos que transmet l'energia de les grans empreses. No podia ser d'altra manera. I menys en temps de crisi, en què el telespectador atrapat en la incertesa vol, almenys, contribuir a fer realitat un somni.

*Homer
Els vint segons a http://www.missitalia.rai.it/

Els nens de Pisticci

Els nens d'Itàlia són particulars. Quan els visita una càmera de televisió, es mouen amb desimboltura, somriuen càndidament o ben al contrari, adopten una actitud greu, conscients de la responsabilitat en què incorren al parlar a tant de públic. Però, sobretot, no tenen comparació possible quan arriba l'hora d'explicar alguna cosa. Quines paraules mirades, grandiloqüents! Semblen professors davant un micròfon. Escoltant els nens t'adones que alguna cosa encara és molt viva a Itàlia: la tradició oral. I, en especial, la tradició oral lligada a la mateixa tradició, als costums, a les vivències familiars.
"Veniu a Pisticci", diuen nens diversos en un curt programa sense presentació a Rai3, "trobareu, el castell, l'església de Santa Maria del Casale, i les cases del poble, fetes amb sostres de guix i de palla", asseguren sense vacil·lacions. Més convincents encara són al explicar com es cuina una recepta -de pasta, és clar-, tagliatelli ai ceci amb uovo i pepperoncino. "Es fa una massa, ni massa tova ni massa dura, feta de peces subtils", declara sense pestanyejar una petita de vuit o nou anys. Un noiet, líder d'un petit grup, desgrana la recepta gràcies a l'ajudeta a l'orella del saberut de la colla, recorda quan ha de bullir l'aigua, el treball de la farina, la consistència de la pasta. Tots ells miren amb devoció autèntica la iaia que cuina i aplaudeixen amb goig quan aboca la pasta al plat.
La gastronomia quotidiana és un esdeveniment a Itàlia. Hi ha mares -i pares, d'aquí la participació sense complexos dels noiets- que expliquen als petits els secrets de la pasta, que els permeten de remenar l'aigua, que els conviden a veure com tallen els tomàquets o empolseguen el pebrot picant. Hi ha a les famílies italianes moments de celebració festiva per cada posta en escena de la tradició.
Aquí la tradició no és carrinclona, és una font d'aigua viva i autèntica, que diria el capellà del poble.

L'autenticitat dels tomàquets

Ara entenc perquè aquest vespre he sentit el plaer de cuinar, similar al què sent algú en olorar un ram de flors. El secret està en el tomàquet. Aquesta hortalissa, columna vertebral de la cuina catalana, està en perill d'extinció a la terra que l'adora i, en canvi, a Itàlia, on està condemnada a jugar un paper secundari, de salsa base entre les mil-i-una combinacions de pasta, frueix d'una salut excel·lent. Digueu-me si en els darrers mesos heu quedat mai ebris del perfum d'un tomàquet. Si, mentre el tallàveu a trocets, heu sentit la temptació irresistible de portar-vos un bocí a la boca, com faríeu mentre prepareu un fuet per a l'aperitiu dels convidats. Aquest matí m'he fet un tip de “picar” tomàquet mentre preparava un entrepà de platja, i aquest vespre, tot i la fuita de gas als fogons d'una vella cuina, aspirava el perfum d'una mitja dotzena de tomàquets vermells i punxeguts comprats a l'única botiga de queviures d'una illa minúscula i apartada d'Itàlia. Tomàquets que, cuits al costat d'un all també perfumat, mantenien un color envejable i apetible. Ara entenc, també, perquè un veterà corresponsal català a Roma s'ha especialitzat en les qualitats del bon tomàquet i n'ha esdevingut un expert europeu, si no mundial. Un català sap estimar aquesta hortalissa, que per a alguns és un fruit, però no té l'oportunitat d'assaborir-la massa sovint. Culpeu-ne els tan mitificats hivernacles del Maresme, o blasmeu els latifundis d'Almeria. La qüestió és que a casa nostra, trobar un bon tomàquet, un d'aquells que donen feina i plaer a cada glàndula de la llengua, és gairebé tan difícil com trobar algú que no acostumi a canviar al castellà a la primera cambrera hispanoamericana de torn. Els catalans ens omplim de mites, però després no hi estem a l'alçada.

