Lluna enlluernadora

Ja la tenim aquí, la lluna en perigeu. Més a prop, més brillant, més enlluernadora. Ella, la nostra vigilant nocturna, té un passejar capriciós: a voltes s'apropa, xafardera, altres, afartada del què veu, s'allunya per l'espai. Però sempre torna, perquè és fidel, la lluna.
Quan és a prop, com aquesta nit, els pagesos no s'atansen a les plantes, que no toleren que algú les vulgui distreure de la fascinant companyia. La Natura festeja la visita nocturna. Són hospitals, les herbes.
A ciutat, aquest sol nocturn entre les cases endormiscades desconcerta. Però aquí també hi ha festeig. L'alba es posa els millors colors i els desplega tots alhora, arrecerada al turó més bell, el de l'Aventino. Sant Pere ret tribut al satèl·lit pagà empetitint la cúpula insolent i cobrint-la de blau pàl·lid, manyac. El Coliseu conté els raigs del sol naixent entre els arcs perquè no fereixin l'amiga. Fins i tot la sorollosa via dell'Umiltà avui es neteja de fum i mostra orgullosa les façanes polides. Però és un esforç inútil, perquè les parets desagraïdes oculten ja la lluna en retirada i l'embruix es dissipa.



p.d. Els urbanites desmemoriats com jo descobrim a edat tardana que el perigeu és el moment de la rotació lunar de 28 dies en què el satèl·lit és més proper a la Terra, a només 363.000 quilòmetres, mentre que quan és a l'apogeu la distància augmenta fins als 405.000 quilòmetres.

Víctimes o putones

El deler de Silvio Berlusconi per fer-se portar putes a casa -ell que encara ara continua dient-los als italians que mai ha hagut de pagar per fer sexe amb una dona perquè té més candidates que llonganisses- ha permès que els mitjans s'apropessin el món d'aquestes dones, que no eren mai notícia en primera persona.
La primera va ser Patrizia d'Addario (42 anys), la freda calculadora, la que gravava en una casset vella les nits passades a casa del premier, al llit de Putin. Resulta que, quan els periodistes s'hi van acostar, ella va confessar que la primera vegada que va anar al Palau Grazioli, el pisàs de Berlusconi a poques passes de la plaça Venècia de Roma, va quedar estabornida. Veure aquell home presumint de mascle, d'emperador poderós, davant aquella cort de noies pagades per riure-li les gràcies i les obscenitats -la d'Addario no va voler mai revel·lar mai quines sabia de cert que eren prostitutes, tot i que les coneixia bé-, que els tocava el cul i els pits davant els homes de l'escorta, mentre el gos Frufrú li llepava els peus, va ser superior a ella. Va marxar fastiguejada. Però quan ell, poc acostumat a que li diguin que no, va insistir, ella va fer quatre càlculs en un paper, es va dir que ja altres vegades havia passat per situacions humiliants, i es va decidir a anar-hi, conscient que una ocasió com aquella, ben explotada, la podria rescatar de la misèria. Si aconseguia interessar-lo prou, va pensar, ell li podria arreglar els papers per a obrir una residència que li permetria abandonar per sempre més aquell món sòrdid. O és que ella es deixava magrejar per gust, per vici? I ca. Recordem ara una dada: des de ben jove, els homes, els nòvios, van abusar d'ella, fins i tot la van colpejar. Va ser llavors que va agafar el costum de gravar les nits de sexe: per poder denunciar un agressor.
Ahir era el torn de Karima El Mahroug, alias Ruby Rubacuori (18 anys). La noia que presumia davant els amics d'haver-li demanat 5 milions d'euros a Berlusconi a canvi de no dir a ningú que ell l'havia utilitzat sexualment quan tenia 17 anys, però que segons les escoltes telefòniques, havia de suplicar i implorar al tresorer de Berlusconi perquè li fes un "regal" molt inferior, de 5.000 euros. La van convidar a la televisió estrella del primer ministre, Canale 5, per rentar l'honor a l'amo de la casa. Només havia de dir en públic que ell no la "va tocar mai, ni tan sols amb un dit". Ella, per primer cop en tota l'entrevista, va començar a moure convulsivament els dits d'una mà quan li va arribar el moment de dir això, que sembla clarament una mentida -a més, ja ho diuen, que jugar convulsivament amb els dits sol ser símptoma d'estar passant el tràngol d'alterar la veritat-. No li havien tremolat quan va confessar una possible veritat: que dos tiets van abusar sexualment d'ella quan era una nena de 9 anys. Això sí, li va escapar el plor. Més refeta, va afegir que el seu pare li va tirar a sobre oli bullint en saber que volia fer-se catòlica perquè no li agradava la cultura -sexual- del seu país d'origen, Marroc, i la va fer fora de casa. Ella mateixa va ensenyar la cicatriu als cabells.
Aquestes dues prostitutes que pretenen fer xantatge al primer ministre resulta que, totes dues, tenen un passat miserable. Què els ha convertit en les dones o donetes d'avui? No serà que han arribat a creure que vendre el seu cos no és dolent, quan elles senten que de tota manera el tenen brut... i no per culpa seva? Una nena, una adolescent, queda tant tocada després d'un abús, que si no aconsegueix viure més endavant una experiència contrària tan balsàmica que li faci de contrapès, veu el sexe com una cosa porca i pensa que ja mai podrà ser una dona sublim, neta, somniadora. La vida de les princeses Disney no és per a elles; a elles se'ls ha negat. Perquè uns homes, els què les van abusar, i molts d'altres després, que potser no s'atreveixen a fer-ho físicament però sí psicològicament, els han fet creure que la vida és així i les dones han estat creades per al desig sexual dels homes. I aquestes dues noies, guapes i sense recursos, decideixen que, al menys, en trauran algun profit, d'aquesta porqueria que un obscè els ha tirat a sobre quan eren nenes, de la terbolesa que veuen en els ulls i les mans d'altres homes després. La negror que han viscut els impedeix de ser princeses-rosa, però que els preguntin quins eren els seus somnis abans que algú les grapegés sense elles voler-ho. Quina nena hi ha que, de gran, vulgui ser meuca?
Que ningú ens vulgui fer creure, doncs, com he sentit dir a alguna dona aquests dies, que aquestes noies són unes alegres putones de Verbena, que fan sexe perquè els encanta follar i a sobre s'hi guanyen esplèndidament la vida. Aquestes noies, vistes de prop, haurien d'inspirar als homes no tant la lascívia i a les dones el menyspreu, com la temptació de protegir-les d'una santa vegada i  d'oferir-lis, finalment, una vida menys puta.

