El palau del Papa, per dins, amb el Papa dins (I)

Aquest matí un sol valent aplaudia la vinguda del gran dia. M'havia tocat, com aquell qui guanya un número de la rifa, la possibilitat d'assistir com a periodista a una audiència del Papa Benet XVI. No sabia que em tocaria tan aviat, al segon intent. És clar que havia apostat bé les meves cartes. Havia demanat assistir a l'audiència... al primer ministre de Tonga!

"Ets tu de Tonga?", em pregunta, rient, un fotògraf del diari dels bisbes, Avvenire. Li ric la broma, i reconec que amb el to de pell i els cabells bruns tinc la sort d'encaixar en molts països. Falten pocs minuts pel migdia i ens trobem en una petita estança secreta -no apareix en la majoria de mapes interns del palau vaticà-. Una avantcàmera més aviat fosca, tan estreta que quasi es poden tocar, a banda i banda, els mosaics confeccionats pels alumnes artistes de la Fabbrica de San Pietro. Darrera han quedat l'escalinata que neix sota el porxo d'estàtues de Sant Pere, el pati de San Damaso, enquadrat per tres pisos de finestrals en arc i on la guàrdia suïssa, amb els capells ornat amb ploma vermell-flama, han assajat la presentació d'armes. També enrera ha quedat la Loggia di Raffaelo, una galeria coberta de voltes pintades que per si soles ja valdrien la visita, i la sala Clementina, fastuossíssima, que amb el nom rendeix homenatge a Clement VIII, el Papa que va fer construir aquest edifici. I just a l'altra banda de la paret tenim encara la sala Ambrogiana, en honor a l'escultura de fusta meravellosa que recorda el Sant.

Finalment, s'obra una porta adomassada de blau pàl·lid del davant, tant camuflada en la sala que quasi sembla una pintura, i entrem a la biblioteca privada del Papa. Ell és a la nostra esquerra, al costat del seu escriptori. Està atenent el primer ministre, Feleti Vakauta Sevele. Al primer ministre l'hem vist uns minuts abans travessant la Sala Clementina. El precedien cinc homes cerimoniosos, quatre de frac gris i, al mig, un de negre ornat amb medalles. Darrera el primer ministre, que desfila amb l'arquebisbe Harvey a la dreta, camina sola la seva muller -què lleig, deixar-la allà al darrera, pobreta- i quatre dignataris més de Tongo tots en rigorosa fila índia. Em sembla d'estar al segle XVII, el de les perruques blanques.

Ara, però, el Papa parla en anglès amb curiós accent afrancesat a l'hoste, i com em diu al costat l'únic altre periodista, un gentleman britànic, 25 anys de Vaticà a les esquenes, sembla que no s'acaben d'entendre, perquè el Papa pregunta una cosa i el premier sembla que respon una altra. Ens fan sortir de seguida. En acabar l'audiència, ens tornen a deixar entrar a la Biblioteca. És un dir, anomenar Biblioteca aquesta estança, perquè només hi ha dues llibreries, al fons. Del Cinc-cents, diuen, això sí. Es diu que dins hi ha Bíblies en totes les llengües, però estan totes enquadernades de gris clar. Visualment,la biblioteca no es diferencia de molt a la de la sala d'espera del meu metge. El que és més ampul·lós és la resta de la sala, que tot i això és diàfana comparada amb d'altres palaus italians: ampla, nua, motllura amb lleuger toc daurat al sostre i, a terra, una gran alfombra al mig envoltada de cadires de pell clara. A més de l'escriptori del Papa amb dues petites escultures al costat. També hi ha dues pintures importants -al fons, la Coronació de la Verge de Pinturicchio- i un commovedor, superb Crist de l'escola de Giotto, de mirada sofrent però que desprèn una estranya sensació de calma.

El Papa acompanya l'hoste al fons de la sala, a l'altra banda de l'alfombra, sota el Pinturicchio. Vestit de blanc trencat i solideu (boineta) del mateix color, li ressalten les sabates vermelles de punta rodona. Llavors, un a un, com actors entrant en escena, apareixen els altres membres de la delegació tongana: primer la dona del premier, després l'ambaixador a Londres, la seva senyora, un conseller econòmic, i una secretària. Les dones, corpulentes, vesteixen vestits de seda amb una mena d'alfombreta de lli enrotllada a mode de sobre-faldilla. L'únic toc exòtic. Cada convidat ha de travessar tota l'habitació per venir a la trobada del Papa. Les dones s'agenollen, una fins i tot li col·loca al Pontífex les mans sobre el cap perquè la beneeixi.

