Històries compartides a Roma

L'agost em convida a seure per primer cop en mesos en una plaça semi-salvatge de les què només es troben a Roma: pins altíssims, gespa descuidada, cartells electorals vells i estripats i, com a únic focus de vida humana, uns bancs arraulits a l'ombra d'un camp de jocs infantil. Ara els nens i les mares s'han esfumat. Només està ocupat el meu banc i el del costat, des d'on arriba la veu d'un home de seixanta anys que parla a un matrimoni de la mateixa edat.
Quan aquella veu se'm fica al cervell i m'obliga a prestar atenció, m'adono que aquestes persones són perfectes desconegudes. Ell vesteix informalment però amb vel·leitats de moda, com la majoria d'italians: camiseta i pantalons esportius però bambes color plata elevades sobre una plataforma de petites boletes. El matrimoni és l'altra cara d'Itàlia: la de callats catòlics anònims, els què formen una cadena de solidaritat subterrània.
Ara escolten pacients la història de vida que els explica el seu interlocutor, que engega comentant que la dona l'ha abandonat -"i això que la vaig portar tants cops a l'hospital quan ho necessitava: com espereu que em senti?" i continua dient que ha conegut polítics, grans advocats, grans arquitectes. "He viscut", conclou, encara que confessa: "no he girat gaire món, això no, perquè els diners no arribaven". És clar que no, els diners eren reservats possiblement per a un Audi de look esportiu, una casa amb balcó a Monteverde, unes bambes platejades de marca. "He après només una cosa: el luxe no serveix per a res. L'únic que importa és el contacte amb la gent, els amics".
Em giro, interessada. L'home ho deu haver après massa tard, perquè el luxe amb què ha viscut el deu haver endeutat i es veu obligat a passar aquest agost a Roma, compartint soledat amb quatre ànimes desconegudes. I l'únic interlocutor disposat a escoltar-lo que ha trobat avui, quan els sabaters i els venedors d'ultramarins són de vacances, és un matrimoni en pensió que, a manca de res a fer, s'ha assegut com jo en un banc d'una plaça descuidada.
En aquest estiu semi-desert en el meu barri poblat sobretot per rics o pretesament rics -només quedem els què treballem, els jubilats sense prou estalvis i les famílies de filipins que viuen als soterranis i porteries de les cases acomodades- he vist dos cops més el meu home-filòsof. Caminava amb pas àgil però amb aquell deix subtil d'indolència dels què no saben on encaminar el següent pas. Marxava sol: ningú no l'espera. Possiblement, tampoc quan acabi l'agost.

Humans?

En travessar la benzinera em creuo amb un home luxuriós que em mira de dalt a baix: baixo ràpidament la mirada, però em pregunto si he fet allò més encertat, o bé hauria d'actuar com altres vegades: aguantar-li la mirada, desafiant. Però... quina fatiga, quina energia dilapidada en algú que no ho mereix!
Creuo uns metres més avall de la vorera una dona d'uns seixanta-cinc anys, de cabells llargs, amollats, i me la miro amb certa admiració per la manera com, a contracorrent de moltes dones italianes, deixa la seva bellesa femenina transformar-se gentilment en vellesa. Però ella em malinterpreta i adopta una actitud lleugerament hostil, arrogant.
Mentre poso la clau al pany per entrar dins de casa, em dic que els humans tenim les mateixes reaccions que els gossos quan surten al carrer: fem veure que som civilitzats i que ignorem les persones que ens passen pel costat, però no fem més que ensumar-nos i mesurar-nos mentalment els uns amb els altres.

Misogínia vaticana

El Papa Benet XVI continua cometent pecats* que la història no li perdonarà. Avui n'ha comès un de garrafal: ha equiparat l'ordenació de dones-sacerdot... amb l'abús sexual a nens. Als seus ulls, és el mateix ser una dona que vol transmetre el missatge de Jesús i celebrar l'acte de repartir pa de vida, que un capellà que viola un nen. El Vaticà ha publicat avui el nou text de les normes "Gravioribus delictis" -els delictes més greus- en el què inclou, per primer cop, l'ordenació de dones al costat de la pedofília.
Si això no és discriminar la part encara ara més dèbil de la humanitat que m'ho diguin.  Jesús, precisament, s'indignava contra tota discriminació, i va protegir sovint les dones de les normes masclistes -com la què permetia la lapidació de la dona per adulteri malgrat que la dona no tenia ni veu ni vot en el matrimoni, i per tant, tampoc n'hauria d'haver tingut per l'adulteri (Jn 8,3)-.
El mateix Jesús va difondre la bona nova de la seva resurrecció en primer lloc a una dona, Maria Magdalena, pregant-li que ho expliqués a tot el món. Es pot creure o no en el fet de la resurrecció, però el què és innegable és que les comunitats cristianes recullen el rol primordial de Maria Magdalena en l'activitat apostòlica de Jesús. A més, en el sant sopar on Jesús va partir el pa i va demanar als deixebles que fessin com ell... també hi havia dones.
Fins i tot un masclista com Sant Pau, el què deia que les dones han de callar a les assemblees i demanar permís al marit per a tot, va reconèixer la igual dignitat home-dona* i es feia acompanyar per santa Tecla en l'apostolat. Però tant se val: l'Església és un club de varons, i alerta amb deixar-hi ficar el nas a una dona, que no sigui per fregar el temple o fer-li el dinar.
Les normes aprovades avui, de fet, ja van tenir un precedent amb Joan Pau II, que va ordenar l'excomunió per als qui participessin en una ordenació de dones, malgrat les protestes de tants bisbes d'arreu del món, especialment dels Estats Units. Al final, doncs, per a les dones que vulguin consagrar la seva vida a fer com Jesús, i liderar comunitats i orientar espiritualment els seus membres no tindran més remei que fer-ho sense el títol de sacerdot... que d'altra banda, no va ser instaurat per Jesús, sinó que és una invenció de l'Església. Al final, l'Església encara estarà fent un favor a les dones: els permetrà de viure l'Evangeli de forma més autèntica.