Pobre Berlusconi ric: "sembla una caricatura d'ell mateix"

El pitjor que li pot passar a un poderós és començar a resultar patètic. Berlusconi surt del cas Ruby tant humiliat que ell mateix potser haurà començat a sospitar que el somni s'ha acabat. Sí, ha aconseguit manar sobre els destins d'Itàlia durant quasi 16 anys, ha degradat el país del bon gust estètic amb una inundació televisiva de tetes i culs refets i noies-beneites, ha transformat la bella i desgraciada ciutat de l'Àquila en un grupet de cases prefabricades, ha subornat jutges, corromput diputats de l'oposició, silenciat veus a la televisió; i això, gràcies al poder econòmic i mediàtic aconseguit gràcies a un presumpte pacte econòmic amb la màfia que explicaria perquè va apilar aquella massa de diners. Només a l'estranger ha circulat la llegenda que es va fer ric cantant-li a les senyores dels creuers!

Ara aquest home esmorza en la immensa mansió comprada amb engany a una òrfena, encara amb l'olor de l'última companyia al llit i la sala del bunga-bunga sense ventilar, i s'assabenta que fins i tot els seus íntims amics, els únics que saben fins al darrer detall de les seves obsessions sexuals, en realitat només el volen per diners. Les converses telefòniques interceptades per la fiscalia dibuixen un escenari en què Berlusconi és protagonista només gràcies als diners i el poder: les comparses se'l disputen però no se l'estimen, sinó que el menyspreen. Les famosíssimes bessones d'Itàlia Imma i Eleonora De Vivo, amiguíssimes de Berlusconi, conegudes perquè la D'Addario explicava que feien escenes lèsbiques -i incestuoses- davant l'Emperador, comenten: "L'he vist més gras, més lleig, està més mort que viu. Ara li toca desemborsar. Esperem que sigui més generós, perquè jo no li penso regalar res". Els amics de més confiança de Berlusconi, aquells que li proporcionen les noies per a les festes bunga-bunga, Emilio Fede i Lele Mora, li treuen diners amb argúcies i enganys. I la tercera mosquetera, Nicole Minetti, la que donava a les noies les claus dels pisets de l'harem i les consola quan perden els favors del Pagador, li diu a una amiga a qui vol convidar per primer cop a una de les festes: "veuràs la desesperació més total; entendràs que hi ha gent per qui (ficar-se al llit amb el Cavaliere) és l'ocasió d'una vida...".
"Sembla la caricatura d'ell mateix, una cosa molt trista i lletja", s'exclama aquesta amiga en sortir de l'antre, disgustada. És lapidària, aquesta noia, que votava Berlusconi però a qui l'ídol li cau a terra en veure'l en la intimitat: "Veus tanta solitud allà". Ens ho diuen els savis de totes les èpoques, que els diners tot ho corrompen, i nosaltres, de tant sentir-ho, ja no hi fèiem cas. Berlusconi ens ho ha recordat, i amb quina claredat.

Un plat fàcil i suculent per a nits de convidats

Adoro les vetllades amb gent estimada a casa, però quan vaig aterrar a Roma, la perspectiva de preparar un bon sopar per als amics italians em semblava més terrorífica que agradosa. Una cosa és viure a Brussel·les o Madrid i que el marit italià prepari als convidats un plat de pasta, que cuinats per un chef tan ben plantat i de tant de pedigrí garanteix ja la meitat dels punts, i l'altra, trobar-se com a mestressa de casa cuinant la mateixa pasta per a italians de veritat. De debò penso que la identitat italiana, més i tot que en la llengua, es basa en un amor sense compromisos per una determinada gastronomia. Itàlia és l'únic país del món occidental on fins i tot els joves en edat adolescent poden passar una tarda sencera discutint quina és la forma millor de cuinar uns spaghetti al ragù. A més, mig any després d'aterrar en aquest país, ja m'havien convidat dos cops a festes en què l'activitat estrella seria un concurs de gastronomia: les noies em convidaven a portar un plat que competiria amb els de la resta. Com és fàcil d'imaginar, aquelles nits em va agafar un atac de febrada o grip inoportuna que em van impedir, amb molta de recança, de poder mostrar les meves habilitats culinàries.
Com que no tinc cap intenció de quedar-me sola a casa els propers anys de la meva vida, i perquè sentir parlar de bons plats fa venir gana i ganes, vet aquí que m'he apropat definitivament als fogons. Per integrar-se bé a Catalunya, cal aprendre català, oi? Doncs aquí, aprendre a cuinar. I ale. Uns deures més aviat engrescadors, confessem-ho. La qüestió és que, buscant buscant, he donat amb un plat tardoral-hivernal que ha deixat als meus convidats italians amb els ulls com a plats i les papil·les extasiades. Un exitàs. Un gol en camp contrari! A més, es pot començar a preparar una miqueta abans.
La jugada comença tallant mitja carabassa. La meitat d'aquest tros, a dauets, l'altra meitat, a la julienne, o sigui, a bastonets allargassats (mireu la foto, que és del cuiner que m'ha assabentat de la recepta). Els daus, els coem en una olla on prèviament haurem sofregit ceba triturada amb oli d'oliva. Un cop hem remenat ceba i carbassa, banyem amb vi blanc i un cop ha anat evaporant, hi afegim aigua, sal i pebre, o bé brou vegetal. Ho fem coure entre 10 i 15 minuts i llavors ho traslladem a un bol i ho passem per la batedora elèctrica fins que quedi una crema -cal vigilar de no posar massa brou a la cocció-.
Quan arribin els convidats, tindrem una olla amb aigua a foc baix i, quan quedi un quart d'hora per seure a taula, arranquem el bull, afegim sal gruixuda a l'aigua -tres cullerades plenes per a quatre persones- i tirem la pasta -millor mezze maniche rigatte, o uns rigatoni-. Just una mica abans, a una paella hi posem oli i mantega, hi aboquem la carbassa a la julienne, i després de 5 minuts, primer a flama alta i després baixa, hi aboquem cansalada fumada -biològica o de granges de cria a l'aire lliure, millor, així no haurem fet patir cap porquet!- i la saltem cinc minuts més. Abans que acabi, anem a buscar una branqueta de romaní fresc al nostre raconet de plantes aromàtiques, i li posem. Com que aquest tipus de pasta es cou en 12-14 minuts, a aquest punt la traiem del foc, just abans que estigui al dente, i l'afegim a la paella, ho remenem i ajuntem amb la crema que teníem apartada, i alhora hi afegim una bona ruixada de parmesà. I a taula, a triomfar.