Cafè a seixanta cèntims

A Roma encara pots prendre un cafè a 60 cèntims, i atrevir-te a demanar a més a més un vas d'aigua per esborrar els rastres d'acidesa. Només cal entrar a la Universitat Pontifícia Gregoriana amb el cabell recollit, aire de nena bona, fer veure que vas a consultar les notes de l'últim examen de Teologia i esmunyir-te a la gal·leria central, de paviment marmorat, buida, amb l'estàtua d'un barbut -serà Sant Ignasi de Loiola, imagino- com a única decoració en una fornícula al fons. A l'esquerra de l'estàtua, al fons de la gal·leria coberta, una porta que du a una sala plena de color indica l'entrada al bar.
Es enorme, i sembla sortit d'un vell magatzem d'un estudi de Cinecittà ple d'objectes impossibles. El sostre és de zinc ondulat, i s'hi mouen dos ventiladors grossos, blancs, despullats, perquè els ventiladors més petits al capdamunt dels finestrals estan rovellats i ja no funcionen. Igual que l'eix del vagó que fa tres dies va convertir en un infern les cases de l'estació de Viareggio. La llum es filtra grisa per aquests finestrals bruts, però les taules tenen un toc d'elegància decadent: vermelles, simples, però envoltades d'unes cadires de col·leccionista: negres, baixes, es dobleguen pels cantons per formar uns braçals anys 70 i, el millor de tot, són giratòries, de manera que una pot gronsar-s'hi mentre treu de la bossa el llibre que acaba de comprar a la Feltrinelli de la Galleria Sordi.
Un llibre meravellós, molt adient per l'ambient enèrgic de jueus americans, solteres laiques ufanoses i vells solitaris de cabells blancs i ulleres metàl·liques que deuen acabar de comentar en alguna seminari d'estiu la vigència de la teologia negativa als nostres dies. Es tracta de "La fortuna non esiste", de Mario Calabresi. Un monument caldrà fer-li, a aquest Calabresi. Com serà que pot combinar la direcció del magnífic diari La Stampa amb l'escriptura d'un llibre tan commovedor, tan ben escrit?
Parla de persones que un dia, enfonsades en la desgràcia, van decidir lluitar contra el destí. De l'única manera que es pot: amb una petita passa primer, i una petita passa després. El Calabresi, no cal dir-ho, és un d'aquests. Un grup semblant a les Brigate Rosse (Lotta Continua), li va assasinar el pare quan encara era petit, i duia ulleres de pasta i semblava un nen un pèl repel·lent. Avui és un home alt, ben plantat, amb somriure autèntic, de persona bona. Però el tret més definitiu són els ulls negres, opacs, d'acer. De persona que ha patit, i que ha deixat encapsulat aquest dolor en el fons del cervell, i que no l'ha deixat sortir d'allà. D'algú, però, que ha obligat els altres membres del seu cos a continuar movent-se, a tocar altres persones, a donar un sentit a la pròpia vida a través dels altres.

Roma la índia

Serà per la pluja, o per les olors, o pel soroll escandalós d'un motorino que et passa ben arran en un carrer estret. Però de vegades, en caminar per Roma, el cor se m'esvalota i sento la mateixa emoció inconfusible d'estar a l'Índia. Aquella emoció que vaig sentir el primer cop que vaig trepitjar Varanasi. De l'aeroport que m'havia portat des de Katmandú vaig pujar a un rickshaw, que traquetejava pels carrers i eixordia l'oïda. No veia res: entaforada a la part del darrera del vehicle, m'agafava a la barra de ferro que em separava del conductor per no caure, i els ulls només arribaven a enfocar el terra. Un terra de pols, calent, però ple d'energia: sabates que caminen de pressa, vores de saris multicolors fregant el terra, clàxons, confusió. Vida. Em vaig enamorar de l'Índia sentint aquell batec que arribava de la pols.
I ara, aquella emoció torna cada cop que sento el motor d'una moto de poca potència, perquè és igual al del rickshaw. Com quan quedo atrapada enmig d'un mar de motos als arravals de la Prenestina, en un carrer antic, un d'aquells que duia als horts. Davant meu, un gran forat en el mur de pedra aixecat pels romans, i al fons, un munt de gent prenent aperitius en un bar a l'aire lliure, però no d'aquells estilosos, sinó d'aquells de centre social comunista, o de poble en plena festa, amb serrí pel terra i papers per tot arreu.
O com ahir, que baixava un carrer a les fosques, amb branques caigudes per la força del vent, però tot i això, no era un carrer desert, sinó amb persones que despuntaven dels portals. Havia sortit minuts abans d'un metro inundat. A les andanes, queia aigua a raig, l'aigua acumulada per la tempesta de la tarda. En pujar al pis de la sortida, havia avisat el personal del metro, que m'havia mirat amb resignació. "Ho sabem de fa hores, que allà baix està inundat, és per la pluja que ha caigut a la tarda". Però ningú havia corregut a posar-hi cubells d'aigua per mitigar una mica la situació. Ja fa molts segles que ningú a Roma lluita contra els elements. La vida passa, i la gent busca la millor manera d'acomodar-s'hi, de sobreviure-hi. Ningú creu que per sí sol, o amb l'ajut d'una comunitat, podrà deixar cap senyal nou en les pedres mil·lenàries. Aquesta és, malhauradament, una de les grans diferències entre Roma i Bombai.