Tot molt protocol·lari, si no fos per un petit detall. Els convidats han portat una rica safata de plata amb rosaris i anells matrimonials per beneir. Sembla que la delicadesa no sigui el seu fort, perquè... quina imatge hi ha en quatre de les cinc capsetes on han col·locat rosaris? El Papa Wojtila! Només en una apareix Ratzinger, que saluda...el seu predecessor. Hi ha sentiments més forts que qualsevol diplomàcia.

Finalment, surten d'escena i un exquisit Matteo Bruni, el cicerone dels periodistes, em presenta el Papa. Està a l'altra banda de l'escriptori, i en endevinar que parlen de mi, avanço amb timidesa. No m'agenollo, ni li beso l'anell, com han fet les senyores de Tonga, però faig una inclinació de cos i li dono la mà. Li explico on treballo, i llavors ell em pregunta: "També treballes per algun mitjà de Tonga?" Ric, però tinc el dubte de si fa broma o va de debò, i llavors li etzibo, ràpida, que no, que si estic allà és perquè tenia un gran desig de veure'l. La veritat, vaja. I com que m'han dit que no se li pot fer cap pregunta -i si se li fa, no contesta- deixo aquí la meva primera trobada cara a cara amb el Papa. Els periodistes, de vegades, som els que menys informació tenim o o podem compartir. Em dic, quina llàstima, com a Sandra i com a periodista tinc tantes coses a comentar-li, i potser a ell, com a persona, i com a cap espiritual d'una comunitat, també li plauria més poder parlar amb algú més divertit que un estaquirot.

****************************
P.D. Tonga? Al principi pensava que era una broma. Doncs no, la memòria em fallava. És un arxipèlag d'Oceania, entre Nova Zelanda i Samoa, de 100.000 habitants, amb un rei que sembla que ho vol controlar tot. Es veu que, havent estat una colònia britànica fins el 1970, el rei de Tonga ha emulat la Reina d'Anglaterra i posseeix ell també la major riquesa del país -drassanes navals-. La qüestió és que el governant d'aquest país insignificant des del punt de vista geopolític té dret a tots els honors i també a veure el Papa. I de pas, permet que una corresponsal de diaris mitjanets tirant a petits com els meus pugui colar-se a fer la llufa pels apartaments papals.

No és el No-Do

"España se singulariza en el concierto de naciones por su fe" (católica). "Y por su lengua transmisora de cultura". (Només una llengua, faltaria més.)
"La lengua y la cultura y esa Cruz fue la que los misioneros llevaron a América en una de las mayores gestas de una nación en la historia del mundo". (Només es van carregar milions d'indis i n'obligaren a convertir-se a la força a milers, com denunciava Bartolomé de las Casas ja fa 500 anys*).
No, no són frases del No-Do.
Formen part del discurs d'agraïment, avui, de l'ambaixador espanyol a la Santa Seu, Francisco Vázquez (PSOE) en rebre una condecoració de l'arquebisbe castrense Luis del Río, a Roma.
El mateix Francisco Vázquez que va ser alcalde de la Corunya i que ha escombrat cap a casa ara que l'alcalde de Roma, Gianni Alemanno, li ha demanat que li cedeixi la seu de l'ambaixada per a un acte benèfic. Els diners que es recaptin a la seu de l'ambaixada espanyola aniran en part a un menjador social... gallec, com informa Paloma Gómez-Borrero.
Sí, parlem del mateix Vázquez que no només ha afavorit la visita del Papa a Santiago de Compostel·la el proper novembre, sinó que no va moure un dit perquè anés a visitar també Barcelona, com demanava el cardenal català Sistach. Però al final el Papà consagrarà la Sagrada Família com li ha demanat Sistach en solitari, perquè Gaudí és més gran que qualsevol mediocritat.


*"Otra vez, este mesmo tirano fue a cierto pueblo que se llamaba Cota, y tomó muchos indios he hizo despedazar a los perros quince o veinte señores y principales, y cortó mucha cantidad de manos de mujeres y hombres, y las ató en unas cuerdas, y las puso colgadas de un palo a la luenga, porque viesen los otros indios lo que habían hecho a aquellos, en que habría setenta pares de manos; y cortó muchas narices a mujeres y a niños". Bartolomé de las Casas, Brevísima relación de la destrucción de las Indias.
**Val a dir que no ha estat només Vázquez a desatendre la petició del bisbat català. Tampoc no han mogut un dit: la Conferencia Episcopal Española, el Govern Zapatero, el Rei. Tots ells, en canvi, van intercedir davant el Papa perquè anés a Santiago.

Per a què volem curar el càncer?