* I això que té qualitats humanes i teològiques extraordinàries... en parlaré perquè entre mig del què jo interpreto com una colla d'errors abismals, hi ha també perles precioses.
**Ja no hi ha jueu ni grec, ja no hi ha esclau ni lliure, no hi ha més home ni dona, ja que tots vosaltres sou un en Jesucrist. (Gal, 3,28)

Tresors ocults

Un edifici anònim d'un suburbi romà, a pocs metres d'una via de tren, entre establiments de kebabs i pizzes "al taglio", és la porta d'entrada a un univers desconegut. Els vianants ni se'l miren, perquè no saben que el què sembla una vulgar porteria és, en realitat, l'entrada a la catacumba de Santa Tecla, una de les més petites i oblidades de la ciutat. I en els seus passadissos humits s'hi ha trobat un autèntic tresor pictòric: les icones més antigues al món dels apòstols més venerats de Jesucrist.
El primer a emergir davant els ulls atònits de la Comissió Pontifícia d'Arqueologia Sacra del Vaticà, que restaura els frescos des de fa dos anys, va ser Sant Pau, l'indòmit perseguidor de cristians que, de sobte, va descobrir la bondat de Jesucrist i es va convertir en el més eficaç propagandista. El delata la barba fosca, inequívocament punxeguda. Es troba a la sala més recòndita de la catacumba, dedicada segons la tradició a Santa Tecla. Sí, aquella deixeble turca que acompanyava Pau als seus viatges i que no només li rentava i planxava la roba, sinó que també batejava, segons un evangeli apòcrif que els primers sants patrístics, com Hipòlit, van donar per bo. Amb tot, com que la màrtir famosa, avui patrona de Tarragona, va morir a molts quilòmetres, a la Selèucia síria, es diu que la Tecla de Roma és una altra màrtir que va morir per la ferotgia de l'emperador Dioclecià. En tot cas, va ser enterrada a un indret que haguera provocat l'enveja de la Tecla turca, a només mig quilòmetre de la tomba de Pau. El cos de l'apòstol es troba, segons la tradició, sota la cripta de la Basílica de sant Pau Extramurs.
El cas és que el retrat de Pau no estava sol. A poc més d'un metre va sorgir també la barba blanca i la mandíbula quadrada de Sant Pere, el pescador a qui Crist va lliurar les regnes de l'Església. L'acompanyaven altres dos apòstols: Andreu, germà de Pere, i Joan, "l'apòstol estimat", que ja apareix amb aquella pinta andrògina que tants rius de tinta ha fet córrer gràcies a la delirant imaginació d'un autor de best-séllers, Dan Brown, que el confon -deliberadament- amb Maria Magdalena al quadre el Darrer Sopar de Leonardo Da Vinci. En aquesta petita cambra subterrània, el rostre de Joan es reconeix ja pels "llavis carnosos", com m'explica l'arqueòleg Matteo.
Una joia de noi, professional, a qui segueixo embaladida com hauria fet una rata en temps del flauter d'Hamelin quan, a punt de sortir de l'estressada visita a cop d'escopeta d'un grup de periodistes, me'l creuo donant explicacions apassionants a un altre grup. Em camuflo entre ells i aconsegueixo burlar la vigilància dels porters de discoteca vaticans per aconseguir disfrutar d'una segona i prohibida visita. Es aquí que descobreixo el perquè d'un home nu en una de les parets de frescos que fa d'antesala a la cambra d'apòstols. L'havia entrevist ja a la primera visita, i m'havia girat cap a un amic i col·lega per exclamar: "què t'apostes que de la pornografia del segle IV, no ens en diran res". En aquesta segona oportunitat, però, Matteo sí que desvel·la el misteri. Es Daniel, el profeta sobreviscut, segons l'Antic Testament, als lleons. I com estem encara a les acaballes de l'Imperi Romà, el pintor el refigura com un dels herois del seu temps, un Hércules clàssic, bell, potent, amb tots els atributs ben exposats.
I és que les pintures són les de la fi d'una època, els darrers testimonis de la dominació romana. Decoren les parets de l'hipogeu d'una rica matrona cristiana, possiblement una de les dones cultes que s'escrivien amb Sant Jeroni, autor de la Bíblia en llatí coneguda com La Vulgata. Aquesta senyora es va poder pagar dues cambres ricament decorades, deixant per als menys afortunats les columnes de nínxols que atapeeixen les parets de múltiples sales a banda i banda dels passadissos. Es van construir de pressa, com en una sala de muntatge en cadena: s'anaven picant a la paret uns forats prou grans per acollir un cos -i ni un mil·límetre més; hi ha forats llargs, altres curtets per acollir cossos de nens- un sobre l'altre, aixafats com un sàndwitch, fins arribar dalt la paret. Lavors es cobria l'entrada de la sala amb matons i s'obria un nou forat a l'altra banda del passadís. Al mausoleu dels apòstols, en canvi, la tomba de la senyora està sola. Ella mateixa apareix pintada en una de les parets, amb la filla que resa al costat. Estan acompanyades pels apòstols Pere i Pau, i per moltes altres escenes, molt comunes a l'època: el sacrifici d'Isaac, la resurrecció de Llàtzer, i la història del precursor de Crist en afers de ressurrecció: el profeta Jonàs vomitat per la ballena després de tres dies engolit al seu ventre.
Les pintures han emergit gràcies a l'ús, per primer cop en un subterrani, d'un làser que escrostona el carbonat de calci sense arrossegar la pel·lícula de pintura. Aquesta miraculosa recuperació, no obstant, està amenaçada per una cosa tan fràgil com una flor. Els veïns de l'edifici que cobreix la catacumba, ignars del tresor que tenen sota els peus, reguen cada dia amb devoció els seus parterres. I les gotes d'aigua, tafaneres, regalimen perillosament per les barbes subterrànies dels venerables apòstols.

Una lliçó italiana

Trobo en un cartonet tres paraules escrites a mà: "Essencial, púdic, moral". Els tres adjectius amb què un conegut professor universitari acomiadava fa poques setmanes un company, mort a poc més de 70 anys. Les havia anotat, corpresa, en un funeral extraordinari. El taüt era a l'aula magna de la Universitat de Roma, la Sapienza, i hi havia tanta gent que no hi havia prou cadires i vaig haver de seure a les escales. Un darrera l'altre, nombrosos professors, companys, alumnes, amics, familiars, rendien homenatge a la persona però, sobretot, a una actitud de vida: generositat, entrega, sentit del deure, ambició de conèixer en profunditat. I per sobretot de tot, el desinterès personal en benefici d'una cosa més gran d'un mateix: la comunitat humana.
Em trobava allà perquè el difunt era pare d'una amiga meva. Aquell dissabte assolellat, a les onze del matí, em vaig topar, inesperadament, amb l'altra cara d'Itàlia, la que no surt als diaris i les notícies sobre la màfia o sobre Berlusconi. L'Itàlia decent. L'Itàlia honrada. L'Itàlia del treball ben fet, la que no es conforma amb qualsevol cosa, la què creu en l'home i les seves possibilitats i els seus deures. L'Itàlia que acut en massa a acomiadar un professor perquè havia destacat en tres virtuts que tots els presents pretenien honorar. Que aplaudeix l'exacte contrari a la superficialitat, a les ganes de guanyar amb poc esforç, a la voluntat de destacar per donar-se importància, o a la temptació de fer qualsevol cosa en el propi benefici. Allà es venerava l'essencialitat, la pudícia, la moral.

p.d. Tres ensenyaments, en canvi, són els què les filles del professor agraïen al pare. Haver-los transmès confiança en elles mateixes, mètode, i autocrítica.