El Papa ornamentat

Avui porta sobre el mantell una mena de tela daurada subjectada amb una agulla de topazi. Diu coses molt interessants, sobre la necessitat d'obeir la veritat, no només l'última, la divina, sinó la de la vida quotidiana. Però la gent no se l'escolta quan parla, la gent del carrer que per casualitat fent zàpping s'ha trobat a la pantalla amb els cabells blancs i les ulleres fines. Perquè no té auctoritas, que era allò que distingia Jesús. Perquè ell mateix es vol autoimposar l'auctoritas amb tota aquesta parafernàlia d'or i pedres precioses i seguici imposat.
Tan senzill seria distingir-se, si tan vol, anant d'un color diferent. Els bisbes de vermell, posem, i el Papa de blanc. Com al karate. Més amunt, més blanc. Però compte, que per passar d'un grau a l'altre, la gent els hauria de confirmar. Perquè no és cert que la gent no sàpiga distingir les persones que busquen de debò la veritat. Només cal veure la devoció a Catalunya per Vicent Ferrer, la de tot el món per Santa Teresa.

Pesta

Tornava a casa passejant, pregant perquè aquesta ciutat no deixi mai de sorprendre'm. Demanant de conservar els ulls nets. Extasiada amb els suaus colors del tramonto estiuenc que es posen sobre el timpà acribillat del Panteon o sobre les façanes blavoses de la casa del davant i la de borroses pintures de la plaça Sant'Eustachio. Em preguntava qui havia tingut la desaforada i genial idea de construir una església taronja, estreta i barroca, arrepenjada sobre una església clàssica a la via Monterone.
Enfilava ja la via Arenula amb els ulls plens de bellesa quan passo pel costat d'una dona estesa a terra. Estic a punt de continuar camí quan el meu cervell ensomniat baixa de peus a la vorera, i els meus ull giren i tornen a la dona estesa. Es queden allà, atònits. I llavors, es produeix un fenòmen molt humà. El fluxe de persones que fins llavors havia passat de llarg, en veure que algú s'atura i es pregunta què fer, s'aturen també. De sobte, la dona, vista pels passejants com un objecte més de la ciutat, com una bossa d'escombraries o un paper de diari abandonat, passa a adquirir condició de persona. Un noi truca al 113, que descobreixo que és el número de la policia, i l'altra, l'118, que ho és de les ambulàncies.
La dona té cabells arrissats, d'un marró esborrat, i un gest als llavis compungit. Un senyal d'agulla al braç. Les mans, brutes, sostenen un cigarret. El col·lapse li ha arribat quan encara no l'havia encès.
Em renyo perquè estic allà, aclaparada, miro de posar-li la bossa sota el cap, però ella es mou, una altra dona, molt alta, li parla. Li he tocat les mans però no s'ha despertat. Només ho farà quan arribi l'ambulància, no massa minuts després, malgrat les protestes de la noia que l'ha trucat. A aquell punt ja hi ha un bon punyat de curiosos. Quan pugen la dona dalt la llitera i l'introdueixen a la furgoneta, el grup es desfà, sense més paraules.
Reprenc el camí i en creuar el pont Garibaldi em dic que avui no és un dia per regalar-me una vista esplèndida, perquè no tinc ganes de bellesa després de tocar l'angoixa i la soledat d'algú amb les mans. I la Isola Tiberina sembla del mateix humor, perquè està fosca. I miro a l'altra banda del riu i descobreixo que ni tan sols ara, que pespunten els primers estels de la nit, es veu cap rastre de la llum que cada vespre converteix la cúpula del Vaticà en una postal. I de les aigües del Tevere sorgeix una olor fètida, de tots els fems acumulats.

