Una ciutat plegable

La llum ha tornat a Roma per primer cop en molts mesos. Tot sembla nou. Les falses columnes gregues del monument de Vittorio Emmanuele, que aquí tothom anomena la Màquina d'Escriure pel seu embalum desgarbat, per primer cop semblen fines, nítides, elegants.
Sembla com si, durant aquest inacabable l'hivern, algú hagués guardat els monuments romans en un calaix i al seu lloc n'hagués col·locat uns altres d'imitació, per evitar que es gastessin, que s'erosionessin amb el pes de les galledes d'aigues que han caigut del cel. Però ara que els il·lumina el primer raig de primavera, el Colisseu o l'església de la famosa Bocca della Verità semblen massa vertaders per ser veritat. Ara és com si tota la ciutat fos un d'aquells contes infantils que, en passar la pàgina, despleguen figuretes de paper que imiten castells, dinosaures, vivendes de nobles romans. El bus passa davant una illa Tiberina de paper, amb una Sinagoga i una cúpula grossa que treuen el cap per sobre de l'església de Sant Bartomeu, també de cartolina. El riu no existeix, perquè la llum l'encega i el seca a la vista. Un cop a casa, els núvols es tenyeixen de vermell. M'agradaria ser al Gianicolo ara mateix i observar com aquesta immensa ciutat de mentida resisteix les flames del crepuscle. Neró incendia la ciutat encara ara moltes vegades, i no és cap llegenda.

Estupideses

Per acomplir un somni, un s'ha de deixar d'estupideses. Que si cal esperar al moment propici, que si cal estar inspirat, que si cal tenir una garantia econòmica al darrera. Potser esperarem a que neixi un fill, a que tinguem una casa acollidora. O mirarem d'endarrerir el moment amb l'excusa que cal preparar-nos, formar-nos tècnicament, bastir uns fonaments del nostre somni abans de pretendre tocar-lo amb les mans.
Els somnis, però, es poden fer realitat en una habitació d'hotel. La inspiració pot venir mentre tallem l'api a rodelles fines per donar gust al brou, mentre ens colem entre les persones que atapeeixen l'autobús.
El somni ens espera. Som nosaltres els què el tenim tancat al rebedor, els què ens inventem no sé sap quantes excuses per no deixar-lo entrar.
Els pensaments em venien a les mans -perquè no em venen a la ment, sovint només apareixen quan els obro jo mateixa les portes del teclat- mentre llegia la narració admirada de Roberto Saviano sobre l'èxit sacrificat de la Puça, Leo Messi. És clar que en Messi no va poder dubtar: era el somni o la vida. O era el millor en futbol -i aconseguia així que un club li pagués un tractament per no quedar nan- o deixava que la vida el nafrés. I va sortir corrent, amb la pilota entre els peus.

Abismes

El mont Soratte, a Roma, ja va ser lloat per Horaci com una muntanya única, evocadora. És una protuberància del terreny que sorgeix entre camps i pobles, prop dels llacs de Bracciano i Martigniano, i per això es veu des de Roma, encara que és més aviat nana: només alça 691 metres de terra.
Camí amunt des del poble Sant Oreste, la ruta és esquitxada d'ermites que donen forces al caminant i l'empenyen muntanya amunt. També es pot portar la contrària a la corrent i baixar turó avall, entre caminois escalonats i fangosos. Duen a una ermita excavada a la roca, molt antiga. És dedicada a santa Romana, però ja els pagans penetraven la cavitat de la roca per a pregar. A poques passes hi ha uns esvorancs que fan feredat. La roca de cop i volta s'esquerda i forma uns pous que fan de tobogan cap a les entranyes de la terra. Abismes sobtats amagats en un paisatge amable.
Són com les cavitats que deixa al cor la punyalada de saber què algú pateix sense esperança. Que ja està tot escrit. Ningú no guarirà un fillet malalt. Perquè Déu, en aquestes coses, ho hem après, no intervé. Potser si depengués de la Verge Maria, una mare, seria diferent, però el món és dominat pels homes i l'univers diví, si hi és, també deu ser masculí. No importa allò que és perd, només allò que se sembra. Recull el Nou Testament com Jesús va plorar la mort de l'amic Llàtzer, però ara, on són els vells miracles? Potser visiten al perfecte que se'ls ben mereix, però la resta de criatures els veiem passar de llarg.
Una es pregunta, llavors, quin sentit té que tinguem consciència per plorar. Si és veritat que això serà perquè algú ens ha creat així, i per tant, hi ha un Ésser que ens transcendeix. No hi ha cap seguretat, i tanmateix, el cos es revolta tot. Alça el puny, rebel. Potser no hi haurà respostes. Però sí un desafiament a la mort. Una determinació a no deixar-la guanyar. "La mort haurà de passar pel nostre cadàver!", bromejaríem. I l'estrany és que sentim que la vencem en el mateix moment en què sabem que no ens pot enfonsar en vida. La dominem amb el pensament, l'únic poder que ens pertany.