A Sant Cugat del Vallès tenim una instal·lació científica que és la pera, i que ha costat 200 milions d'euros, repartits a parts iguals entre el Govern espanyol -o sigui, diners de tots- i català. Es diu Sincrotron i és un accelerador de partícul·les minúscules, els electrons. Han calgut 20 anys per a dissenyar-lo i s'acaba d'inaugurar fa un mes amb gran propaganda i somriures oficials.
Han pagat aquesta milionada per poder dir que som moderns i ens posicionem a l'avantguarda, però estem ben bé enfangats en la misèria. Resulta que aquest monstre enorme en forma de cargol no només dispara electrons a una velocitat vertiginosa per a entendre millor com funciona el cosmos, sinó que també podria servir per a tractar càncers que ara, altrament, són impossibles de curar. És a dir, per oferir un tractament anomenat prototeràpia. Però, ailàs, no està previst que s'hi dediqui; deu tenir tasques més importants. M'ho diu aquesta nit un amic amb un fill de 8 anys que des de fa un any i mig té un càncer molt puta. El nen ara mateix és a Suïssa tractant-se amb prototeràpia al centre Paul Scherrer de Zurich on sí que aprofiten una part del treball del monstre de les partícul·les per eliminar tumors amb major precisió que un aparell de radioteràpia. Ves per on, la responsable del tractament que és l'esperança de vida per al nen també és catalana. El Sincrotron de Suïssa és l'únic del món que s'aprofita, des de fa ja cinc anys, per a liquidar tumors, juntament amb un centre dels Estats Units. Nen català i doctora catalanes, però no poden curar-se a Cerdanyola del Vallès, perquè allà, això de curar càncers, no ho tenen previst. Que se n'ocupin els suïssos, que nosaltres estem per a coses més modernes.

Pd. Per a més indignació, i com és de suposar, el centre de Zurich només admet un cert nombre de malalts de càncer perquè està col·lapsat de peticions. Quantes vides podria salvar, el Sincrotron del Vallès?

Corredisses (hipòcrites?) per salvar el nen Patufet

Són les onze i quart del matí d'un diumenge i un capellà, Don Martello, entra discretament en una habitació buida d'un hospital de províncies, el de Rossano, poble de Calàbria*. Vol pregar, i es recull en silenci. Fins que nota alguna cosa estranya. No sap ben bé què és, però nota que hi ha algú. Alça la vista i la passeja per l'estança. Els ulls reparen en un petit embalum. S'acosta i veu que és un nen minúscul, un nen Patufet. Li posa la mà sobre el pit i sent un petit cor que bat. Crida els responsables de l'hospital i tot són corredisses. Dos metges, un pediatra i un reanimador, pugen a una ambulància que els porta a l'hospital de la capital de província, Cosenza. El nadó mor dos dies després.
Tota aquesta alarma per un petit que havia sobreviscut al seu assassinat -avortament, perdò, que es tractava d'un assassinat degudament legal, sembla- en aquell mateix hospital. A les onze i quart del matí del dissabte, a la sala de parts, una dona embarassada de 22 setmanes decideix avortar perquè el fetus té una malformació genètica. Els metges li practiquen un avortament. Abandonen el fetus, suposadament mort, a l'habitació del costat. Un fet estrany. No s'elimina la "deixalla" humana de manera "higiènica", en algun contenidor especial? No s'aprofiten les cèl·lules mare del cordó umbilical per a fins terapèutics? O és que algú s'ha adonat que encara és viu, i no s'ha sentit amb cor de continuar la matança? No serà que, covardament, ha deixat que el nen morís sol per manca d'auxili, fora de la vista de tothom, sense haver d'optar per mètodes menys postmoderns d'eliminació com ofegar-lo o colpejar-lo contra el terra, posem per cas? El cas és que el petit queda allà abandonat, sol i callat, mentre passen lentes les hores. Vint-i-dues.
Un dia després de voler-lo matar, l'hospital es posa en moviment per salvar-li la vida al preu que sigui. Perquè la llei italiana número 194 diu que un fetus que sobreviu ha de rebre cures. Ep, se'l pot matar, que quedi clar, però ai si l'assassinat, mecatxis, surt malament.
Ser dins o fora de la panxa de la mare. Una diferència abismal, per a les lleis dels homes. Que els ho expliquin als nens Patufet, sotmesos a normes consensuades, diuen, per salvar la llibertat i dignitat de les dones i el progrés moral de la humanitat.