El búnker secret del Vaticà

Que no em pregunti ningú què faig aquí, perquè això no ho puc dir, però estic en un indret molt fresquet, a repar de l'estiu que ha caigut, a plom i sense avisar, a la ciutat de Roma. Davant meu, fileres inacabables de llibres i arxivadors, igual que una cava del Penedès. Quan torço, però, per un passadís, les altes parets submergeixen la gal·leria en la foscor i em sembla més aviat d'estar en una catacumba cristiana plena de misteris.

Soc al bunker del Vaticà, volgut per Pau VI i inaugurat el 1980 per Joan Pau II. Vuita-cinc quilòmetres de documents preciosos a la llum de la fe i de la història, un tresor a prova de bombes atòmiques.

El meu guia en aquest laberint de paper s'apropa a una lleixa i n'extreu un document de fa gairebé set segles: una petició d'un tal Francesco Petrarca al Papa Clement VI. El gloriós poeta suplicava una dispensa per al seu fill il·legítim, Johannes -la imaginació vola, com no, cap a la Laura del seus somnis, encara que la realitat degués ser més prosaica-. El xicot la necessitava per poder emprendre la carrera eclesiàstica malgrat no tenir un certificat de naixement com Déu mana, perdó, com l'Església prescriu. La lletra, menuda i regular, és la d'un copista que va imitar el certificat original, sense oblidar d'incloure-hi el "Fiat" del Papa, que seria l'OK d'avui.

L'obsessió per salvaguardar la memòria la va tenir l'Església, sobretot, a partir del segle XII i especialment, el XV, però s'ha anat multiplicant amb els segles. Des de la descoberta d'Amèrica fins a Napoleó les cartes que els nuncis -ambaixadors- papals escrivien al seu superior de la Secretaria d'Estat -el Ministeri d'Afers Exteriors, diguem-ne- es conserven uns quants pisos més amunt, a mitja escala -100 esglaons- de la Torre dels Vents. Potser l'anomenen així perquè està exposada cara al nord, abocada als deliciosos jardins vaticans. Encara més amunt, a les golfes, hi ha un observatori astronòmic que va fer servir el matemàtic Ignazio Danti per a elaborar el calendari gregorià, ricament decorat amb frescos inspirats en el Nou Testament.* Dos dies l'any, la llum que es filtra per un minúscul foradet a la paret cau sobre un cercle de marbre al terra i omple els dos semicercles del signe d'Aries. S'introdueix a l'estança entre les carns d'un angelet que mira, bocabadat, la tempesta que es cerneix sobre el llac de Galilea. Tot molt evangèlic, però al costat del finestral s'enfila una columna amb profusió de dones alades (des de quan els àngels tenen sexe?) amb els pits, ben rodons, a l'aire. És el racó dels pòsters de les Playmate del segle XVI, que devien enriolar les tardes d'estudi del sacerdot i els seus successors.

En l'estança del costat, un fresc és també interessant, perquè hi surt la basílica de Sant Pere tal i com la devia veure Danti: decapitada i sense barret. La cúpula de Miquel Àngel encara no senyorejava el cel de Roma.

A baix, al bunker, encara puc consultar dos altres testimonis interessants de la història. Un és l'edicte de Worms firmat per l'emperador Carles V en l'intent d'eliminar el cos i l'esperit de Luter, i l'altre és el conclau que va escollir Papa un ermità amb poques ganes d'acostar-se al Vaticà, Celestí V. Només tres mesos després d'aterrar a l'altra banda del Tíber, va voler escapar cames-ajudeu-me. Rar cas d'un Papa que ha preferit l'ermita al poder eclesiàstic. Va acabar malament, pobre Climent, assassinat dalt del mul que l'havia de tornar a la tranquil·litat de les muntanyes dels Abruços. L'enorme llenç del conclau on encara es poden examinar els segells cardenalicis del segle XIII, detallistes fins al límit de la imaginació, es conserva en una caixa forta apartada, de la mida d'una cambra: la dels documents importants. Amb temperatura de nevera controlada electrònicament.

És clar que l'estança més cobejada pels amants de les exclusives de la història està amagada darrera d'algun dels inacabables passadissos: una porta desconeguda deu donar accés als documents secrets de Pius XII i la dels Papes que l'han succeït. Cap d'ells ha volgut que algú examini els registres del seu mandat, fins que els protagonistes no estiguin també, com els papers, sota terra.

*****************************

*Gregori XIII, nascut com a Ugo Buoncompagni, va establir el 1582 el calendari que encara fem servir avui. Va substituir el què el grec Sosígenes havia elaborat per a l'emperador Juli Cèsar, el 46 abans de Crist, i que tenia un marge d'error, si no m'equivoco -i és molt probable- de sis dies cada quatre anys. El nou té, com tothom sap, un marge d'error d'un dia cada quatre anys, i per això el 29 de febrer ens apareix al calendari només de tant en tant.

Una petita editorial belga, VDH Books, ha estat la primera en publicar un llibre -es ven per internet- on es reprodueixen exhaustivament fotos i documents dels Arxius Secrets Vaticans. Malgrat el nom, tots els documents que van de l'any 1.100 a 1922 són consultables per qualsevol estudiós que, de reconegut currículum o recomanat per algun professor d'universitat, en demani l'accés. Avui trobo, en la diàfana sala de lectura, una monja i quatre o cinc persones més. Des de 1922 a 1939, es poden demanar, en canvi, documents que no continguin referències a les preferències sexuals d'un bisbe o les actes d'un casament. Per a l'obertura dels arxius del controvertit Pius XII, diuen, encara queden set o vuit anys. Cada any passen per aquí uns 1300-1.400 estudiosos. Només hi ha uns 20 treballadors encarregats de la catal·logació dels arxius, i els documents digital·litzats són mínims, per manca de diners. El Vaticà busca spònsors...