És Sabat a Venècia

És Shabat a Venècia. El ghetto aquí és de veritat. Sembla d'altres temps, com si res no hagués passat. Aquí els jueus han lluitat per ser qui són, i s'hi han quedat.
Hi ha el barri vell i el nou, separats per un pont. Al vell, l'escola i comerços kosher -què admirable, què tothom sàpiga les tradicions d'un poble tan petit-. Al nou, l'estreta sinagoga, el Centre Israelià del Repòs, el Memorial de l'Holocaust -protegit per una garita militar- i una petita estança en una planta baixa que fa de centre social i espai religiós quotidià, dels matins de pregària i tardes de conversa.
És sabat i el barri és fosc i silenciós. L'única presència, la lluna sobre el pont que uneix els dos ghettos.
Al final del Vell, però, se senten uns cants. Al matí, en passar per davant el restaurant kosher, fosc, anticuat, buit, creia que venien les samarretes de l'aparador per sobreviure. En canvi, aquesta mitjanit, és ple de famílies i homes que canten. Un nen surt al carrer batent les mans al ritme de la música vocal.
I en girar la cantonada per agafar un carrer -fondamenta- principal del barri -sestier- de Cannareggio, vet aquí que trobo a la vora de l'aigua una taula llarga, com de bodes, plena joves d'ambdós sexes. Em sorprèn, m'alegra, m'agradaria compartir-ho, però no és la meva festa. Passo de llarg, ressegueixo el canal, amb ganes ja de donar mitja volta i mirar-los més atentament. M'endinso en el carrer, em fa timidesa que, si em giro de seguida, alguns em puguin cridar. He vist que algun mirava el llibre a la mà -el Viaggio a Itàlia de Goethe, però no ho podien veure-.
El carrer, més enllà dels fanals del restaurant, s'enfosqueix. L'única llum, a l'altra banda del canal, la lluna enfilada dalt els edificis. Els núvols estenen els seus dits i l'acaronen, abans d'esfilagarsar-se.
Giro, torno sobre les meves passes. En passar pel costat de la taula en festa, em creuo amb tres joves occidentals, que van qui sap cap a on. Desganats, arrosseguen els peus. Em dic, quin contrast, quina sort formar part d'una comunitat, saber que tens una cosa concreta per celebrar. M'assec un poc més enllà dels cants, a la cafeteria on esmorzo els matins, molt d'hora, quan els peixaters de la barca del davant encara apilen caixes i netegen el peix. L'aigua negra desborda la riba i es vessa per l'empedrat. Els joves ara s'han alçat i ballen en rotllana.
Serà pel shabat que el poble jueu ha sobreviscut.

Dieu-me si Itàlia no és fabulosa

Un dels avantatges de ser ignorant és que encara guardes lloc a la sorpresa. Vet aquí que em planto al bell mig d'Itàlia, a Roma, als meus 35 anys, sense tenir més que una nubolosa idea de qui era Gianni Agnelli, i em trobo amb una mena d'heroi de pel·lícula, amb una família de fàbula. De fàbula moderna, amb racons tenebrosos i rars esclats de misticisme per sobre les lluites de poder.
Gianni no és només un dels cinc homes més elegants de tots els temps i propietaris de l'imperi Fiat que, per als ignorants com jo, heu de saber que abraça també Alfa Romeo, Ferrari i Maserati, sinó que a la Segona Guerra Mundial fins i tot va ser ferit dos cops quan lluitava contra la Russia d'Stalin, i poc després va rebre un tret mentre discutia amb un americà per una dona.
Per tenir vida de pel·lícula, fins i tot es va lligar la protagonista de la felliniana Dolce Vita, Anita Ekberg, la rossa de pits inacabables que es banya de nit a la Fontana de Trevi davant els ulls desorbitats de Marcello Mastroianni.
Tenia un poder de seducció tan gran, que als anys 80 va aconseguir que 40.000 dels seus obrers es rebel·lessin contra una vaga general i tornessin a la fàbrica. Només faltava que algú posés el disco d'Apocalipsi Now com a banda sonora. La lluita obrera va quedar-ne molt tocada, però això ja és una altra història.
Gianni era pare, fins i tot, d'un fill incomprès, Eduardo, que aliè al poder dels diners, va estudiar Religió a Princeton i no en volia saber res de l'imperi familiar. Però tampoc va poder suportar ser bandejat pel pare i es va acabar tirant de dalt d'un pont, a Torí. Burgesia i poesia, ja ho explicava Santiago Rusiñol a l'Auca del senyor Esteve. En això, Catalunya i Piemont són cosines-germanes.
Els Agnelli també van produir una rica-inconformista-inclassificable, la germana de Gianni i Umberto, Susanna, la primera dona ministra d'Exteriors en un país rematadament masclista, que alhora exercia literalment de consultora sentimental a l'estil senyoreta Pepis a la revista Chi. Itàlia és una delícia.
I la història potser continuarà. Perquè... qui és l'hereu del clan Agnelli? Avui comparteixo el meu descobriment amb Público: "John Elkann, Yaki para los amigos, se parece más al joven que con su belleza y candidez vuelve loco al protagonista de Muerte en Venecia que al heredero de la fortuna de los Agnelli. Y, sin embargo, pese a sus poco más de treinta años, melena peliroja de artista y ojos almendrados fotocopiados de su madre poeta, él es el único que mereció la aprobación del abuelo Gianni. Por el camino quedó su tío Eduardo, que se suicidó tras ser arrinconado por el patriarca. Nacido en Nueva York, tras una formación exquisita John picó también piedra: pasó por una fábrica del grupo Fiat..."