*un poble de 35.000 habitants a Cosenza, a la riba del mar de Calàbria
*Per cert, tenir síndrome de Down també és una malformació genètica, perquè és degut a la mutació d'un gen

Fragàncies

He saltat de l'autobús i he fet un càlcul: avui em podia permetre de desviar-me 50 metres per trepitjar un altre món. El que neix i mor cada matí al carrer Giovanni Battista Niccolini.
Si aconsegueixo arribar-hi a la una, quan tot just és a punt de desaparèixer, ja és un triomf. Des que giro cantonada ja no sento el pes de l'ordinador i els papers a l'espatlla ni penso en la muntanya de feines pendents: ja només som el mercat i jo. M'és igual que les primeres parades siguin aquelles tan horribles -però pràctiques- de perfumeria i electricitat barata. El meu amor és incondicional. Els ulls del cor van quedar encegats el dia que, passejant, vaig endinsar-me en aquell paradís de verdures i fruita sota els arbres. Era la fi de la tardor, la llum era suau i es colava sense esforç pels arbres que ja perdien les fulles. Em vaig asseure a la vorera negra, respirant-ne únicament l'atmosfera irreal, de figuretes sense pressa, de venedors amables que enfonsen les mans entre enciams i tomàquets. Un ventijol lleu semblava capaç d'emportar-se d'un moment a l'altre tot l'escenari i jo amb ell.
Els arbres han quedat nus i han tornat a germinar els brots, però la màgia és intacte. Avui el meu venedor favorit -o forçat, és dels darrers a tancar- m'ha rebut recordant els dos gols del Barça al Madrid. Fa bingo. Li dic que avui començarem per les olives verd fosc, dolces, gegants. Si ja sé que al darrer moment acabaré caient en temptació, més val donar-li la benvinguda d'entrada. Però llavors una nova delícia reclama la meva disposició d'ànim condescendent: un perfum en forma de maduixa. Em diuen que són de Terracina, l'orgull de la regió. No recordava que les maduixes, a les botigues de les places de Gràcia, tinguessin cap mena de fragància. A quarts de vuit del matí, però, havia llegit un article perfecte per a la gent de ciutat informant que les maduixes maduren a l'abril. Així que aquestes són acabades de collir i a més, de ben aprop, de dalt dels turons que sotgen el mar d'Heracli i d'Ulisses. L'urbanita que sóc pren encara un segon paquet i se'n va somrient a casa, segura d'haver-se endut un tresor.

Farts

M'arriba un d'aquells powerpoints que tan abunden per internet. S'alimenta de textos de Pierre Teilhard de Chardin, però tan se val: és semblant a d'altres que corren per la xarxa amb reflexions de Gandhi, Sòcrates, Eduardo Galeano. Els textos sovint coincideixen, però hi ha un tret comú que no falla: estan servits en imatges de paisatges relaxants: boscos, muntanyes, salts d'aigua. Com si la cerca espiritual, l'eixamplament de l'ànima, la millor comprensió del món, només s'assolissin amb l'ascesi. Perdent-se en un bosc solitari, incontaminat, profund. Com si un gest dels homes, una paraula d'un conegut, un pensament sorgit en la lenta espera d'un embús, no poguessin ser portadors de significats. Com si allò quotidià no ens pogués fer pensar.
Però, com ens podem imaginar que trobarem la pau de saber que ens estem dedicant a tractar de ser millors, si no és fugint d'aquest moviment esbalordidor que ens assalta a cada minut? Estem farts, estabornits, de llevar-nos amb un ti-ti-ti estrident, escoltar les notícies, enfilar-nos al primer autobús capaç d'obrir portes, creuar veïns, porters, comerciants, obrir el mail i respondre en temps real a 15 persones, concentrar-nos en un text, reunir-nos, saludar els amics de Facebook, no faltar a una trobada d'aniversari, ni deixar de telefonar l'amic que ho passa malament, recordar de regar les plantes i pagar la butlleta del gas, barallar-nos amb la companyia de telèfon, rentar el cotxe, arreglar la rentadora, arribar a temps al cine o al teatre... La tecnologia i la gran oferta de les ciutats potser ens ajuda, però també ens apreta. L'excès d'informació, de contactes, de possibilitats, ens atabala. Quin somni millor que trobar el silenci, uns arbres amables, una herba on reclinar el cap i descansar. Com podrem omplir-nos si a abans no ens hem buidat?