Un savi que riu

Els catalans tenim a Raimon Pannikar com aquell venerable iaiet, molt savi, que després d'una intensa experiència a l'Índia i d'altres països del món ha acabat retirant-se als cingles de Tavertet a escriure i a meditar. És l'intel·lectual de l'esperit "nostrà" per excel·lència, el guru català, al costat de Pere Casaldàliga.
Per això quasi em sorprèn llegir al suplement cultural del Sole 24Ore (el diari més "seriós" d'Itàlia, encara que com a diari de finances deixi buits importantíssims de la realitat per cobrir) que en aquest país se li estan publicant les obres completes, sinònim que és seguit amb moltíssim d'interès*.
A més, avui una familiar em convida a una trobada sobre Pannikar a la llibreria Bibli de Trastevere, organitzada per una filòsofa de la Universitat Roma-3. Aquesta professora ens engega un vídeo en què, per sobre de les paraules, el què t'arriba és un engrescament, un enorme entusiasme, que transmet aquest senyor de cabells blancs que et parla concretament a tu. Una mica estrambòtic al principi, una mica "vestit" de savi, tot de blanc. El recel inicial per la disfressa s'esvaeix, però, precisament per la sobredosi d'impostació, per l'excentricitat amb què l'home parla i, especialment, perquè riu sovint, com si acabés de dir una barbaritat.
Riure. Aquesta nit anoto amb passió pensaments profunds d'aquest home, però el que em convenç és el gest, l'actitud, aquesta rialla que permet deixar de banda tots els encarcaraments, que travessa tota barrera.
Ell mateix ho explica, en un moment donat, en un perfecte italià: l'humor ens permet superar la distància que hi ha entre el què jo vull dir quan parlo, i el què realment arribo a dir. L'humor permet que l'altre pugui rebre, inversament, tot el què no he arribat a verbalitzar.
És, a més, em dic, un gest que recull tota una filosofia: oberta, capaç d'anar més enllà dels límits del llenguatge, del camí sense sortida de les convencions.
Al costat, però, hi ha també el compromís amb un mateix, un deure de complir la pròpia missió, perquè la contribució de cadascú és imprescindible per al món, per al cosmos, o com es vulgui dir. "Si no descobreixo la meva unicitat, si no sóc conscient de la meva dignitat, si això que haig de fer no ho faig... no ho farà ningú i romandrà un forat en la nostra realitat, per sempre".
No parla, però, d'un deure sacrificat, sinó el deixar-se portar per l'esperit que tenim dins -trascendent o no, això cadascú-, com fulla al vent. Parla, sobretot, d'escoltar, de deixar-se sorprendre. De viatjar, no només interiorment, sinó també físicament, perquè el món material és important, i estem fets d'ànima, però també de cos. I viatjar és important per conèixer, meravellar-se, incorporar. "Tota la bellesa de la vida està en allò que no es coneix". Disfrutem, vivim, fem, riem.

********************************************************

*Ha rebut honoris causa a diverses universitats del món, ha inspirat diversos centres d'estudis filosòfics i interreligiosos que apleguen a filòsofs molt més "populars" o "mediàtics", i ha estat també proposat per al Nobel de la Pau -no sé per qui- en ser considerat el major filòsof contemporani d'aquest diàleg complet amb l'altre en el pla filosòfic, religiós, humà.

Un miratge al Palau de Venècia

No sóc jo qui hauria d'estar aquí, sinó el meu amic Luis. Dues-centes cadires més endavant de la meva, experts sobre Caravaggio, el pintor més commovedor de tots els temps (amb permís de Goya) afirmen haver fet grans descobriments. Però el llibre que ara presenten a un públic selecte sembla més apte per a ornar la tauleta d'un saló que per a endinsar-se en els misteris del Michelangelo Merisi. Que si algú ha descobert com es deia l'oncle de la Llombardia, l'altre està segur de les aficions de no sé sap quin cardenal... Segur que en Luis, un apassionat de l'agitada vida de Caravaggio, sabria dir-me amb seguretat si tot això és una enganyifa o és que no sóc una alumna amatent. M'aixeco, avorrida, i arrepenjo cos i llibreta sobre la barana que dóna a un dels escenaris amagats més bonics de Roma.
Dues gavines pengen del cel, com titelles. Ballen suspeses a pocs metres d'un campanar romànic que ha quedat arraconat, tancat, dins el pati interior del palau, ultratjat per una torre altíssima que li oculta ara la vista al carrer. El totxo gegant el va construir amb afany de poder un cardenal venecià que després es veuria recompensat amb el nomenament com a Papa Pau II. Aquest Papa, imbuit de la supèrbia renaixentista, no devia apreciar la gràcil senzillesa d'aquest campanar medievaI, foradat delicadament per arcs estilitzats que el fan semblar, més que una torre, una filigrana. Va preferir l'embalum de la Torre Biscia, que després seria molt apreciada per un altre megal·lòman, Benito Mussolini. Del balcó a tocar de la torre, el què dóna a Piazza Venècia, el gran dictador aplegava les masses. Des d'allà va anunciar l'entrada d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial, el 1940.
Em pregunto si aquí on soc, el Loggiato o galeria porticada del Palau Venècia, el dictador i els ajudants que li feien la cort hi devien posar mai els peus. Quina sort, els temps han canviat, i malgrat que Berlusconi ha tractat de convertir Itàlia en la seva propietat, el Govern subvenciona ara no una guerra, sinó una tarda dedicada a Caravaggio.
El Papa Pau II va cometre un altre sacril·legi en aquest pati: va bastir una nova façana per a l'església del campanar, la de Sant Marc Evangelista, i per això va anar a robar el marbre al Coliseu i al Teatro Marcello. La història l'ha castigat fent-lo passar a la posteritat amb el sobrenom de Maria Pietissima. No se sap si pel costum de plorar en crisis de nervis, o per la freqüència amb què visitaven el seu dormitori joves de bona planta.
L'aire fa remoure les què ara són grans protagonistes del pati, les palmeres, que neixen de dues clapes de verd entre la grava, les fonts i dos arbres indispensables per a tot jardí clàssic italià de cert preu: un magnoli i un cedre del Líban. Un altre toc d'elegància italiana és un dels cotxes aparcats, un Mini antic, granat, relluent, que sembla sortit d'un film de Marcello Mastroianni. Llàstima que, abans d'escapar de la roda de premsa per una gran escalinata a les fosques, he estat a temps d'entrellucar l'autèntic propietari: una senyora grassoneta de cabells grisos, amb més pinta de bibliotecària que d'actriu. Bibliotecària de luxe, això sí, perquè entre aquests arcs hi ha una de les biblioteques d'Arquitectura i Història de l'Art més importants del món. A Roma, fins i tot un miratge és sempre un desengany amb glamour.

El palau del Papa, per dins, amb el Papa dins (I)

Aquest matí un sol valent aplaudia la vinguda del gran dia. M'havia tocat, com aquell qui guanya un número de la rifa, la possibilitat d'assistir com a periodista a una audiència del Papa Benet XVI. No sabia que em tocaria tan aviat, al segon intent. És clar que havia apostat bé les meves cartes. Havia demanat assistir a l'audiència... al primer ministre de Tonga!