Em prenen el pèl perquè he nascut porquet

No tinc nom, només m'han dit que tinc un número: el 13.468. Jo no l'he vist mai, però, perquè el tinc dins un xip clavat a l'orella. Vaig néixer fa tres mesos en un estable d'una granja de la Baixa-Saxònia, a Alemanya, però no us sabria dir com és el meu país, perquè no he sortit mai de l'estable. Tampoc no he vist mai la llum del sol, per bé que sé quan es fa de dia perquè a l'improvís, a terra es forma un quadradet de llum que arriba de la finestra. Es el gran esdeveniment del dia, i els meus companys i jo fem una petita correguda per veure qui el toca primer amb el morro. De vegades, m'he despertat justament perquè he sentit l'escalforeta d'aquest quadradet de llum a la pell. Altres dies, en canvi, l'estable és molt fosc i fred i només entren algunes gotes minúscules que mullen el fang que tinc sota els peus. No és que m'empipi, perquè sempre trepitjo fems i pixats meus i dels companys, ja hi estic avesat. De vegades, però, tinc fred, i m'estimaria més anar fins on és la mamà, tancada en una gàbia on no es pot moure ni cap a la dreta ni cap a l'esquerra, només pot anar un metre endavant o un metre endarrere.
A mi alguns companys de l'estable em van dir que un dia em tallarien a trossets i portarien les meves potes cap a Itàlia, on diuen que són famosos els pernils de Parma. Tant famosos, que alguns els han d'elaborar amb porquets estrangers. Fa només un dia, però, ha corregut el rumor que estem destinats a ser cremats per culpa d'una cosa que se'n diu Dioxina. No se sap ben bé què és, però diuen que cada dos per tres hi ha un escàndol en alguna granja com la meva, on els animals vivim apinyats per tal que uns senyors i senyores ens comprin ben baratets al supermercat. Jo això no sé si creure-m'ho, perquè aquests humans sovint viuen amb gossos i gats a casa, i jo, ho he sentit dir a la ràdio del mosso d'estable, sóc tan intel·ligent com un animal de companyia.
Segur que tot això que em diuen deu ser mentida. Em fan bromes perquè sóc molt petit. En realitat, potser encara no he nascut del tot i un dia arribaré a néixer animal i no pernil i correré content pels prats i em ficaré dins el fang només quan tingui calor, com diuen que fan els porcs de veritat.

Orgasmes gastronòmics

No és cert que a Itàlia un pugui entrar en qualsevol restaurant i menjar bé, però hi ha algunes ciutats on l'èxit és gairebé garantit i, amb només una mica de sort, es pot arribar a quasi perdre els sentits. Penso, per experiència -però em queda tanta Itàlia per recórrer!- en Florència, Torí, Nàpols o qualsevol llogarret de Sicília.
Si se'm permet ser vulgar, el primer autèntic orgasme gastronòmic de la meva vida va tenir lloc en una taula amb estovalles a quadrets vermells i blancs a Modica, (Sicília). Més inesperat quan el plat semblava de poca entitat: entrants de verduretes. Jo creia que un cert tarannà calvinista em condemnava a la frigidesa gastronòmica, però una cuinera casolana siciliana va abatre pacíficament els meus murs, deixant-los a ras de terra. Ja se sap que els italians han patit sempre invasions, però al final de la partida, no se sap qui era el conqueridor i qui el conquistat.
El dia després, l'experiència es repetia amb uns simples spagheti de sardines no gaire lluny, a Noto. Tota aquesta zona, per cert, curulla de castells i esglésies catalans amb imatges de Sant Jordi.
És aquesta la bondat de la gastronomia italiana: que pots tenir experiències inoblidables en restaurants casolans, sense agressions al compte corrent. Són artistes generosos, els bons cuiners.
Aquest cap de setmana un d'aquests regals me'l ha donat la trattoria de nom tant pretesament humil com I Fagioli (les mongetes) però ben coneguda per tot bon vivant de Florència -inútil apropar-s'hi sense reservar-. Mentre encara feia cua per seure -perquè la reserva és només un primer pas- vaig veure com el cuiner pesava dos immensos trossos de bistecca fiorentina: un quilo quatre-cents cadascun. A menjar, cada tall, entre dos. La matemàtica no rebaixa el valor de l'empresa.
Jo vaig preferir una recepta més vegetariana: l'altre plat de més renom de Toscana, la Ribollita. Una feliç sopa d'ingredients que van de la col negra a les mongetes, passant pel tomàquet, la ceba i altres hortalisses i llegums que, combinats, fan tocar el cel amb els dits. Però el plat més bo de la vetllada, cal reconèixer-ho, van ser les patates al forn, fetes amb algun tipus de vareta màgica, perquè no s'assemblaven a res que hagi pogut tastar amb aquest nom.
A la Trattoria del Carmine, en un deliciós barri popular florentí, el premi se'l van endur els entrants -crostini de porros amb gorgonzola, i de fetge calent- i una milanesa revisitada, amb salsa d'anxoves -possible que casi el bou amb el peix salat? puc jurar que sí-. Es clar que el fenoll bullit amb parmesà gratinat presentava batalla. Competició incruenta i de gustosa memòria.