Paraules

No és veritat que cada dia sigui més difícil ser poeta, perquè ja està tot dit i inventat. Només cal pronunciar paraules que ja ningú no diu. Paraules que eren en boca del pagès i del sabater, del botiguer i del llenyataire, i que avui, de tan rares, sonen poètiques a oïdes de l'advocat, del llicenciat a Oxford i del farmacèutic.
"Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa". Qui ho va dir, Salvador Espriu, va ser molt més que un magatzem de paraules. Va ser-ne un encantador, algú capaç d'embadalir els deixebles saberuts, els desconeguts i els ignorants amb la mera sonoritat i evocació de cada paraula. Algú haurà de mantenir ple el magatzem d'on s'abasteixin nous mestres.

Lleugeresa

Ha plogut fang. Roma és bruta, i les aigües del Tevere semblen voler estrangular l'illa Tiberina. Algunes gavines es barallen per prendre lloc en l'estreta franja de la riba que encara no ha estat engolida pel riu. És com si la base de pedra en forma de barco d'aquesta illa construïda pels romans hagués de dissoldre's com un terròs de sucre i l'hospital del damunt, el dels Fatebenefratelli (Sant Joan de Déu), es pogués despenjar d'un moment a l'altre i surar riu avall.
Avui és el dia que aquest hivern perennement humit hauria de beure's la darrera gota de paciència dels desanimats romans. Però, inopinadament, ha arribat la remuntada. La negror del dia no pot amagar que ja no fa fred. No duc abric amb caputxa, ni jersei de llana, i dalt la moto, en creuar sota els arcs de les muralles del Gianicolo, em sento lleugera, a un pas de l'acrobàcia. Intueixo ja el moment que Roma espolsarà les remullades terrasses i n'omplirà els carrers. L'aire, temperat, sembra voler dur-me un tast de dies més esperançadors de primavera. La llum del dia, fins i tot, llambrega per uns instants a la plaça Venècia. Ho fa des de darrera de l'església de Santa Maria de Loreto, i només arriba de refilada a calmar els malhumors dels núvols apesantits. Però és suficient per fer-me somriure als vianants que es juguen la vida per travessar la plaça. Tornaran els dies feliços a Roma. L'aire ho promet.

Neu a Roma

Neva! Al principi, semblava un miratge. A les nou del matí, queien flocs, però l'aigua acumulada de la pluja impedia que enfarinessin el terra. Per acabar de desinflar il·lusions, s'ha posat a ploure fort.
Quan ja ningú mirava més per la finestra, ha succeit l'inesperat. Els flocs s'han espessit. Queien gruixuts i amb força. Ha estat qüestió d'instants. En un no-res, les plantes de la terrassa han quedat colgades. A l'altra finestra, la que dóna a la insulsa Via de Quattro Venti, gairebé no es veia el paisatge. I ara mateix, mentre escric, el pi del davant ha deixat caure una branca gruixuda. Només s'ha sentit un soroll sec i el lladruc de l'únic altre testimoni de l'esdeveniment.
No sé perquè l'amor a la neu és tan universal, unànim. Ens agermana a tots, urbanites, moderns, nostàlgics, carques. No només per la bellesa d'un firmament blanc. És també que, en aquest món accelerat i atapeït, ens fascina la lentor i el silenci de la neu. Com si la natura ens obligués a retrobar-nos amb l'autèntic ritme dins nostre. L'harmonia sempre es mou a pas lent.