Misteris divinals

Diumenge de Pasqua, era a missa amb el Papa. Amb el Papa, i milers de "fidels" aplegats a la plaça de Sant Pere, desafiant la pluja inclement. Un escenari perfecte per a la devoció. I no obstant, això, la meva ment dotada per Déu -per Déu, no?- d'una intel·ligència racional, s'entestava en una operació senzilla d'infant: comptar les pedres precioses de la mitra papal. El barret blanc en forma de tovalló plegat albergava quatre pedres vermelles, brillants, semblants a robins. La casulla i l'alba -les vestimentes que duia el Pastor de l'Església-, eren cosides amb filigranes d'or. Les sabates vermelles es diu que Benet XVI les ha comprades a la firma de luxe Prada. El símbol de la humilitat i l'amor a la Terra vestit com un Emperador medieval. Misteris terrenals.
Només em distreia de les meves distraccions mentals la monja del davant, que en plena missa va treure el cap de sota el paraigües per contestar dues vegades al telèfon mòbil. Problemes d'alguna mena amb un cotxe.
En canvi, rere meu, una estimada amiga que es considera més aviat anti-Església m'explicava que havia gaudit amb la litúrgia, els cants, les lletanies en llatí. Que allò sí que li arribava. El cerimonial li havia transmès un sentit sagrat.
Les monges i les estudiants de Teologia llunyanes a la missa; les atees, en canvi, embaladides pels rituals vaticans. Misteris divinals.

Ells són més sants?

Les monges tenen fama de submises. Però sota la catifa de l'Església hi ha un món sovint ignorat.
A Catalunya, moltes monges intel·ligents i d'indubtable capacitat crítica s'han afegit al Col·lectiu de Dones en l'Església per la Paritat, fartes de la concepció antropològica i religiosa masclista de la dona predominant a l'Església. Una d'aquestes monges és Roser Garriga i Trullols, missionera del Cor de Maria, que escriu al número de gener de la revista Paraules i Fets de Dones per queixar-se que l'Església hagi retirat del Santoral una dona, Tecla, que predicava i batejava al costat de Sant Pau.Poca broma que Santa Tecla fins i tot apareix mencionada a la Bíblia, als Fets dels Apòstols ((2 Tim 3,11), però de res no li serveix.
Que ningú no s'estranyi, però. Només a Catalunya, el Vaticà ha canonitzat 47 barons i 10 fembres. Son més sants, ells?
La Roser diu que la discriminació arriba fins i tot a les Actes Apòcrifes de Pau i Tecla, que van ser son considerades un document històric per a Sant Hipòlit romà i per Orígens, però "Tertul·lià, gran misògin, ho negà entre els segles II i III. El què realment pretenia era afirmar que a les dones no els és lícit batejar i predicar". "Aquest text", afegeix, "ens mostra com una dona participa en el ministeri de la predicació juntament amb Sant Pau a qui s'ha fet autor de les frases com que les dones no parlin en les assemblees, perquè així no dominin els marits, com ens diu la primera carta a Timoteu que en realitat va escriure un autor posterior, seguint l'antifeminisme que s'anava implantant i que encara perdura, per desgràcia de tothom".
I jo que me l'havia empassada, la misogínia de sant Pau. No sé on és la veritat, però la història l'escriuen els vencedors, i la història de l'Església ja se sap quin sexe l'ha escrit.

El mirador de Sant Pere

Un dia que vaig trobar la floristeria tancada vaig saber perquè només m'agradava la basílica de Sant Pere vista de lluny, des del pont Garibaldi, surant sobre les corbes del riu. En apropar-m'hi, en canvi, em sentia colpida per la pròpia indiferència.
Em trobava a les acaballes de la via Aurelia, l'antiga via romana que porta al barri catòlic per excel·lència, l'Aureli, conegut pels autòctons com Gran Pretagna -prete vol dir capellà en italià- per la concentració de monges i capellans. Per assossegar l'enuig, vaig baixar del cotxe, vaig admirar una garsa salvatge abeurant-se a l'estany del viver -una escena com aquesta, un aiguamoll improvisat, només pot passar a Roma- i vaig passejar per la porció del barri més elegant.
En tombar una cantonada em vaig trobar amb una visió que ja havia pogut entrellucar un dia inopinadament des de l'autobús: la cúpula de Sant Pere, enorme com una lluna d'un capvespre d'estiu. Imponent. Val la pena veure l'espectacle almenys un cop si un va a Roma: té lloc a la via Niccolò Piccolomini, que recorda un antic cardenal i que neix al capdamunt del turó del Vaticà per acabar rodolant per la vessant contrària a la Basílica. Com em va dir la meva amiga Nora, l'efecte de grandiositat s'accentua en allunyar-s'hi perquè el carrer fa baixada i la cúpula s'eleva piano piano de l'altra banda del turó vaticà. A més, l'única separació amb la basílica, que es contempla des del darrera, són prats coberts de béns, que barregen els seus bels amb les campanades de les esglésies. L'únic que cal és tenir bon estómac per evitar sentir enveja de les cases senyorials al capdamunt d'aquesta talaia. Els propietaris que per distendre's baixen als jardins o surten al balcó tenen vista privilegiada sobre el paisatge bucòlic i religiós.
En canvi, de prop, vista des de la plaça Pius XII o ja dins l'abraç de la columnata de Bernini, la cúpula de Miquel Àngel gairebé no es veu, perquè algun genial arquitecte posterior va decidir allargar la nau de la basílica i bastir un frontal alt i ple d'estàtues que n'oculta la vista. No paga la pena escarrassar-se en buscar un bon angle de visió des de l'embocadura de via de la Conciliazione o des dels museus vaticans: és millor prendre un bus que porti a l'Aurèlia i que de pas permeti tenir una idea de com n'és d'enorme aquesta ciutat. A més, si amb sort l'autobús enfila l'estreta via romana, flanquejada per murs carregats d'anys, un acaba per preguntant-se si no s'és en una carretera de conte romàntic o en un túnel del temps.