Tots fora de la Fontana de Trevi

"Vist això, és clar que els catalans no aconseguirem mai la independència", rondina un periodista veterà al meu costat. És mitjanit del 27 de maig i davant nostre, dos-cents caps morenos onegen a les escales de la Fontana de Trevi. Dos minuts abans, les blaves aigües de la Dolce Vita bullien amb quaranta gamberots que saltaven dins, amb les camisetes blaugranes arrapades al cos. Però han arribat els antidisturbis italians i el joc s'ha acabat. "Quatre antidisturbis, i tots fora, no farem mai res", continua remugant l'home, amb un punt de menyspreu o, com se'n diu ara, d'autoodi.
I no obstant, això, la festa de celebració de la Copa Champions segueix. Una festa catalana, d'acord. Tranquil·la, alegre, festiva, familiar. No, no tots som hooligans incapaços de pronunciar la paraula diversió sense un got de cervesa a la mà i el rostre enrogit. Deixeu-me-la dir, aquesta! Tenim els nostres hooligants, sí, però el nostre estil no és aquest.
L'estil català és el que va impregnar Roma durant tot el dia. Una es perdia per un carreró estret del Trastevere, lluny de les multituds, i a qualsevol cantonada sentia un grupet d'aficionats blaugrana bromejant amb un cambrer o una família de passants. D'anglesos, ben pocs. Eren gairebé tots concentrats prop dels seus hotels, als voltants de l'estació de Termini, o asseguts a les terrasses més populars, aquelles que surten a totes les guies. Els catalans també tenien hotels al centre, però havien sentit la necessitat de caminar per Roma, apreciar els seus racons, comunicar-se amb la gent, descobrir-la més enllà del tòpic. I serà perquè jo també soc catalana, però em sentia encantada de sentir aquesta gent passar per sota la finestra de casa de la minúscula Via della VII Coorte mentre jo era enfebrosida de feina. Es més, gairebé diria, ofegant el nostre afinat sentit del ridícul i oblidant la nostra secular auto-ironia, que em sento orgullosa d'haver-me criat en un poble... que no és mesell i prou, com comentava l'exasperat periodista, sinó on també són valors predominants la curiositat, la companyonia, el sentit del bon viure. Com a marca catalana... no està gens malament! Ai, que torna l'auto-ironia, deixem-ho...