L'espagat metafísic

Estudiar metafísica és com provar de fer l'espagat a trenta anys.
És impossible que mai arribis a la perfecció, a entendre què és el món i perquè i com existeix. De fet, al principi, és com una mena de tasca de bojos, una estupidesa, un luxe innecessari. Comencen a tremolar i grinyolar els músculs acomodats, que es queixen i es diuen perquè se'ls demana un esforç semblant si fins ara han viscut prou bé sense tantes tibantors, i una se sent incapaç d'arribar a moure's ni un centímetre.
Però, a força d'intentar-ho, a força d'empènyer les parets estretes del cervell, l'enteniment s'eixampla. I un cop acabat l'exercici, l'ànima se sent més lleugera, tonificada.
No és un exercici inútil.

P.D. Deixa'm pensar-ho, que mentre la colla es passeja ara mateix per la verdor de Villa Pamphilj, una és aquí reclosa forçant a tota pressa un espagat prou digne per a l'examen de dimarts! Un impossible, ai!

Atreveix-te a ser el canvi

No cal que ens diguin els teòlegs i els filòsofs -tots ells interessats en el mateix- quant limitat és l'home. Només cal llegir el què deien els antics, i comparar-ho amb el què diuen els pensadors d'avui, per adonar-se que fa mil·lers d'anys que pensem les mateixes preguntes i generem les mateixes respostes. Sòcrates, fa 2.500 anys, no estava tan lluny del Jesucrist de fa vint segles, ni del Mahatma Gandhi d'abans d'ahir.

"Sigues el canvi que vols veure en el món", deia Gandhi. Ell ho va ser, Jesucrist i Sòcrates també. Què ens apostem que, pensant-ho bé, la majoria coincidiríem que aquesta frase de poques paraules és una autèntica genialitat? I doncs, a què esperem...?

O som uns eterns adolescents, incapaços d'avançar, o és que ser home, caure, aixecar-se, dormir, despertar-se, és una obra tan meravellosa, que val la pena deixar-nos procrear i perpetuar aquesta eterna pregunta-resposta, deixar-nos fugir per poder retornar. Potser per això valen la pena tots aquests milers de milions d'homes i dones que cada minut, tenim l'oportunitat d'apartar-nos o ser coherents amb les veritats que reconeixem com a nostres.

"Sigues el canvi que vols veure en el món". Sí que sería bonic, sí... Ah, vols dir ara mateix, en aquest precís instant, avui dissabte, demà diumenge? Mm... i si anem a buscar una pastilla de xocolata per calmar aquesta sobtada ansietat i ens capbussem en alguna altra inútil activitat?

Soroll

Silenci! Apago la televisió, esborro els meus enllaços a diaris que dediquen pàgines senceres a futilitats. Estalvio paraules inútils.
M'estic tornant una velleta rondinaire, o és que, com deia el savi, només en el silenci, en la inactivitat, en l'oci, pot néixer alguna cosa? On poden arrelar les llavors d'un arbre gran i frondós, si no hi ha un prat per acollir-lo i donar-li aliment?