Es venen fars, illes i castells italians

Idíl·lic, perfecte per a milionaris amb vocació d'escriptors o seductors. Un far alterós, al cim d'un penya-segat, amb el mar per horitzó, una platja de blanca escuma a les esquenes i com a únics veïns, els ocells del Parc Natural d'Asinara. El far d'aquesta illa fins ara verge, a tocar de la turística Porto Torres, a Sardegna, està en venda. Els militars, fins ara únics amos i senyors, no tenen dinerets de l'estat i s'estan venent propietats en bloc. En l'últim lot publicat al butlletí oficial de l'estat n'hi ha catalogades 61, que de primer aniran a l'agència estatal del patrimoni i després qui sap a quines mans.
Si el milionari o empresari turístic que projecti comprar un hotel original no acaba d'estar convençut de les possibilitats del far de l'illa sarda, no li cal patir, perquè té molt per triar i remenar. Potser li agradi més el castell sueu de Brindisi o l'illa de San Paolo, a Taranto (tots dos a Pulla).
Anava a dir que és una ocasió única, però seria una exagerada, perquè ja fa temps que l'estat italià, ofegat de deutes, prefereix vendre's el patrimoni que no pas perseguir a fons els milers de milionaris i petits empresaris que escamotegen impostos a Hisenda. Es clar que amb un primer ministre acusat diverses vegades de frau fiscal -per ara, n'ha pogut sortir per manca de proves o prescripció de delictes- quedaria lleig demanar comptes a altres evasors. Millor vendre's petits tresors, que el turisme, ja se sap, és diner fàcil i agraït.

Amor radiant, cor robat

No hi ha rostre que hagi inspirat els pintors dels darrers dos mil·lenis més que el de Maria, la mare de Jesús. És ella l'autèntica protagonista de la història de l'art. No només perquè és figura obligatòria en un mercat subvencionat per l'Església, sinó que té una llum pròpia que enfosqueix qualsevol altre figura del quadre. Serena en Leonardo i Raffaelo, lluminosa en Botticcelli, voluptuosa i alhora tímida, bondadosa i humana en Caravaggio, subtil en Ghirlandaio, dolça en Murillo, calma en Fra Angelico. Totes elles meravelloses, i inspiradores.
Ara bé, qui em té el cor robat des que la vaig veure dissabte al vespre als Uffizi és aquesta tendra Maria que es delecta amb el seu nen. Deu aquesta expressió de joia al delicat pinzell d'Antonio Allegri (1489-1534), pintor del poble parmesà de Correggio, que li va acabar prestant el nom per a la posteritat.
Aquesta Maria té una complicitat tan tendra amb el seu nadó, amb aquest Jesús que finalment és un nen, i no un ésser estrany com en tantes pintures cèlebres de "Madonna amb bambino"!
Ella se'l mira amb aquell instint maternal que és, potser, la més bonica obra de la Creació, i que tant embelleix una escena sagrada com aquesta, com dignifica la llengua protectora d'una gasela sobre la tremolosa criatura recent nascuda.
És aquest amor radiant, espontani i sense càlcul per l'ésser indefens, petit, que tot ho necessita, i que per això enamora, perquè és l'amor més absurd, més gratuït, fora d'aquesta lògica lletja del donar per rebre. En els moments en què el món es mostra cruel i impietós, per què no recordar les milions i milions de mares -i pares, i...- que en aquest precís instant estimen apassionadament la seva criatura, humana o animal, delicada o ja crescuda, sobreviscuda o ja dorment fins a la propera estació de vida. Un Paradís ha de ser un lloc on totes les mares ultrapassades retrobaran les seves criatures. Llavors, en clissar-les, alçaran les mans, arravatades, dolces i gojoses com la Mare de Correggio. No pot haver-hi foscor eterna per qui en aquesta fatigosa vida terrenal hagi irradiat una llum semblant.

Li han fugit els colors, no la vida

És una de les pintures més impressionants de la Galeria dels Uffizi. I això que és pràcticament monocroma i competeix en una sala de grans teles de mestres europeus del Renaixement. Una descoberta, la Lamentació sobre el Crist mort de Giovanni Bellini (Venècia, 1430-1516).
El Crist, més que mort, sembla en ple èxtasi espiritual, com preanunciant que no ha dit la darrera paraula, que el que ha de venir serà molt millor. Els personatges al seu redol són tan vívids i expressius, tan ben dibuixats, que l'escena sembla real, només que contemplada des d'una finestra polsosa. La mare de Déu recorda una sòbria camperola castellana, la Magdalena ha perdut bellesa corporal de tant de de plorar, però el sentiment encès és bell i atrau l'atenció viril i la compassió d'un dels planyents. El jove Joan, més contingut, recorda un d'aquells joves romans bohemis que atrauen mirades femenines guitarra en mà; un tipus d'italià que sembla perpetuar-se en el temps i en la joventut des de fa ja dècades, des dels anys seixanta, i que no acaba de morir mai -serà real o és que Apolo ja fa anys que va deixar l'Olimp, enamorat d'una Vespa?
Hi ha pintures contemporànies més famoses, com les del gran Sandro Botticelli, que ens encantaran sempre. Però mentre que la bella Primavera no deixa de ser l'encarnació d'un somni alegre, immòbil en el nostre record, la Lamentació de Bellini és una tela que es mou davant els nostres ulls; que cada cop que la mirem ens diu alguna cosa nova. A aquest quadre li han fugit els colors, però li sobra vida.