"Ets tu de Tonga?", em pregunta, rient, un fotògraf del diari dels bisbes, Avvenire. Li ric la broma, i reconec que amb el to de pell i els cabells bruns tinc la sort d'encaixar en molts països. Falten pocs minuts pel migdia i ens trobem en una petita estança secreta -no apareix en la majoria de mapes interns del palau vaticà-. Una avantcàmera més aviat fosca, tan estreta que quasi es poden tocar, a banda i banda, els mosaics confeccionats pels alumnes artistes de la Fabbrica de San Pietro. Darrera han quedat l'escalinata que neix sota el porxo d'estàtues de Sant Pere, el pati de San Damaso, enquadrat per tres pisos de finestrals en arc i on la guàrdia suïssa, amb els capells ornat amb ploma vermell-flama, han assajat la presentació d'armes. També enrera ha quedat la Loggia di Raffaelo, una galeria coberta de voltes pintades que per si soles ja valdrien la visita, i la sala Clementina, fastuossíssima, que amb el nom rendeix homenatge a Clement VIII, el Papa que va fer construir aquest edifici. I just a l'altra banda de la paret tenim encara la sala Ambrogiana, en honor a l'escultura de fusta meravellosa que recorda el Sant.

Finalment, s'obra una porta adomassada de blau pàl·lid del davant, tant camuflada en la sala que quasi sembla una pintura, i entrem a la biblioteca privada del Papa. Ell és a la nostra esquerra, al costat del seu escriptori. Està atenent el primer ministre, Feleti Vakauta Sevele. Al primer ministre l'hem vist uns minuts abans travessant la Sala Clementina. El precedien cinc homes cerimoniosos, quatre de frac gris i, al mig, un de negre ornat amb medalles. Darrera el primer ministre, que desfila amb l'arquebisbe Harvey a la dreta, camina sola la seva muller -què lleig, deixar-la allà al darrera, pobreta- i quatre dignataris més de Tongo tots en rigorosa fila índia. Em sembla d'estar al segle XVII, el de les perruques blanques.

Ara, però, el Papa parla en anglès amb curiós accent afrancesat a l'hoste, i com em diu al costat l'únic altre periodista, un gentleman britànic, 25 anys de Vaticà a les esquenes, sembla que no s'acaben d'entendre, perquè el Papa pregunta una cosa i el premier sembla que respon una altra. Ens fan sortir de seguida. En acabar l'audiència, ens tornen a deixar entrar a la Biblioteca. És un dir, anomenar Biblioteca aquesta estança, perquè només hi ha dues llibreries, al fons. Del Cinc-cents, diuen, això sí. Es diu que dins hi ha Bíblies en totes les llengües, però estan totes enquadernades de gris clar. Visualment,la biblioteca no es diferencia de molt a la de la sala d'espera del meu metge. El que és més ampul·lós és la resta de la sala, que tot i això és diàfana comparada amb d'altres palaus italians: ampla, nua, motllura amb lleuger toc daurat al sostre i, a terra, una gran alfombra al mig envoltada de cadires de pell clara. A més de l'escriptori del Papa amb dues petites escultures al costat. També hi ha dues pintures importants -al fons, la Coronació de la Verge de Pinturicchio- i un commovedor, superb Crist de l'escola de Giotto, de mirada sofrent però que desprèn una estranya sensació de calma.

El Papa acompanya l'hoste al fons de la sala, a l'altra banda de l'alfombra, sota el Pinturicchio. Vestit de blanc trencat i solideu (boineta) del mateix color, li ressalten les sabates vermelles de punta rodona. Llavors, un a un, com actors entrant en escena, apareixen els altres membres de la delegació tongana: primer la dona del premier, després l'ambaixador a Londres, la seva senyora, un conseller econòmic, i una secretària. Les dones, corpulentes, vesteixen vestits de seda amb una mena d'alfombreta de lli enrotllada a mode de sobre-faldilla. L'únic toc exòtic. Cada convidat ha de travessar tota l'habitació per venir a la trobada del Papa. Les dones s'agenollen, una fins i tot li col·loca al Pontífex les mans sobre el cap perquè la beneeixi.

Tot molt protocol·lari, si no fos per un petit detall. Els convidats han portat una rica safata de plata amb rosaris i anells matrimonials per beneir. Sembla que la delicadesa no sigui el seu fort, perquè... quina imatge hi ha en quatre de les cinc capsetes on han col·locat rosaris? El Papa Wojtila! Només en una apareix Ratzinger, que saluda...el seu predecessor. Hi ha sentiments més forts que qualsevol diplomàcia.

Finalment, surten d'escena i un exquisit Matteo Bruni, el cicerone dels periodistes, em presenta el Papa. Està a l'altra banda de l'escriptori, i en endevinar que parlen de mi, avanço amb timidesa. No m'agenollo, ni li beso l'anell, com han fet les senyores de Tonga, però faig una inclinació de cos i li dono la mà. Li explico on treballo, i llavors ell em pregunta: "També treballes per algun mitjà de Tonga?" Ric, però tinc el dubte de si fa broma o va de debò, i llavors li etzibo, ràpida, que no, que si estic allà és perquè tenia un gran desig de veure'l. La veritat, vaja. I com que m'han dit que no se li pot fer cap pregunta -i si se li fa, no contesta- deixo aquí la meva primera trobada cara a cara amb el Papa. Els periodistes, de vegades, som els que menys informació tenim o o podem compartir. Em dic, quina llàstima, com a Sandra i com a periodista tinc tantes coses a comentar-li, i potser a ell, com a persona, i com a cap espiritual d'una comunitat, també li plauria més poder parlar amb algú més divertit que un estaquirot.

****************************
P.D. Tonga? Al principi pensava que era una broma. Doncs no, la memòria em fallava. És un arxipèlag d'Oceania, entre Nova Zelanda i Samoa, de 100.000 habitants, amb un rei que sembla que ho vol controlar tot. Es veu que, havent estat una colònia britànica fins el 1970, el rei de Tonga ha emulat la Reina d'Anglaterra i posseeix ell també la major riquesa del país -drassanes navals-. La qüestió és que el governant d'aquest país insignificant des del punt de vista geopolític té dret a tots els honors i també a veure el Papa. I de pas, permet que una corresponsal de diaris mitjanets tirant a petits com els meus pugui colar-se a fer la llufa pels apartaments papals.