L'aranyó

Confessem-ho; la visió, de sobte, d'una aranya negra que s'introdueix en la meva plaent intimitat em submergeix en un remolí del pànic. Un animaló petit, minúscul, que només és visible a l'ull perquè camina pel parquet blanc i s'arrauleix al costat d'una figureta vermella, em rebolca en la paor.
Jo, que acabo de llegir els pacients arguments de Plató sobre la supremacia de la part racional de l'ànima en l'home, cerco de respirar fons i fugir de la irracionalitat. Però les potes com a garfis de la bestiola són una amenaça molt superior a les forces de tot un exèrcit de neurones en combat.
No hi ha res a fer. Per a mi, aquest ésser, insignificant en mida, és la personificació del mal. Què cal fer, amb el mal? Esclafar-lo? Això em diuen els instints: eliminar la font de la pertorbació de l'ànim, i de seguida. Però una altra veueta -la consciència, en dirien- em clama que és una injustícia matar, utilitzar la superioritat de les meves forces per a vèncer.
Només hi ha una solució que em permet tornar a la meva pau sense tacar-me amb el mal: agafar el bitxo i llençar-lo fora, per la finestra, perquè pugui tornar al seu espai natural: les herbes i, entre elles, la seva font d'aliment. Però, ai caram, és fàcil de dir, això! Cal tenir el coratge d'agafar un tros de paper, i pensar, fredament, en quins plecs hi he de fer perquè pugui servir d'eina sense que faci de tobogan cap als meus dits.
Què ràpid és, el mal! Al primer intent, vola a uns mil·límetres de la meva mà -menteixo, a uns centímetres, però ja se sap que l'angúnia no és objectiva-, i llenço per terra bèstia i paper.
Cal, però, acabar allò que s'ha començat. Segon intent, i aquella negror amb potes puja ara dòcilment sobre el full: ja no el fuig, s'hi avé. La victòria de la perseverància? Amb l'aranyó ja immòbil, puc deixar-lo tranquil·lament a l'ampit de la finestra i tancar-ne els vidres per deixar-lo fora. Per evitar que les potes fastigoses arribin mai a tocar la meva pell.
Em dic: potser és per això que Déu permet que hi hagi el mal. Perquè extirpar-lo és la solució fàcil, la mateixa que triaria el mal. És deixar que guanyi. Apartar-lo és l'únic camí, i el més atrevit. Deixar el món en llibertat de triar els seus camins.

Vida en un carrer desert

Encara no són les vuit del matí i cau un diluvi a Roma, però el dia es lleva de pressa, a marxes forçades, vencent la tenebra i l’oratge. Un gos solitari travessa rabent un carrer desdibuixat entre un descampat de terra i un d’herbes altes. Se suposa que som en un barri chic de Roma –ho delata la quantitat de mendicants que aguaiten els burgesos i intel·lectuals d’esquerra que s’atansen a les pastisseries-, però l’abandó és un paisatge quotidià. Uns eterns moments després apareix, finalment, l’amo, un home distingit d’aire vagament anglès, amb el paraigua encara a la mà, vencent ell també el diluvi i el vent.
Es cola sense pensar-s’ho per entre una tanca de ferro esbotzada, que deixa una ferida prou gran com perquè s’hi pugui enfilar una persona. Es el camí cap a l’estació de tren, per aquí no n’hi ha d’altre. Com que a Roma falta l’organització i l’estat, els romans improvisen solucions d’emergència que acaben convertint-se en la normalitat.
El gos, negre i blanc, de caça, sembla acomplir un ritus: ha aprofitat l’absència de senyor per furgar entre els arbres i les males herbes -potser s'ha parat a ensumar els sostens negres oblidats entre les arrels d'un arbre, testimonis sòrdids d'una transgressió en nit fosca-, però ara que veu el company s’hi arrapa i trota alegrement al costat. Ha estat lliure uns moments, però ara pesa més l’amistat amb el caminant. Desapareixen junts.
Un segon després, creua en sentit contrari una banda de quatre gossos. Apareixen un al cantó de l’altre, així que és clar que estan lligats. Però no és això només el què els delata: és també l’aire impacient, neguitós, forçat. No tenen l’alegria que dóna la llibertat. Però tampoc la dona que els domina tindrà mai la satisfacció d’un gest espontani, desinteressat, d’amistat.