Visions angèliques

Apareix inesperadament rere un revolt. És una altra emoció estètica que val el viatge a Florència. És, a més, un d'aquells frescos molt superiors a qualsevol reproducció que n'hàgim pogut veure. Les ales policromes de l'àngel desprenen espurnes d'or, però tot i la magnificència, Gabriel empal·lideix davant la serenor senzilla, l'harmonia imbatible de la Verge.
No s'acaba aquí, amb l'Anunciació de Fra Angelico, la visita al convent de Sant Marc, una mica apartat del circuit turístic més atapeït de Florència. Cada cel·la de monjo -i n'hi ha dotzenes!- està meravellosament decorada per l'artista i els deixebles. És aquí, per exemple, el Noli me tangere, o una estranyament descolorida Adoració dels Mags, o una lluminosa Transfiguració.Tan aparentment naïfs en la senzillesa, tan modernes alhora, tan insuperables.
En aquest convent de dominics va sojornar durant anys el terrible Savonarola, a qui no aplacaren les visions angèliques. Com tants devots de l'època, el zel amb què volia imitar la passió de Crist el conduí a una deformació consistent en aplicar-se cilicis -teles que cremaven la pell o oprimien el cos- o en bramar perquè valuosos llibres i obres d'art anessin a parar a la foguera. Just l'antítesi del missatge cristià que deien defensar, consistent en l'amor pels altres i per un mateix, i per l'alegria davant el regal de la Creació. Savonarola va pagar l'atreviment davant els poderosos de l'època, com el Papa Borja, amb una mort terrible, torturat i cremat viu a Florència.
És curiós de comprovar la riquesa amb què es va guarnir el convent dels dominics només un parell de segles més tard de les caminades amunt i avall d'Europa de l'auster Domingo de Guzmán. És clar que, si la desbordant riquesa oferta pels Medici als monjos -i als Papes que hi sojornaven- es va escolar en els frescos celestials de l'Angelico, benvingut sigui el pecat de la supèrbia.

P.D. Cal veure també el Judici Universal de Fra Angelico, en el mateix complex de Sant Marc però fora del convent. Interessant aixímateix el bell quadre de Plautilla de Nelli, una monja que va aprendre a pintar pràcticament tota sola -quin mestre s'haguera molestat a acceptar una monja com a deixeble? quin convent l'hauria autoritzat a aquestes classes?-.

I després de la decepció... oh, èxtasi!

Havent sobreviscut a la catàstrofe expositiva de la Galleria de l’Accademia, arribar al Museu dels Uffizi és com entrar en un d’aquells somnis tan bonics que voldries recordar-ne cada detall per sempre. Una llarga galeria amb estàtues romanes dóna pas a sales on s’entrelluquen autèntiques delícies. Com aquell qui deixa el millor plat per al final, caminem fins el fons del passadís, i allà, abans d’encetar-ne el segon, quedem extasiats per una de les vistes més esplèndides de Florència, la de la vora del riu. A esquenes del Ponte Vecchio, un pont de pedra, i un altre, i un altre, es perden ja entre la boira. L’altra riba, retallada per les agulles dels xiprers, cases senyorials, torres, palauets, i glorietes de marbre, és tan poètica, que sembla sortida de la imaginació d’un pintor exquisit. Com si no fóssim encara davant la més pura perfecció, un remador sorgeix de sota el Ponte Vecchio i dóna al quadre tanta calma, amb el xipolleig lent dels rems blancs i vermells i l’harmonia de la canoa de fusta rogenca, que se t’escapa un sospir del fons de l’ànima.
I això que encara no hem estat rebuts, a mode de benvinguda, pels dolços i lluminosos rostres de la Visió de Sant Bernat pintats per Fra Bartomoleo, ni per la Sagrada Família de Michelangelo dins un marc que sembla viu, rodó, gruixut i amb testes sobresortints, obra dissenyada també per l’artista. Entrem llavors en una sala consagrada tota sencera al Raffaello, amb retrats superbs i una Madonna del Cardellino (cadernera) que val per si sola la visita a Florència.
I encara hi ha més joies: Tizianos, entre ells la Venus d’Urbino, que en alguna ocasió ha merescut una exposició per a ella soleta; Bronzino, Rosso Fiorentino... i tota una descoberta, una delicada Felicità Sartori pintada per una de les rares pintores que van aconseguir sobresortir en un món d’homes, Rosalba Carriera, a la mateixa sala que la inoblidable Condesa de Chinchón de Goya.
Pensem que podrem fer una pausa de bellesa a la cafeteria, però no se’ns concedeix cap respir: davant per davant, se’ns apareix, imponent, com un gegant que tragués el nas per damunt la barana de la terrassa, el cap de la Torre della Signoria i, un poc més al lluny, la cúpula sublim de Brunelleschi. Acabem la visita entre quadres d’una exposició temporal de deixebles de Caravaggio –Artemisia Gentileschi, un infraconegut Gerrit van Honthorst, Theodor Rombouts- i, ja malalts de Stendhal, deixem totes les meravelles medievals i renaixentistes per a l’endemà. El cos ja és incapaç de suportar cap emoció més.