No és el No-Do

"España se singulariza en el concierto de naciones por su fe" (católica). "Y por su lengua transmisora de cultura". (Només una llengua, faltaria més.)
"La lengua y la cultura y esa Cruz fue la que los misioneros llevaron a América en una de las mayores gestas de una nación en la historia del mundo". (Només es van carregar milions d'indis i n'obligaren a convertir-se a la força a milers, com denunciava Bartolomé de las Casas ja fa 500 anys*).
No, no són frases del No-Do.
Formen part del discurs d'agraïment, avui, de l'ambaixador espanyol a la Santa Seu, Francisco Vázquez (PSOE) en rebre una condecoració de l'arquebisbe castrense Luis del Río, a Roma.
El mateix Francisco Vázquez que va ser alcalde de la Corunya i que ha escombrat cap a casa ara que l'alcalde de Roma, Gianni Alemanno, li ha demanat que li cedeixi la seu de l'ambaixada per a un acte benèfic. Els diners que es recaptin a la seu de l'ambaixada espanyola aniran en part a un menjador social... gallec, com informa Paloma Gómez-Borrero.
Sí, parlem del mateix Vázquez que no només ha afavorit la visita del Papa a Santiago de Compostel·la el proper novembre, sinó que no va moure un dit perquè anés a visitar també Barcelona, com demanava el cardenal català Sistach. Però al final el Papà consagrarà la Sagrada Família com li ha demanat Sistach en solitari, perquè Gaudí és més gran que qualsevol mediocritat.


*"Otra vez, este mesmo tirano fue a cierto pueblo que se llamaba Cota, y tomó muchos indios he hizo despedazar a los perros quince o veinte señores y principales, y cortó mucha cantidad de manos de mujeres y hombres, y las ató en unas cuerdas, y las puso colgadas de un palo a la luenga, porque viesen los otros indios lo que habían hecho a aquellos, en que habría setenta pares de manos; y cortó muchas narices a mujeres y a niños". Bartolomé de las Casas, Brevísima relación de la destrucción de las Indias.
**Val a dir que no ha estat només Vázquez a desatendre la petició del bisbat català. Tampoc no han mogut un dit: la Conferencia Episcopal Española, el Govern Zapatero, el Rei. Tots ells, en canvi, van intercedir davant el Papa perquè anés a Santiago.

Per a què volem curar el càncer?

A Sant Cugat del Vallès tenim una instal·lació científica que és la pera, i que ha costat 200 milions d'euros, repartits a parts iguals entre el Govern espanyol -o sigui, diners de tots- i català. Es diu Sincrotron i és un accelerador de partícul·les minúscules, els electrons. Han calgut 20 anys per a dissenyar-lo i s'acaba d'inaugurar fa un mes amb gran propaganda i somriures oficials.
Han pagat aquesta milionada per poder dir que som moderns i ens posicionem a l'avantguarda, però estem ben bé enfangats en la misèria. Resulta que aquest monstre enorme en forma de cargol no només dispara electrons a una velocitat vertiginosa per a entendre millor com funciona el cosmos, sinó que també podria servir per a tractar càncers que ara, altrament, són impossibles de curar. És a dir, per oferir un tractament anomenat prototeràpia. Però, ailàs, no està previst que s'hi dediqui; deu tenir tasques més importants. M'ho diu aquesta nit un amic amb un fill de 8 anys que des de fa un any i mig té un càncer molt puta. El nen ara mateix és a Suïssa tractant-se amb prototeràpia al centre Paul Scherrer de Zurich on sí que aprofiten una part del treball del monstre de les partícul·les per eliminar tumors amb major precisió que un aparell de radioteràpia. Ves per on, la responsable del tractament que és l'esperança de vida per al nen també és catalana. El Sincrotron de Suïssa és l'únic del món que s'aprofita, des de fa ja cinc anys, per a liquidar tumors, juntament amb un centre dels Estats Units. Nen català i doctora catalanes, però no poden curar-se a Cerdanyola del Vallès, perquè allà, això de curar càncers, no ho tenen previst. Que se n'ocupin els suïssos, que nosaltres estem per a coses més modernes.

Pd. Per a més indignació, i com és de suposar, el centre de Zurich només admet un cert nombre de malalts de càncer perquè està col·lapsat de peticions. Quantes vides podria salvar, el Sincrotron del Vallès?

Corredisses (hipòcrites?) per salvar el nen Patufet

Són les onze i quart del matí d'un diumenge i un capellà, Don Martello, entra discretament en una habitació buida d'un hospital de províncies, el de Rossano, poble de Calàbria*. Vol pregar, i es recull en silenci. Fins que nota alguna cosa estranya. No sap ben bé què és, però nota que hi ha algú. Alça la vista i la passeja per l'estança. Els ulls reparen en un petit embalum. S'acosta i veu que és un nen minúscul, un nen Patufet. Li posa la mà sobre el pit i sent un petit cor que bat. Crida els responsables de l'hospital i tot són corredisses. Dos metges, un pediatra i un reanimador, pugen a una ambulància que els porta a l'hospital de la capital de província, Cosenza. El nadó mor dos dies després.
Tota aquesta alarma per un petit que havia sobreviscut al seu assassinat -avortament, perdò, que es tractava d'un assassinat degudament legal, sembla- en aquell mateix hospital. A les onze i quart del matí del dissabte, a la sala de parts, una dona embarassada de 22 setmanes decideix avortar perquè el fetus té una malformació genètica. Els metges li practiquen un avortament. Abandonen el fetus, suposadament mort, a l'habitació del costat. Un fet estrany. No s'elimina la "deixalla" humana de manera "higiènica", en algun contenidor especial? No s'aprofiten les cèl·lules mare del cordó umbilical per a fins terapèutics? O és que algú s'ha adonat que encara és viu, i no s'ha sentit amb cor de continuar la matança? No serà que, covardament, ha deixat que el nen morís sol per manca d'auxili, fora de la vista de tothom, sense haver d'optar per mètodes menys postmoderns d'eliminació com ofegar-lo o colpejar-lo contra el terra, posem per cas? El cas és que el petit queda allà abandonat, sol i callat, mentre passen lentes les hores. Vint-i-dues.
Un dia després de voler-lo matar, l'hospital es posa en moviment per salvar-li la vida al preu que sigui. Perquè la llei italiana número 194 diu que un fetus que sobreviu ha de rebre cures. Ep, se'l pot matar, que quedi clar, però ai si l'assassinat, mecatxis, surt malament.
Ser dins o fora de la panxa de la mare. Una diferència abismal, per a les lleis dels homes. Que els ho expliquin als nens Patufet, sotmesos a normes consensuades, diuen, per salvar la llibertat i dignitat de les dones i el progrés moral de la humanitat.