Bellesa sublim i gastada

A Roma, la paraula bellesa se'm gasta. No és que no hi hagi lletjor, ni roïnesa, ni vulgaritat. N'hi ha, i és evident, palpable, cridanera. Però difícilment en cap altre indret del món hi ha tanta bellesa en la màxima sublimitat. Ho deia l'Adriano en sortir d'una mostra -sublim, inimitable, insuperable, tornem-hi!- a la Galeria Borghese, ja en si una obra d'art. Em diu ell: hi havia tanta bellesa, aquí dins -els estadis més sublims de l'escultura en Bernini, de pintura en Caravaggio- que n'he sortit torbat.
Només faltava sortir, a les onze del vespre d'un dia de gener, i trobar el jardí desert, que deixava arribar fins a nosaltres les notes de l'aigua, atraients. Ens hi hem acostat com els somnàmbuls d'un somni, perquè oníric era el paisatge. Una placeta de bancs de marbre il·luminats pels fanalons i la mitja lluna, panxa enlaire, entre els arbres. I al bell mig, un caminet també invitador, prohibit, que s'endinsa en la nit.
Ja prou, em dic. Ara haig de marxar, sóc jo la què escapo, temerosa que acabi l'encanteri. Però, encara no hem sortit d'aquest jardí de les meravelles per entaforar-nos en el tràfic eixordador del Muro Torto, que l'Adriano i jo quedem bocabadats d'una escena més enllà de la tanca de pedra: un llimoner i un nesprer en el màxim de l'esplendor, amb fruits gustosos i esplèndids, madurs, alguns ja pel terra. Sí que deu ser un somni, perquè som a gener, i aquest espectacle és contra natura. Un altre miracle que quedarà engabiat en uns instants, quan el vigilant doni la volta a la clau d'un cancell vulgar, anodí, gastat.

San Lorenzo, nit primera

Jo que pensava que començava a conèixer Roma, i encara no havia posat els peus al barri de San Lorenzo. Cauen aquí tots els arquetips, com monedes que s'escapen de la butxaca dels pantalons. Això no és la Roma històrica, majestuosa, impassible, d'arenes movedisses. Això és Berlín, la ciutat a mig fer, la cultura que s'esparpella entre velles fàbriques, la pizza de tota la vida i el bar més alternatiu, el pastificio -quina paraula adorable- elegant a només unes passes d'un carrer solitari, nafrat per les vies d'un tramvia que a aquella hora ja no passa, que va a parar sota un pont elevat, com a les millors pel·lícules de Brooklyn.
A la via dels Enotri, nom que evoca un poble antiquíssim, pre-romà, primitiu, entrem en un bar on el grup del Filippo Trentalace cavalca entre la nostàlgia de la cultura-cultura, la d'època comunista als països d'Occident, i un toc post-modern. Aquest nano -quin carisma, aquests italians- es menja el públic amb vocables incomprensibles per a la majoria dels noctàmbuls de Barcelona: pathos, Schopenhauer, Le Corbusier, chansonnier. I la gent riu i aplaudeix!
Fora, fa un fred espantós, i els forats a la calçada que esderneguen la moto fan interminable la tornada a casa. Però Roma és l'única ciutat on per tornar al niu has de passar de la vella fàbrica renovada de San Lorenzo a les formes escultòriques del Colosseu, aquest habitant immens de Roma que deixa el cor encongit, per la grandiositat, la bellesa, la història que encara li batega dins. I encara en girar una curva t'encares amb el misteri del temple circular de Vesta, una capsa romana de gràcil forma i secrets divins segellats entre les parets tapiades. Roma és una ciutat per viure amb el bon temps, i no amb aquest fred humit, gelat, que fa témer pel microscòpic llimoner de la terrassa enfonsada d'allò que en dic casa. L'hivern, però, és necessari. T'obre la gana per a noves descobertes d'aquesta ciutat que mai s'acaba.