El Museu dels Disbarats, o com jugar a amagar les obres d'art

Imagineu que un dia arribeu a Florència, extasiats amb la perspectiva de confrontar-vos amb obres de Brunelleschi, Botticelli, Michelangelo, Giotto, Fra Angelico, Tiziano. Després de meravellar-vos amb el Duomo fulgent, i abans d'entrar als Uffizi, l'opció clàssica és pagar els 6,50 euros que costa l'entrada a la Galleria dell'Accademia per admirar el bell i gigantesc David de Michelangelo i delectar-se amb altres obres mestres. Així ho fan un milió de visitants l'any, i així ho vam fer ahir nosaltres. En vam sortir amb els pèls de punta. El què vam veure, o millor dit, el què no vam poder veure, és causa suficient per rebatejar aquest museu florentí com a Galeria dels Horrors.
No podem culpar-ne el David -en posició immillorable, i envoltat de bancs antics de fusta que permeten extasiar-s'hi amb tanta calma i perspectiva com es desitgi- ni les altres obres extraordinàries de l'artista -les més colpidores són, potser, les inacabades, perquè mostren la dificultat de fer aparèixer una meravella escultòrica d'un tosc bloc de pedra-.
No és el cas, tampoc, de la bellíssima Madonna gòtica del Giottino, amb un Sant Joan Baptista que sembla llegir-te els pensaments, ni del delicat Crist del Mestre della Madonna Strauss.
Les altres obres, en canvi... on són? Cal sortir equipat amb una llanterna per descobrir un corprenedor Crist davallat de la Creu de Santi di Tito, o la mateixa escena de Filippino Lippi i el Perugino. Ambdós, a les fosques.
S'ha de tenir una vista de gat per discernir, en la penombra de la sala principal una tarda d'hivern, dos Verges de Sandro Botticelli dignes del top twenty de Madonnes de la història de l'art: la del Mar, que és un quadre petitet, i la del Nen amb Sant Joan i dos àngels (a la dreta), penjada sense rètol un metre i mig més amunt de la vostra mirada.
També 'ha d'alçar ben bé el coll i aguditzar la vista per apreciar un boirós Crist d'Andrea del Sarto.
Ara bé, la col·locació de dues Anunciacions sublims, una del Mestre de la Nativitat St John i Filippino Neri, l'altra del Neri de Bicci (a l'esquerra) és ja de premi a l'absurd: caldria anar al museu amb dos potents binocles equipats, si pot ser, de focus lluminosos de llarg abast, perquè els dos quadres estan penjats en una sala ombrosa... a cinc metres d'alçada! Cinc! Sense prismàtics, l'únic altre remei seria enfilar-se en una d'aquelles llargues escales de pintor de façanes.
I quadres fantàstics com els de Paolo Uccello, simplement, no són visitables.
Així és com aquesta Galeria maltracta els seus tresors i de pas, li fa pam-i-pipa al públic, que es pregunta si avui és el dia dels Innocents o si els responsables, amb l'excusa de la mancança de fons, han decidit sotmetre obres d'art meravelloses a un inenarrable Joc dels Disbarats.

Una cabra, un pastor, un arbre: el misteri de Calàbria.

Una pel·lícula sense paraules ni música. Amb quatre estranys protagonistes: un pastor de les remotes muntanyes de Calàbria que cuida un cabrit, el qual alimenta amb els seus ossos fredorosos la terra que trepitja un arbre gegantí, el qual acaba convertit en carbó. Home, animal, vegetal, mineral, lligats en el miracle de la vida i la mort quotidianes.
Aquesta és la trama de "Quattro volte", un film originalíssim que va deixar embadalit el jurat del Festival de Cannes el 2009 i que ara rep l'aplaudiment de Le Monde. L'autor, un jove de Milà d'orígens familiars calabresos, Michelangelo Frammartino. En la renouera i histriònica Itàlia neixen també sensibilitats callades, extraordinàries, com aquesta. Que ens cosifiquen un món vivaç que crèiem esfilagarsat en les boires del temps.
Vaig sortir d'una deserta sala de cinema romana fa mesos amb sensació de desconcert. Què ens vol dir Frammartino amb aquest pastor que beu la pols d'una església amb l'esperança de curar la tos afeblidora? Per què la cabreta que ens enamora es perd un dia de fred i neu? L'únic que sé és que han passat mesos i segueixo emocionant-me amb el record del fregadís acollidor de les branques d'un avet, la poesia d'uns pobles de xemeneies fumoses, la palpitació d'unes muntanyes. Aquella nit d'estiu vaig saber que un trosset de mi quedava per sempre captiu d'una terra d'encís inexplicable, embruixador, Calàbria.

La vida secreta dels arbres

Tanta gent bandeja amb menyspreu la intuïció que animals i plantes són éssers valuosos, sensibles i fins i tot intel·ligents. Pensen que l'home és l'únic ésser interessant de l'univers i la resta són només andròmines de segona classe. Com a molt, andròmines belles i curioses. Una mica com a l'Edat mitjana i Moderna, quan es discutia si les dones o els indígenes americans tenien ànima.
Una tal apreciació sol néixer més de la mandra que de la tant pregonada racionalitat. Considerar que plantes i animals executen actes voluntaris i conscients significaria canviar hàbits, adquirir noves pautes de comportament basades en el respecte, i això, ui, això fa molta pigrícia. Les lluminàries pensants de la Creació fins i tot solen arrufar el nas quan algun científic els desfà aquest món tan ben estructurat que s'han construït. Treballs com el del doctor en Biofísica Stefano Mancuso tenen per a ells molt menys valor que qualsevol altre recerca científica que arribi a la conclusió contrària.
Només les persones curioses o convençudes llegiran amb plaer, en canvi, l'entrevista a Mancuso de l'admirada Ima Sanchís a La Vanguardia. Mancuso explica que els arbres tenen una vida social insospitada. Quan són grans i acaricien els núvols amb els dits, no obliden ajudar el petit germà i cosí que neix a sotabosc, lluny de la llum indispensable del sol. Li allarguen una arrel i comparteixen la sàvia plena de nutrients fruit de la fotosíntesi que al nadó li és negada. Això sí, als estranys, ni aigua. La xenofòbia no és exclusiva de les persones.
Els arbres també solen avisar els amics i coneguts del perill que s'acosta. Ho fan fins i tot en el moment de morir, com un últim acte de solidaritat. Els altres es preparen armant-se amb tots els recursos que els dóna la Natura. Per exemple, fabricant a tota màquina tanins que enverinin una plaga d'antílops que amenaça la supervivència d'un bosc d'acàcies.
Les plantes infantívoles fins i tot juguen, com els nens o els cadells. Difícil de creure, oi? Doncs el tal Mancuso ha comprovat com els petits gira-sols criats en un camp aprenen junts a moure's al voltant del sol, mentre que els exemplars crescuts en solitud són matussers i inexperts.
El secret d'aquesta animada vida xerraire està en les arrels, que serveixen per dir-se tantes coses fora de mirades inquisitives. I de tota la pell de la planta, que no només rep un mar de sensacions sinó que sap llegir-les, interpretar-les i compartir-les. Seran aturades, les plantes. Però badoques, no. Els badocs són els qui veuen en aquests éssers vius poca cosa més que una munió de fullaraca.