*un poble de 35.000 habitants a Cosenza, a la riba del mar de Calàbria
*Per cert, tenir síndrome de Down també és una malformació genètica, perquè és degut a la mutació d'un gen

Fragàncies

He saltat de l'autobús i he fet un càlcul: avui em podia permetre de desviar-me 50 metres per trepitjar un altre món. El que neix i mor cada matí al carrer Giovanni Battista Niccolini.
Si aconsegueixo arribar-hi a la una, quan tot just és a punt de desaparèixer, ja és un triomf. Des que giro cantonada ja no sento el pes de l'ordinador i els papers a l'espatlla ni penso en la muntanya de feines pendents: ja només som el mercat i jo. M'és igual que les primeres parades siguin aquelles tan horribles -però pràctiques- de perfumeria i electricitat barata. El meu amor és incondicional. Els ulls del cor van quedar encegats el dia que, passejant, vaig endinsar-me en aquell paradís de verdures i fruita sota els arbres. Era la fi de la tardor, la llum era suau i es colava sense esforç pels arbres que ja perdien les fulles. Em vaig asseure a la vorera negra, respirant-ne únicament l'atmosfera irreal, de figuretes sense pressa, de venedors amables que enfonsen les mans entre enciams i tomàquets. Un ventijol lleu semblava capaç d'emportar-se d'un moment a l'altre tot l'escenari i jo amb ell.
Els arbres han quedat nus i han tornat a germinar els brots, però la màgia és intacte. Avui el meu venedor favorit -o forçat, és dels darrers a tancar- m'ha rebut recordant els dos gols del Barça al Madrid. Fa bingo. Li dic que avui començarem per les olives verd fosc, dolces, gegants. Si ja sé que al darrer moment acabaré caient en temptació, més val donar-li la benvinguda d'entrada. Però llavors una nova delícia reclama la meva disposició d'ànim condescendent: un perfum en forma de maduixa. Em diuen que són de Terracina, l'orgull de la regió. No recordava que les maduixes, a les botigues de les places de Gràcia, tinguessin cap mena de fragància. A quarts de vuit del matí, però, havia llegit un article perfecte per a la gent de ciutat informant que les maduixes maduren a l'abril. Així que aquestes són acabades de collir i a més, de ben aprop, de dalt dels turons que sotgen el mar d'Heracli i d'Ulisses. L'urbanita que sóc pren encara un segon paquet i se'n va somrient a casa, segura d'haver-se endut un tresor.

Farts

M'arriba un d'aquells powerpoints que tan abunden per internet. S'alimenta de textos de Pierre Teilhard de Chardin, però tan se val: és semblant a d'altres que corren per la xarxa amb reflexions de Gandhi, Sòcrates, Eduardo Galeano. Els textos sovint coincideixen, però hi ha un tret comú que no falla: estan servits en imatges de paisatges relaxants: boscos, muntanyes, salts d'aigua. Com si la cerca espiritual, l'eixamplament de l'ànima, la millor comprensió del món, només s'assolissin amb l'ascesi. Perdent-se en un bosc solitari, incontaminat, profund. Com si un gest dels homes, una paraula d'un conegut, un pensament sorgit en la lenta espera d'un embús, no poguessin ser portadors de significats. Com si allò quotidià no ens pogués fer pensar.
Però, com ens podem imaginar que trobarem la pau de saber que ens estem dedicant a tractar de ser millors, si no és fugint d'aquest moviment esbalordidor que ens assalta a cada minut? Estem farts, estabornits, de llevar-nos amb un ti-ti-ti estrident, escoltar les notícies, enfilar-nos al primer autobús capaç d'obrir portes, creuar veïns, porters, comerciants, obrir el mail i respondre en temps real a 15 persones, concentrar-nos en un text, reunir-nos, saludar els amics de Facebook, no faltar a una trobada d'aniversari, ni deixar de telefonar l'amic que ho passa malament, recordar de regar les plantes i pagar la butlleta del gas, barallar-nos amb la companyia de telèfon, rentar el cotxe, arreglar la rentadora, arribar a temps al cine o al teatre... La tecnologia i la gran oferta de les ciutats potser ens ajuda, però també ens apreta. L'excès d'informació, de contactes, de possibilitats, ens atabala. Quin somni millor que trobar el silenci, uns arbres amables, una herba on reclinar el cap i descansar. Com podrem omplir-nos si a abans no ens hem buidat?

Misteris divinals

Diumenge de Pasqua, era a missa amb el Papa. Amb el Papa, i milers de "fidels" aplegats a la plaça de Sant Pere, desafiant la pluja inclement. Un escenari perfecte per a la devoció. I no obstant, això, la meva ment dotada per Déu -per Déu, no?- d'una intel·ligència racional, s'entestava en una operació senzilla d'infant: comptar les pedres precioses de la mitra papal. El barret blanc en forma de tovalló plegat albergava quatre pedres vermelles, brillants, semblants a robins. La casulla i l'alba -les vestimentes que duia el Pastor de l'Església-, eren cosides amb filigranes d'or. Les sabates vermelles es diu que Benet XVI les ha comprades a la firma de luxe Prada. El símbol de la humilitat i l'amor a la Terra vestit com un Emperador medieval. Misteris terrenals.
Només em distreia de les meves distraccions mentals la monja del davant, que en plena missa va treure el cap de sota el paraigües per contestar dues vegades al telèfon mòbil. Problemes d'alguna mena amb un cotxe.
En canvi, rere meu, una estimada amiga que es considera més aviat anti-Església m'explicava que havia gaudit amb la litúrgia, els cants, les lletanies en llatí. Que allò sí que li arribava. El cerimonial li havia transmès un sentit sagrat.
Les monges i les estudiants de Teologia llunyanes a la missa; les atees, en canvi, embaladides pels rituals vaticans. Misteris divinals.

Ells són més sants?