*Al Laci, regió habitada pel 8,6% de la població italiana, hi viuen 18.123 monges -el 22% de les religiosesa a Itàlia- i 5.138 monjos -el 29,5%-. En canvi, de pàrrocs n'hi ha pocs: 2.096, només el 6,2% del total nacional. I hi ha oficialment 326 seminaristes, el 7,7%. A missa, hi va el 20% dels lacials, segons el cardenal Agostino Vallini, vicari de la diòcesi romana i en aquest sentit, número dos del Papa de Roma.

Foie-gras

Ja mai més no podrem dir que no sabem què mengem quan comprem foie-gras o el demanem al restaurant.

Si voleu contribuir a aturar aquesta crueltat inenarrable, que atempta contra la pretesa civilitat humana, podeu a més signar aquest manifest:
http://www.stopgavage.com/es/manifiesto.php

Una tassa de té

Per què ens fan feliços els rituals? M’ho pregunto mentre porto una tassa de té calenta a l’escriptori. No he pogut dormir bé per la quantitat de feina que m’espera, i els meus caps ho volen tot de seguida, ràpid, ràpid, ràpid. Però en percebre el fum que surt de la tassa i comprovar que la cullerada de mel ha estat generosa, somric. L’escalfor ha arribat fins a l’ànima. Per un moment, he conjurat l'ànsia, el treball rutinari, la incomprensió de qui només espera de tu facilitat, docilitat, una massa de lletra ben ordenada. De qui no es calma amb una bossa de té, perquè només ofega l'ànsia amb la voluntat de poder.

Una ciutat plegable

La llum ha tornat a Roma per primer cop en molts mesos. Tot sembla nou. Les falses columnes gregues del monument de Vittorio Emmanuele, que aquí tothom anomena la Màquina d'Escriure pel seu embalum desgarbat, per primer cop semblen fines, nítides, elegants.
Sembla com si, durant aquest inacabable l'hivern, algú hagués guardat els monuments romans en un calaix i al seu lloc n'hagués col·locat uns altres d'imitació, per evitar que es gastessin, que s'erosionessin amb el pes de les galledes d'aigues que han caigut del cel. Però ara que els il·lumina el primer raig de primavera, el Colisseu o l'església de la famosa Bocca della Verità semblen massa vertaders per ser veritat. Ara és com si tota la ciutat fos un d'aquells contes infantils que, en passar la pàgina, despleguen figuretes de paper que imiten castells, dinosaures, vivendes de nobles romans. El bus passa davant una illa Tiberina de paper, amb una Sinagoga i una cúpula grossa que treuen el cap per sobre de l'església de Sant Bartomeu, també de cartolina. El riu no existeix, perquè la llum l'encega i el seca a la vista. Un cop a casa, els núvols es tenyeixen de vermell. M'agradaria ser al Gianicolo ara mateix i observar com aquesta immensa ciutat de mentida resisteix les flames del crepuscle. Neró incendia la ciutat encara ara moltes vegades, i no és cap llegenda.

Estupideses

Per acomplir un somni, un s'ha de deixar d'estupideses. Que si cal esperar al moment propici, que si cal estar inspirat, que si cal tenir una garantia econòmica al darrera. Potser esperarem a que neixi un fill, a que tinguem una casa acollidora. O mirarem d'endarrerir el moment amb l'excusa que cal preparar-nos, formar-nos tècnicament, bastir uns fonaments del nostre somni abans de pretendre tocar-lo amb les mans.
Els somnis, però, es poden fer realitat en una habitació d'hotel. La inspiració pot venir mentre tallem l'api a rodelles fines per donar gust al brou, mentre ens colem entre les persones que atapeeixen l'autobús.
El somni ens espera. Som nosaltres els què el tenim tancat al rebedor, els què ens inventem no sé sap quantes excuses per no deixar-lo entrar.
Els pensaments em venien a les mans -perquè no em venen a la ment, sovint només apareixen quan els obro jo mateixa les portes del teclat- mentre llegia la narració admirada de Roberto Saviano sobre l'èxit sacrificat de la Puça, Leo Messi. És clar que en Messi no va poder dubtar: era el somni o la vida. O era el millor en futbol -i aconseguia així que un club li pagués un tractament per no quedar nan- o deixava que la vida el nafrés. I va sortir corrent, amb la pilota entre els peus.