Cap d'Any a Roma

L'any, a Itàlia, comença sempre amb un plat de llenties a l'estómac. Símbol de prosperitat, i no de pobresa. Aquest any, una zuppa elaborada amb dedicació. Ja destriar els llegums de les pedres és tasca de pacients -no pas per mi, doncs; no pas encara-. És el primer esforç del dia, abans de deixar les minúscules perletes en remull. Després, al vespre, cal preparar el brou barrejat amb puré fresc de carbassa i ceba. I com a últim afegit, una mena de botifarra d'escudella a la italiana, el cotechino de Módena, que per fortuna venen mig preparat. Abans d'anar al plat, un plugim de fulles de julivert.

Per postre, hi esmunyo un dolç català, el tronc de Nadal. Però m'he oblidat de comprar nata, i reviure les cues al supermercat fa venir suor freda. Així que dins hi apinyo galetes maria remullades en llet, separades l'una de l'altra per una capa de xocolata negra desfeta amb mantega i conyac. La mateixa crema gustosa i llaminera que s'aboca al damunt per fer-li un terradet -si es vol, nevat de sucre glaç- al pastís. Una crosta cruixent després d'una estança a la nevera. A taula s'hi agermanen el rosso de Montepulciano i el cava català, o un spumante si no hi ha més remei -quin dia, Senyor, acabarà la Creu dels controls de líquids als aeroports?-. I una llambregada per internet a la televisió catalana, perquè no hi ha res més emocionant que sentir, amb raïm o sense, com a casa les Dotze van tocant.

Un rei guanyador

"Pere el Gran és tot el contrari de la imatge que Catalunya ha anat construint de la seva història, ja que és un guanyador", deia fa uns dies l'historiador italià Stefano Maria Cingolani al diari Ara. Ha estat un científic estranger qui s'ha pres la molèstia de regirar 200 pergamins, 6.000 manuscrits i 20.000 documents per acostar-se al personatge català que va desafiar les grans potències de l'Edat Mitjana -França, el Papa- i va conquerir Sicília i Malta.
El 90% del material dormia, polsós, en arxius atapeïts d'història oblidada. Els documents revel·len un rei astut, que confia més en les petites victòries guerrilleres que en les grans batalles, i que té una visió política encertada d'Europa. Més i tot, potser, que el pare, el nostre idolatrat Jaume I. Això opina Cingolani.
Pere, que és quasi tan alt com son pare, pot ser també maquiavèlic, capaç de matar el germanastre Ferran Sanxis. A l'inrevés que Jaume I, que va enamorar-se sincerament i apassionadament de la segona dona, Violant d'Hongria, la vida conjugal amb Constança, néta de Frederic II d'Alemanya, va ser més aviat freda. Ella, segons els documents, no sembla estar a l'alçada de la consideració de beata catòlica, perquè no resa mai pel marit ni té cap intenció que l'enterrin al seu costat, al monestir de Santes Creus. Una tomba, la de Pere, que té el dubtós honor de ser l'única d'un rei català que no ha estat mai profanada, diu Wikipèdia. Això no és del tot cert, perquè, si bé cap escamot popular va obrir la tomba per escampar-ne els ossos, com va passar amb tots els reis enterrats a Poblet quan la desamortització de Mendizábal en va foragitar els monjos, un equip científic sí que va foradar el sarcòfag fa uns anys per examinar les restes del rei. En va concloure que el monarca havia tingut bona salut.  Profanació és una i l'altra, només varien els motius: fúria anticlerical, curiositat científica.
La conclusió de Cingolani: "Pere el Gran és un rei que demostra que si vols, pots. Si Catalunya vol canviar el seu tarannà i el seu model d'identificació ha de mirar més enrere. Per què en lloc de celebrar l'11 de setembre de 1714, que és una derrota, no se celebra el 4 de setembre de 1282, el dia en què l'estol català va desembarcar a Palerm?". O el dia que va conquerir Atenes, afegiria jo. O Nàpols. O el naixement de Jaume I, artífex dels Països Catalans. O...

Inesperat pintor holandès al Vaticà

Diuen que la tramuntana tot ho neteja. A Roma, més aviat, fa de pintor. Travessava corrents la plaça de Sant Pere fa uns dies, maldant perquè els tacons no quedessin empresonats entre les llambordes, i em vaig quedar, de sobte, clavada, amb les cames quasi separades per la gambada. Vaig oblidar per uns segons que l'oficina de premsa vaticana, sempre tant atenta a les necessitats contemporànies, tanca a les tres en punt de la tarda, just quan els diaris comencen a enfervorir-se, i em podia quedar sense la recercada felicitació del Papa amb la imatge escultòrica de la Sagrada Família que ha de donar la volta al món aquest Nadal. Però em trobava impel·lida per una necessitat encara més urgent. Determinar què havia canviat al meu paisatge.
Em trobava al Vaticà? Era tan diferent, avui. A la carregosa façana blanquinosa, algú havia pintat uns arcs a banda i banda. Devien haver estat allà sempre, però per primer cop mostraven, alegres, un paisatge dibuixat al fons. Les finestres de casa el Papa eren tan brillants que per uns moments em va semblar veure estrelletes de purpurina enganxades pels nens d'una escola. I la via de la Conciliazione s'havia tret l'abric gris i i s'havia posat el vestit estiuenc d'un poblet nòrdic. Les casetes de coloraines, els pins gegants verdíssims, les branques despullades del fons del carrer, a l'alçada dels ponts sobre el Tíber, apuntaven cap a un cel de núvols gloriosos, com en un paisatge holandès. Diu sant Mateu que cal estar sempre atent perquè Déu et pot sorprendre en qualsevol moment. També Roma pot oferir inesperades revel·lacions de bellesa. No es pot badar mai, ni tant sols un dia gelat de desembre.