Roma és blaugrana

La Ciutat Eterna rebrà els aficionats culers amb els braços oberts. Els romans estan amb el Barça, no només per la vella rivalitat amb els clubs anglesos, o per l'afinitat mediterrània, sinó perquè el joc dels de Guardiola els ha ben captivat. Els programes esportius locals no obliden mai comentar la darrera virgueria del Barça. “El Barça és tot un espectacle, fa fregar-se els ulls”, exclamava el diari La Repubblica fa uns dies.
Els lligams històrics entre el món romà i el català, a més, són estrets. Ho recorda la gastronomia: a molts restaurants no només és tradició la crema catalana com a postres, sinó que a Roma hi ha una insalata Catalogna, d'antiga tradició, confeccionada amb les puntarelle, un enciam local. També les vetustes pedres romanes guarden molts tresors catalans. En ple centre, al ghetto, a tocar de la moderna sinagoga, hi ha la Via Catalana, que recorda els jueus que van ser expulsats al segle XV pels Reis Catòlics i van trobar refugi en aquesta acollidora ciutat. Aquí hi tenien fins i tot sinagoga pròpia.
Era la mateixa època en què el valencià Roderic de Borja era nomenat Papa, amb el nom d'Alexandre VI, i els rivals italians es queixaven de la invasió de catalani als passadissos del poder vaticà. El Papa es va envoltar de familiars amb qui es comunicava amb la llengua pròpia, i la cúria italiana ho veia amb tanta gelosia que es va afanyar a omplir d'oprobis la família Borja un cop el Papa va expirar. El van enterrar cuita-corrents, i segles més tard, se'l va traslladar a l'església de Santa Maria al carrer de Monserrato, que duu el nom del monestir símbol de Catalunya perquè era l'església de la comunitat catalana a la ciutat. Ara, però, se'l coneix com l'església dels espanyols, perquè el rei Ferran VII la va restaurar i hi va traslladar la parròquia castellana.

Fragment d'article a l'AVUI del 25 de maig. Per als puristes: la Catalogna es com es coneix a Roma a les puntarelle madures, d'aquí el nom de l'amanida de puntarelle

Trastevere, un capvespre de maig

Roma és tan bella des de la plaça de San Pietro in Montorio, al capdamunt del turó del Gianicolo, que la fosca t'atrapa quan encara tens el roig del cel sobre les cúpules de la ciutat a la retina.
Cal, doncs, baixar les escales del Monte Aureo a les palpentes, mirant de no fer fressa per no espantar un gos que jau solitari al costat d'una autocaravana deserta. Les veus de joves vestits amb camisa i noies primes com un pinzell que arriben des de la terrassa del bar de via Garibaldi t'orienten entre la negror de les siluetes de les plantes silvestres. Ja a la carretera empedrada, després d'un parell de curves que cal girar resant perquè no t'enxampi cap cotxe massa veloç s'arriba a l'elegant primer tram de Via Garibaldi. Un somni de carrer, com no n'hi ha d'altre. En només uns metres hi ha restaurants i bars animats, cases de la burgesia bohèmia, racons solitaris, antics espais d'adoració de la Verge abandonats, flors i heura, una caserna dels Carabinieri i, a més, la fascinant i misteriosa església de Santa Maria dei Sette Dolori. Han convertit la resta de l'edifici en hotel de luxe, però fins i tot a Roma tenen el bon gust de camuflar els hotels dins la pedra.
Un cop dins el cor del Trastevere, no hi ha només els turistes somrient a desafinats violonistes d'Oh Sole Mio. A pocs metres de la pizzeria Dar Poeta, al Vicolo del Bologna, al bell mig d'un centenar de motocicletes, com en l'ull d'un huracà, quatre pakistanesos han estès cartons per terra i, assaguts, juguen una partida de cartes. Uns joves alternatius els veuen i els imiten, sense cartons, però, que no són tan apanyats.
Passada la piazza de santa Apollonia, tornem al carrer més transitat del barri, la via della Lungaretta, que uneix el sorollós i brut Viale Trastevere amb l'animada piazza de Santa Maria. Una veu em distreu: "lavanda!", és un venedor amb saquets i lavanda en pols que deu vendre a qui sap quin preu. Però fa goig de veure. Li somric, i en deixar-lo enrera se'l sent que crida: "Ma come sei carina, come ti vesti, come ti comporti". Després diuen que els romans són els més maleducats del món... També tenen una forma espontània d'adular les noies que et fan sentir-te una princesa fins i tot si arrossegues unes velles abarques i t'has recollit els cabells de qualsevol manera. Davant meu, un nen ensopega: sort que és hàbil com una cabreta, perquè el què se li ha posat al davant és un troç d'empedrat, gran com un meló francès. Plantat al mig d'un sot, deu provocar desenes de contusions per hora als turistes, però demà segur que el trobarem al mateix lloc. Compte, Roma és bonica, però també molt perillosa per als tormells.

El Vaticà se n'en fot de Sant Pere -i II-.