Abismes

El mont Soratte, a Roma, ja va ser lloat per Horaci com una muntanya única, evocadora. És una protuberància del terreny que sorgeix entre camps i pobles, prop dels llacs de Bracciano i Martigniano, i per això es veu des de Roma, encara que és més aviat nana: només alça 691 metres de terra.
Camí amunt des del poble Sant Oreste, la ruta és esquitxada d'ermites que donen forces al caminant i l'empenyen muntanya amunt. També es pot portar la contrària a la corrent i baixar turó avall, entre caminois escalonats i fangosos. Duen a una ermita excavada a la roca, molt antiga. És dedicada a santa Romana, però ja els pagans penetraven la cavitat de la roca per a pregar. A poques passes hi ha uns esvorancs que fan feredat. La roca de cop i volta s'esquerda i forma uns pous que fan de tobogan cap a les entranyes de la terra. Abismes sobtats amagats en un paisatge amable.
Són com les cavitats que deixa al cor la punyalada de saber què algú pateix sense esperança. Que ja està tot escrit. Ningú no guarirà un fillet malalt. Perquè Déu, en aquestes coses, ho hem après, no intervé. Potser si depengués de la Verge Maria, una mare, seria diferent, però el món és dominat pels homes i l'univers diví, si hi és, també deu ser masculí. No importa allò que és perd, només allò que se sembra. Recull el Nou Testament com Jesús va plorar la mort de l'amic Llàtzer, però ara, on són els vells miracles? Potser visiten al perfecte que se'ls ben mereix, però la resta de criatures els veiem passar de llarg.
Una es pregunta, llavors, quin sentit té que tinguem consciència per plorar. Si és veritat que això serà perquè algú ens ha creat així, i per tant, hi ha un Ésser que ens transcendeix. No hi ha cap seguretat, i tanmateix, el cos es revolta tot. Alça el puny, rebel. Potser no hi haurà respostes. Però sí un desafiament a la mort. Una determinació a no deixar-la guanyar. "La mort haurà de passar pel nostre cadàver!", bromejaríem. I l'estrany és que sentim que la vencem en el mateix moment en què sabem que no ens pot enfonsar en vida. La dominem amb el pensament, l'únic poder que ens pertany.

Paraules

No és veritat que cada dia sigui més difícil ser poeta, perquè ja està tot dit i inventat. Només cal pronunciar paraules que ja ningú no diu. Paraules que eren en boca del pagès i del sabater, del botiguer i del llenyataire, i que avui, de tan rares, sonen poètiques a oïdes de l'advocat, del llicenciat a Oxford i del farmacèutic.
"Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa". Qui ho va dir, Salvador Espriu, va ser molt més que un magatzem de paraules. Va ser-ne un encantador, algú capaç d'embadalir els deixebles saberuts, els desconeguts i els ignorants amb la mera sonoritat i evocació de cada paraula. Algú haurà de mantenir ple el magatzem d'on s'abasteixin nous mestres.

Lleugeresa

Ha plogut fang. Roma és bruta, i les aigües del Tevere semblen voler estrangular l'illa Tiberina. Algunes gavines es barallen per prendre lloc en l'estreta franja de la riba que encara no ha estat engolida pel riu. És com si la base de pedra en forma de barco d'aquesta illa construïda pels romans hagués de dissoldre's com un terròs de sucre i l'hospital del damunt, el dels Fatebenefratelli (Sant Joan de Déu), es pogués despenjar d'un moment a l'altre i surar riu avall.
Avui és el dia que aquest hivern perennement humit hauria de beure's la darrera gota de paciència dels desanimats romans. Però, inopinadament, ha arribat la remuntada. La negror del dia no pot amagar que ja no fa fred. No duc abric amb caputxa, ni jersei de llana, i dalt la moto, en creuar sota els arcs de les muralles del Gianicolo, em sento lleugera, a un pas de l'acrobàcia. Intueixo ja el moment que Roma espolsarà les remullades terrasses i n'omplirà els carrers. L'aire, temperat, sembra voler dur-me un tast de dies més esperançadors de primavera. La llum del dia, fins i tot, llambrega per uns instants a la plaça Venècia. Ho fa des de darrera de l'església de Santa Maria de Loreto, i només arriba de refilada a calmar els malhumors dels núvols apesantits. Però és suficient per fer-me somriure als vianants que es juguen la vida per travessar la plaça. Tornaran els dies feliços a Roma. L'aire ho promet.