Les monges tenen fama de submises. Però sota la catifa de l'Església hi ha un món sovint ignorat.
A Catalunya, moltes monges intel·ligents i d'indubtable capacitat crítica s'han afegit al Col·lectiu de Dones en l'Església per la Paritat, fartes de la concepció antropològica i religiosa masclista de la dona predominant a l'Església. Una d'aquestes monges és Roser Garriga i Trullols, missionera del Cor de Maria, que escriu al número de gener de la revista Paraules i Fets de Dones per queixar-se que l'Església hagi retirat del Santoral una dona, Tecla, que predicava i batejava al costat de Sant Pau.Poca broma que Santa Tecla fins i tot apareix mencionada a la Bíblia, als Fets dels Apòstols ((2 Tim 3,11), però de res no li serveix.
Que ningú no s'estranyi, però. Només a Catalunya, el Vaticà ha canonitzat 47 barons i 10 fembres. Son més sants, ells?
La Roser diu que la discriminació arriba fins i tot a les Actes Apòcrifes de Pau i Tecla, que van ser son considerades un document històric per a Sant Hipòlit romà i per Orígens, però "Tertul·lià, gran misògin, ho negà entre els segles II i III. El què realment pretenia era afirmar que a les dones no els és lícit batejar i predicar". "Aquest text", afegeix, "ens mostra com una dona participa en el ministeri de la predicació juntament amb Sant Pau a qui s'ha fet autor de les frases com que les dones no parlin en les assemblees, perquè així no dominin els marits, com ens diu la primera carta a Timoteu que en realitat va escriure un autor posterior, seguint l'antifeminisme que s'anava implantant i que encara perdura, per desgràcia de tothom".
I jo que me l'havia empassada, la misogínia de sant Pau. No sé on és la veritat, però la història l'escriuen els vencedors, i la història de l'Església ja se sap quin sexe l'ha escrit.

El mirador de Sant Pere

Un dia que vaig trobar la floristeria tancada vaig saber perquè només m'agradava la basílica de Sant Pere vista de lluny, des del pont Garibaldi, surant sobre les corbes del riu. En apropar-m'hi, en canvi, em sentia colpida per la pròpia indiferència.
Em trobava a les acaballes de la via Aurelia, l'antiga via romana que porta al barri catòlic per excel·lència, l'Aureli, conegut pels autòctons com Gran Pretagna -prete vol dir capellà en italià- per la concentració de monges i capellans. Per assossegar l'enuig, vaig baixar del cotxe, vaig admirar una garsa salvatge abeurant-se a l'estany del viver -una escena com aquesta, un aiguamoll improvisat, només pot passar a Roma- i vaig passejar per la porció del barri més elegant.
En tombar una cantonada em vaig trobar amb una visió que ja havia pogut entrellucar un dia inopinadament des de l'autobús: la cúpula de Sant Pere, enorme com una lluna d'un capvespre d'estiu. Imponent. Val la pena veure l'espectacle almenys un cop si un va a Roma: té lloc a la via Niccolò Piccolomini, que recorda un antic cardenal i que neix al capdamunt del turó del Vaticà per acabar rodolant per la vessant contrària a la Basílica. Com em va dir la meva amiga Nora, l'efecte de grandiositat s'accentua en allunyar-s'hi perquè el carrer fa baixada i la cúpula s'eleva piano piano de l'altra banda del turó vaticà. A més, l'única separació amb la basílica, que es contempla des del darrera, són prats coberts de béns, que barregen els seus bels amb les campanades de les esglésies. L'únic que cal és tenir bon estómac per evitar sentir enveja de les cases senyorials al capdamunt d'aquesta talaia. Els propietaris que per distendre's baixen als jardins o surten al balcó tenen vista privilegiada sobre el paisatge bucòlic i religiós.
En canvi, de prop, vista des de la plaça Pius XII o ja dins l'abraç de la columnata de Bernini, la cúpula de Miquel Àngel gairebé no es veu, perquè algun genial arquitecte posterior va decidir allargar la nau de la basílica i bastir un frontal alt i ple d'estàtues que n'oculta la vista. No paga la pena escarrassar-se en buscar un bon angle de visió des de l'embocadura de via de la Conciliazione o des dels museus vaticans: és millor prendre un bus que porti a l'Aurèlia i que de pas permeti tenir una idea de com n'és d'enorme aquesta ciutat. A més, si amb sort l'autobús enfila l'estreta via romana, flanquejada per murs carregats d'anys, un acaba per preguntant-se si no s'és en una carretera de conte romàntic o en un túnel del temps.

*Al Laci, regió habitada pel 8,6% de la població italiana, hi viuen 18.123 monges -el 22% de les religiosesa a Itàlia- i 5.138 monjos -el 29,5%-. En canvi, de pàrrocs n'hi ha pocs: 2.096, només el 6,2% del total nacional. I hi ha oficialment 326 seminaristes, el 7,7%. A missa, hi va el 20% dels lacials, segons el cardenal Agostino Vallini, vicari de la diòcesi romana i en aquest sentit, número dos del Papa de Roma.

Foie-gras

Ja mai més no podrem dir que no sabem què mengem quan comprem foie-gras o el demanem al restaurant.

Si voleu contribuir a aturar aquesta crueltat inenarrable, que atempta contra la pretesa civilitat humana, podeu a més signar aquest manifest:
http://www.stopgavage.com/es/manifiesto.php

Una tassa de té

Per què ens fan feliços els rituals? M’ho pregunto mentre porto una tassa de té calenta a l’escriptori. No he pogut dormir bé per la quantitat de feina que m’espera, i els meus caps ho volen tot de seguida, ràpid, ràpid, ràpid. Però en percebre el fum que surt de la tassa i comprovar que la cullerada de mel ha estat generosa, somric. L’escalfor ha arribat fins a l’ànima. Per un moment, he conjurat l'ànsia, el treball rutinari, la incomprensió de qui només espera de tu facilitat, docilitat, una massa de lletra ben ordenada. De qui no es calma amb una bossa de té, perquè només ofega l'ànsia amb la voluntat de poder.

Una ciutat plegable

La llum ha tornat a Roma per primer cop en molts mesos. Tot sembla nou. Les falses columnes gregues del monument de Vittorio Emmanuele, que aquí tothom anomena la Màquina d'Escriure pel seu embalum desgarbat, per primer cop semblen fines, nítides, elegants.
Sembla com si, durant aquest inacabable l'hivern, algú hagués guardat els monuments romans en un calaix i al seu lloc n'hagués col·locat uns altres d'imitació, per evitar que es gastessin, que s'erosionessin amb el pes de les galledes d'aigues que han caigut del cel. Però ara que els il·lumina el primer raig de primavera, el Colisseu o l'església de la famosa Bocca della Verità semblen massa vertaders per ser veritat. Ara és com si tota la ciutat fos un d'aquells contes infantils que, en passar la pàgina, despleguen figuretes de paper que imiten castells, dinosaures, vivendes de nobles romans. El bus passa davant una illa Tiberina de paper, amb una Sinagoga i una cúpula grossa que treuen el cap per sobre de l'església de Sant Bartomeu, també de cartolina. El riu no existeix, perquè la llum l'encega i el seca a la vista. Un cop a casa, els núvols es tenyeixen de vermell. M'agradaria ser al Gianicolo ara mateix i observar com aquesta immensa ciutat de mentida resisteix les flames del crepuscle. Neró incendia la ciutat encara ara moltes vegades, i no és cap llegenda.