Viatge de tornada

És de nit. Vibren les rodes de la moto en resseguir l'asfalt estripat que llepa les curves del Gianicolo. Estem sols, només un petit Smart d’aquells que ja saps que te la fotran es clava al davant sense mirar, des d’un carreró que duu qui sap on. El conductor, un jove grassonet de cabell tallat a l'u, ni mira la calçada, pendent com està d’enviar un missatge pel mòbil.
L’avancem i enfilem la recta del far, que quasi no es veu, perquè de far només en té la forma: a dalt, a la cabina, hi ha només un fanal vermell, de casa de putes. Així que, tot i que la lluna és quasi plena, la figura negra de Garibaldi a cavall només s’intueix.
Brillen molt més les llums de la ciutat allà baix, palpitant, perquè som a les portes del Cap d’Any i milers de turistes han tirat la crisi per la finestra. La ciutat és plena, i l’aire quasi primaverenc acompanya una nit de gresca. A les esquenes del turó, però, el barri de Monteverde ja fa estona que s’ha recollit. Més enllà de la floristeria, dalt de tot de les espatlles del Gianicolo, hi ha pocs signes de vida. Només arriben veus a uns metres de casa, i el flaire d’un porro es cola des del jardí tancat de la pizzeria.
Hem deixat enrere el castell de sant Angelo, que ens vol fer recordar com n’és de majestuós en colar-se des del fons d'un carrer prop del riu. Quan encara érem a peu, hem travessat el Panteon, bellíssim, il·luminat per una lluna alta, que ens ha volgut seguir per delimitar millor els volums de les cornises de les cases vora Campo de’Fiori, o de l'Església de Sant Agnese feta escultura. Però la imatge més punyent de la nit, Roma me l'ha regalat d’entrada, només endinsar-m'hi, encara al tramvia ple de gent que esperava amb paciència el canvi de semàfor: el riu, fosc, i la mole en penombra de l’illa Tiberina. Són les portes, de postal, del centre de la ciutat. De cop, m'he adonat de com enyorava Roma. De com és d’inimaginable pensar que un es pugui acostumar a la rutina d’un pis calent i acollidor i deixar de sentir-se colpit, trasvalsat, per tanta bellesa.

Una ciambella i dos croissants

M'ho havia anunciat per aquest Facebook tan denostat la mitjanit abans, però igualment, quan apareix a pocs minuts de les deu del matí és tot un esdeveniment. Truca a la porta. Porta una ciambella, una mena de donut saborossíssim, un croissant de crema i un de simple. No només: també uns regalets de Nadal: un petit despertador a l'antiga, en miniatura, que canta com si fos un rellotge molt més forçut, i un llibre de pensaments de la pastora a Roma de l'Església valdesa -la germana intel·lectual del franciscanisme, condemnada com a heresia pel Vaticà el segle XIII i sobreviscuda qui sap com-. Amb aquest gest, la Daniela alegra una setmana fosca, atrafegadíssima, ofegadora. Pensar que una mica més i, escanyada per la quantitat ingent de deures, he tingut per un moment la temptació de dir-li que passi un altre dia. Sort que l'alegria de saber-me privilegiada destinatària d'aquest gest d'amistat era massa forta com per trepitjar-la amb els estrictes i cecs manaments cerebrals. Gràcies, Daniela!