Col-i-flor voluptuosa

Pobra col-i-flor. De totes les verdures que cada quinze dies ens porten els pagesos del Laci en una caixa de cartró, és la darrera que havia quedat a la nevera. Ens hi hem acarat només perquè no ens quedava ni una mala pastanaga. El buit complet, en espera d'una nova caixa demà. Per dir que fins que no l'he tret del calaix per pelar-la em pensava que era una col. La indiferència total. I malgrat tot... quina bona vellutata n'hem fet, com diuen els italians! Queda més sexy que no pas "crema de col-i-flor", se'm perdoni la frivolitat. Sigui quin sigui el nom de la cosa, l'adjectiu és clar: deliciosa.
Com sempre, he barrejat i batut tres receptes d'internet per a decidir-ne els ingredients i he suprimit tot esforç innecessari d'olles i paelles i absurdes operacions intermèdies per tal de convertir la cuina quotidiana en un exercici airós, agradable, possible. Més quan era tard i quasi esvaníem de gana.  
Voilà: en una olla omplerta només a mitges d'aigua bullent, hi he abocat primer els paraigüets blancs i després tres patates pelades i tallades a trossets. Quan me n'he recordat, hi he afegit un dau i mig de brou. I un all pelat. Després he sortit un segon a la terrassa gelada, he tallat una branqueta de romaní, i a l'olla. Quan era tot llest, he pescat quasi tota la verdura amb un cullerot, l'he abocat en un bol i bat que batràs. Compte, que cal pescar també l'all camuflat entre tanta blancor per apartar-lo. Vaig barrejant amb una mica del brou, i una mica de llet -en absència de nata líquida-. I finalment, hi aboco una miqueta de verdura cuita que he deixat a l'olla per tal que el paladar pugui assaborir amb delit les dues textures, la de la crema i la dels bocins de patata i col. Últim toc abans de servir-la a taula, la branqueta de romaní a la què he estalviat la massacre a la batedora.
Quina voluptuositat insospitada, la d'aquesta col-i-flor. Si tan pobrament acompanyada ja és tan generosa, no vull imaginar com deu ser amb formatge cremós o pa torrat...

(Tot plegat, per als incrèduls, 25 minuts).

Roma s'ofega

No hi ha descans. Una massa d'aigua cau sobre Roma. Fa setmanes que els únics moments de pau són, molt de tant en tant, uns esclats enganyosos de llum cap a migdia, que immediatament queden sufocats per nuvolades grises. Els romans vivim en la foscor.
Se sent un crit al tramvia. Un vell a qui una sud-americana ha cedit el seient esclata en clams a Déu. En tot el vagó, callat d'improvís, només se sent la seva veu, insospitadament potent. Els viatgers amuntegats traiem el cap per sobre dels altres caps per esbrinar què l'agita. L'home assenyala el riu Tevere al pas per l'illa Tiberina i, com empesos per una molla, tots a una ens girem cap a la finestra. Resto esglaiada: les ones semblen voler empassar-se l'hospital encavallat dalt del rocam; s'han inflat tant que gairebé engoleixen els fonaments. Però el vellet adverteix extasiat que les aigües no pugen; baixen. Fa unes hores eren més amunt. Encara que amb dificultats, el riu s'encabeix sota els arcs del pont Cestio, que ha resistit gairebé intacte els embats de la història des que el van bastir els republicans, ben abans que Roma fos un imperi. Es necessita molt més que unes pluges furioses per acabar amb la Ciutat Eterna.
Ara, doncs, resta només la malenconia en creuar altres ponts asfixiats. Els àngels enfilats a la barana del Ponte Elio donen l'esquena al riu i deixen desemparats els arbres que malden per sostenir-se amb el tronc sencer sota les aigües. L'únic que els queda és alçar les branques per evitar que la palpitant massa grisa els arrabassi les poques fulles que els ha concedit el vent. Les escales que baixen a la riba de pedra han quedat submergides. Sembla que només esperin el trepig d'unes passes suïcides que vulguin deixar-se emportar per la força del riu. Podrien ser les passes de Roma mateixa, farta d'ofegar-se segle rere segle sense acabar d'enfonsar-se. Però la pluja violenta, tirana, esclafa qualsevol intent d'acostar-s'hi i, dalt del bus, veig com les escales queden enrere, solitàries.

Pèsols providencials

Els pèsols són com alguns polítics. Estèticament atractius, quan els tastes deceben per la banalitat. Prometen més que el què són capaços de donar. Amb tot, no són de menysprear. Relegats amb desdeny en un calaix del congelador, poden salvar un dinar de diumenge, un d'aquells en què han desaparegut del rebost i de la nevera totes les bones menges fresques. Pensant-ho bé, el pèsol ni tant sols en aquestes adverses circumstàncies és capaç d'alegrar tot sol els nostres estómacs, perquè li cal la companyia d'altres dos aliments providencials. Un és el porro, tant agraït i resistent ell -tard et vaig conèixer, porro, tard et vaig conèixer! tu eres tan prop de mi i jo mirava enfora, com diria Sant Agustí si, com jo, s'hagués afeccionat tardanament a la cuina-, i l'altre és el salmó fumat.

L'alquímia per convertir un diumenge gris en una festa sensorial és la què segueix: mentre posem una bona olla amb aigua a escalfar, en una paella sofregim un porro i, quan és quasi a punt, li afegim vi blanc. En trabuquem la major part en un bol gran i el passem pel minipimer. A aquest punt l'aigua ja deu bullir. La salem molt subtilment -molt menys que de costum- i hi capbussem una pasta tipus macarró -la recepta original és amb cellentani-. Mentre, a la paella encara calenta hi aboquem els susdits pèsols i els coem uns minuts juntament amb les romanalles del porro. Quan la pasta és gairebé al dente, l'escolem i la traspassem a la paella, de manera que acabi de coure -caldrà afegir-hi unes dues cullerades d'aigua, que pot ser la de la cocció-. Com a últim toc, a foc ja quasi apagat -ja se sap que tantes coses bones no irrompen fins a l'últim minut- entra en escena, veloç, el salmó. Ho ajuntem tot amb la crema de porro dins el bol, remenem i servim. Diumenge salvat. I amb quina dignitat.