A Roma hi ha un turó conegut només pels catalans que coneixen prou bé la ciutat, el Gianicolo. Aquest puig separa el Trastevere del Vaticà i permet unes vistes fabuloses de la ciutat antiga, a l'altra banda del Tíber. Un edifici és particularment privilegiat: l'Academia de España. Cal conèixer el Gianicolo encara una mica més per saber que just al costat de l'Academia, darrera unes reixes, hi ha un harmoniós templet circular projectat pel mestre renaixentista Bramante, a la dreta de l'Església de San Pietro in Montorio. Al costat hi ha una placa informativa que conta la batalla dels habitants de Roma afectes a la República contra la França absolutista, el 1849, i com aquell punt va ser testimoni de lluites sangonoses. És un passatge important per a la història d'Itàlia. Ara bé, el passejant curiós no troba cap altra placa ni informació sobre el templet ni sobre l'església.

Ha hagut de ser el meu amic Luis qui m'expliqués que va ser allà, en el punt on s'alça l'obra de Bramante, on se suposa que un Sant Pere ja vell va ser crucificat peus per avall. Em vaig quedar atònita de pensar que havia contemplat tants cops els templet des de fora estant de les reixes i mai hi havia trobat cap indici que allà, a la cripta d'aquest monument fet edificar pels Reis Catòlics el 1502, fos el lloc on Sant Pere va dir adéu al món entre grans dolors físics. No em podia creure que a Roma, la seu del Vaticà, no hi havia ni una miserable placa recordant el lloc del martiri del deixeble a qui Crist va donar la gran responsabilitat de perpetuar-ne el missatge. Que cap dels papes recents que han governat l'Església des d'uns quants centenars de metres més avall del turó i que se'n diuen successors hagin vetllat per facilitar-ne la veneració.

El Vaticà se n'en fot de Sant Pere (I)

La tradició diu que les despulles de Sant Pere van ser enterrades on ara hi ha la basílica del Vaticà. Fins i tot hi ha una petita estància a la cripta del vaticà que diu: "sepulcre de Sant Pere". Està enterrat amb la resta de Papes, com si fos un més de la família, i no el deixeble que va voler defensar Jesús a l'Hort de les Oliveres i que va ser escollit per a instituir l'Església, o sigui, la comunitat de creients que vol viure el missatge de Crist i transmetre'l a tot el món i de generació en generació.

Tot això no ho diríeu mai, a menys que acostumeu a viatjar atents a les guies. No és el cas de la immensa majoria. L'altre dia vaig posar els peus al Vaticà -em calia transmetre un "encàrrec"- i vaig passejar per la cripta buscant la tomba de Joan XXIII. Ressegueixo tomba rera tomba, llegint treballosament els cartellets de lletra microscòpica que identifiquen cada làpida. I vet aquí que em trobo amb un sepulcre star-system: l'únic que, just al davant, té un parell de rengleres de bancs perquè els fidels puguin parar-se a resar. Es ple a vessar. Me les apanyo per veure el rètol: Joan Pau II.

Passo de llarg -Joan Pau II em mereix igual consideració que molts altres predecessors- i només dues tombes més enllà, veig una tomba també especial. No per la gent, perquè entorn no hi ha ningú, sinó perquè hi ha un vidre al davant. I llegeixo: "sepulcre de Sant Pere". Em quedo garratibada pel descobriment. Decideixo inspirar-me pel deixeble tan apreciat per Jesús. Quedo quieta, a un racó. Alguns curiosos s'aturen llavors també, però es topen amb l'hostilitat d'un funcionari del Vaticà: don't stop!, i tiren endavant. Ve un senyor negre, no fa cas del funcionari, s'atura, s'agenolla, resa. Altres persones el veuen resant, s'apropen i descobreixen, com jo, que al Vaticà hi ha una tomba de Sant Pere.

Passada la sorpresa, ve la reflexió. Al Vaticà, el seu fundador se li en fot. Allà el té, a tres metres de la tomba de Joan Pau II, però no hi ha posat cap banc per a resar-hi. Ni tan sols un. Es més, hi posen un funcionari-policia perquè la gent no s'hi aturi.

¿Estic somniant, o això és la llar del Papa de Roma, seguidor de Sant Pere? Potser és que jo esperava encara alguna coherència d'una institució que va néixer com a perpetuadora del missatge de Crist i ara té com a cap un senyor vestit de Prada que viu en un palau sumptuós. Igualet a com els Evangelis descriuen Jesús i el seu deixeble pescador.