Una ciambella i due cornetti. Me l'aveva annunciato la notte scorsa su questo Facebook tanto deprecato, eppure lo stesso, quando è apparsa pochi minuti prima delle 10 è stato un evento. Bussa. Porta una ciambella, specie di gustosissimo donut, un cornetto semplice e uno alla crema. Non solo: anche dei regalini di Natale: una piccola sveglia all'antica, in miniatura, che canta come se fosse un orologio parecchio più forzuto, e un libro di pensieri della pastora a Roma della Chiesa valdese – la sorella intellettuale del francescanesimo, condannata come eresia dal Vaticano nel secolo XIII e sopravvissuta Dio solo sa come. Con questo gesto, Daniela rallegra una settimana scura, affannosissima. E pensare che c'era mancato poco che, sommersa dalla quantità ingente di cose da fare, per un attimo ho avuto la tentazione di dirle di passare un altro giorno. Per fortuna che la gioia di sapermi privilegiata destinataria di questo gesto d'amicizia era troppo forte per tarparla con i severi e ciechi comandi cerebrali. Grazie, Daniela!

Preguntes tancades dins un aula

Una cinquantena de persones tancades en una aula. Una creu i dues pissarres a la paret, i el professor que mira d'explicar la realitat segons Aristòtil. Em pregunto què hi fem, tots plegats, preocupats a saber de la finalitat i el perquè de nosaltres mateixos, quan la nostra vida és breu i finalment, la nostra naixença i la nostra mort no depenen de nosaltres.
Busco una resposta simple. Tinc a la bossa un llibre de 500 pàgines sobre els misteriosos orígens de la fortuna del Cavaliere. Va fer diners gràcies a les inversions de la màfia? Línies i línies amb explicacions sobre la contractació d'un mafiós a la seva finca a Milà, entrevistes a jutges, actes policials. Al meu costat, un noi té també un llibre de 500 pàgines a la seva cartera de pell, i me l'imagino com un dels llibres bàsics del primer curs de filosofia, com la Crítica a la Raó Pura de Kant, o la Metafísica d'Aristòtil, o la Repubblica de Plató. I em dic, ara i avui, què és més interessant per a mi, saber una cosa concreta sobre el món en què puc intervenir, o deixar la meva ment volar cap a preguntes sense resposta?
La meva ànima s'inclina més cap al pensament abstracte, es deleix per preguntar-se perquè sóc aquí i perquè existeixo, però jo sortiré de classe i continuaré amb el llibre periodístic, i ho argumentaré dient que és important actuar ara i aquí. Després, però, maldaré per esbrinar què en pensa Aristòtil de Déu, la natura i l'home llegint fragments de la Metafísica el cap de setmana o a les nits. Dedicar-se plenament a una de les dues coses, però, sembla una quimera. Ara bé, si em dedico només a Aristòtil, no per això tancaré l'argument d'una vegada per totes. Ni tampoc aconseguiré resoldre per mi sola si Berlusconi és o no un delinqüent.
El nostre temps i les nostres forces són limitades, quina és la millor manera de gastar-les?

Admiració

Sol, tancat en una presó de les acaballes de l'edat mitjana, grillons a les mans. "Desert d'amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada, lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor, ma voluntat e pensa caitivada". És Jordi de Sant Jordi (València, ?-1424), poeta que hem deixat diluir en la boira del temps. *
El desconhort que patia era ben material, real, que diríem ara: cavaller de la cort d'Alfons el Magnànim, va entrar a Nàpols amb el monarca i poc després va ser fet presoner per l'italià Francesco Sforza. La imaginació es queda curta per arribar a comprendre la desesperació, la impotència, l'ànsia de sentir passar els minuts i els dies i no saber si s'arribaria mai més a veure la llum del sol, a menjar pa fresc, a acariciar una mà estimada.
En aquesta habitació, neta i cuidada, en què em trobo, penso en aquest home coratjós, que enmig la pitjor brutor humana, és capaç de convertir el mal en motiu d'alçament espiritual.
Vola, l'ànima presonera. I ens deixa dita una lliçó que converteix en vergonya les nostres fatigues i en motiu d'admiració i encoratjament aquests versos:

Eu hai vist temps que no em plasia res
ara em content de ço qui em fa tristura
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia

Avui ho podríem recontar, lliurement, així..
Hi havia un temps en què res no m'omplia /ara m'acontento d'això que em fa trist/ i valoro més els grillons lleugers d'avui/ que els bells luxes del passat / El destí se m'ha mostrat capritxós, desafortunat / i ha volgut que em trobi així d'aquesta manera/ però no me'n faig mala sang, no me'n preocupo / perquè he complert el meu deure/ amb tota la resta de gent bona que ara pateix al meu costat

* Raimon ens l'ha rescatat, però. Gràcies...