Neu a Roma

Neva! Al principi, semblava un miratge. A les nou del matí, queien flocs, però l'aigua acumulada de la pluja impedia que enfarinessin el terra. Per acabar de desinflar il·lusions, s'ha posat a ploure fort.
Quan ja ningú mirava més per la finestra, ha succeit l'inesperat. Els flocs s'han espessit. Queien gruixuts i amb força. Ha estat qüestió d'instants. En un no-res, les plantes de la terrassa han quedat colgades. A l'altra finestra, la que dóna a la insulsa Via de Quattro Venti, gairebé no es veia el paisatge. I ara mateix, mentre escric, el pi del davant ha deixat caure una branca gruixuda. Només s'ha sentit un soroll sec i el lladruc de l'únic altre testimoni de l'esdeveniment.
No sé perquè l'amor a la neu és tan universal, unànim. Ens agermana a tots, urbanites, moderns, nostàlgics, carques. No només per la bellesa d'un firmament blanc. És també que, en aquest món accelerat i atapeït, ens fascina la lentor i el silenci de la neu. Com si la natura ens obligués a retrobar-nos amb l'autèntic ritme dins nostre. L'harmonia sempre es mou a pas lent.

L'espagat metafísic

Estudiar metafísica és com provar de fer l'espagat a trenta anys.
És impossible que mai arribis a la perfecció, a entendre què és el món i perquè i com existeix. De fet, al principi, és com una mena de tasca de bojos, una estupidesa, un luxe innecessari. Comencen a tremolar i grinyolar els músculs acomodats, que es queixen i es diuen perquè se'ls demana un esforç semblant si fins ara han viscut prou bé sense tantes tibantors, i una se sent incapaç d'arribar a moure's ni un centímetre.
Però, a força d'intentar-ho, a força d'empènyer les parets estretes del cervell, l'enteniment s'eixampla. I un cop acabat l'exercici, l'ànima se sent més lleugera, tonificada.
No és un exercici inútil.

P.D. Deixa'm pensar-ho, que mentre la colla es passeja ara mateix per la verdor de Villa Pamphilj, una és aquí reclosa forçant a tota pressa un espagat prou digne per a l'examen de dimarts! Un impossible, ai!

Atreveix-te a ser el canvi

No cal que ens diguin els teòlegs i els filòsofs -tots ells interessats en el mateix- quant limitat és l'home. Només cal llegir el què deien els antics, i comparar-ho amb el què diuen els pensadors d'avui, per adonar-se que fa mil·lers d'anys que pensem les mateixes preguntes i generem les mateixes respostes. Sòcrates, fa 2.500 anys, no estava tan lluny del Jesucrist de fa vint segles, ni del Mahatma Gandhi d'abans d'ahir.

"Sigues el canvi que vols veure en el món", deia Gandhi. Ell ho va ser, Jesucrist i Sòcrates també. Què ens apostem que, pensant-ho bé, la majoria coincidiríem que aquesta frase de poques paraules és una autèntica genialitat? I doncs, a què esperem...?

O som uns eterns adolescents, incapaços d'avançar, o és que ser home, caure, aixecar-se, dormir, despertar-se, és una obra tan meravellosa, que val la pena deixar-nos procrear i perpetuar aquesta eterna pregunta-resposta, deixar-nos fugir per poder retornar. Potser per això valen la pena tots aquests milers de milions d'homes i dones que cada minut, tenim l'oportunitat d'apartar-nos o ser coherents amb les veritats que reconeixem com a nostres.

"Sigues el canvi que vols veure en el món". Sí que sería bonic, sí... Ah, vols dir ara mateix, en aquest precís instant, avui dissabte, demà diumenge? Mm... i si anem a buscar una pastilla de xocolata per calmar aquesta sobtada ansietat i ens capbussem en alguna altra inútil activitat?

Soroll

Silenci! Apago la televisió, esborro els meus enllaços a diaris que dediquen pàgines senceres a futilitats. Estalvio paraules inútils.
M'estic tornant una velleta rondinaire, o és que, com deia el savi, només en el silenci, en la inactivitat, en l'oci, pot néixer alguna cosa? On poden arrelar les llavors d'un arbre gran i frondós, si no hi ha un prat per acollir-lo i donar-li aliment?