Solitud

La Pola, una velleta de 86 anys, de cabells blancs esvalotats i rebels, ens surt al pas al punt mort d'un carrer, en un poble perdut a les muntanyes, a la regió més desconeguda del Lazio. Amb aquells ulls blaus vius i la cara eixerida, té un aire entremeliat d'eterna nena Pippi Lanstrum. Ens acull al portal i ens conta com una vegada va fer fora dues dones males puces que pretenien robar-la aprofitant que la veien sola. Però ella va fer un gest amenaçador amb el pal d'escombra, i amb aquella mirada antiga, profunda, va esporuguir les covardes. Menys sort van tenir les estàtues de l'església de Valdecupola, que van robar a les dues de la matinada -fins i tot el Jesuset petit amb les mans enfaixades- o el porc recent escorxat i salat que van robar d'un garatge a Varco, el poble del costat.
De sobte, Pola calla. Quina solitud, aquí, diu. Tothom ha marxat. Els joves només venen el cap de setmana. Amb prou feines hi ha un veí a cada cap de cantó.
La solitud pot ser encara més punyent en una ciutat plena de gent, intervé l'Adriano. Ella escolta. Ens mira; ben equipats contra el fred, recent baixats d'una excursió de diumenge al mont Navegna, urbanites que tenen el luxe d'escapar alegrement al camp. Es pregunta si serà veritat que els seus néts que han marxat del poble, han prosperat, han comprat cases confortables, van al cine i reben gent a sopar a casa, se senten sols com a cans enmig aquell garbuig llunyà de gent. Si no faran més companyia, de vegades, la fressa del vent entre els arbres, el bel d'una ovella, el silenci de les muntanyes quan cau el dia i es converteixen en gegants negres, eterns, inamovibles. Toscs i hostils a voltes, però sense falses promeses.

Això és la guerra

Era enfilat dalt d'una de les branques més altes de les margarites. Un animal horrible, espantós, mai vist. Un cuc marró fosc, d'ulls negres i boca enorme. No era un cuc corrent, llefiscós, normal, sinó una bèstia seca, desafiant, com creada només per a amenaçar, sense cap punt dèbil per a enfrontar-s'hi. Com un avís monstruós. La viva personificació del mal.

Era a escassos metres de la meva mà que recorre les fulles per a extirpar-ne les parts mortes, podrides, cercant de crear vida, i del llibre amb què tracto d'omplir el meu ànim cansat de burocràcies i cops de la fortuna amb una mica d'espiritualitat compartida amb homes que milers d'anys abans van tractar de buscar una resposta a allò que més em preocupa avui i ara.

No m'he atrevit a buscar unes estisores i mirar d'extirpar aquella bèstia infame de les meves margarites. He decidit fer com en els darrers mesos: suspirar, mirar d'aguantar, tancar els ulls i continuar fent, com si res, tractant de gaudir de la mitja hora de sol a la terrassa, l'escàs moment per descansar d'uns mesos agobiants. Sobrevivint al mal, esquivant-lo, fent com si no l'hagués vist.

Però no és així que es venç aquest follet que sembla estar a l'aguait per a fer-te caure, que et complica la vida fins a nivells d'extenuació. Al mal se'l combat sortint a la batalla amb totes les armes, disposat a batre'l, a humiliar-lo. Amb la força del bé, i tant, demostrant que no t'abatrà pas, i que amb el teu ànim triomfant, d'amor cap a les coses que importen, l'abatràs, l'arrossegaràs. Es la guerra. O mor ell, o mors tu.

Ja no hi és

Aquest mati han tallat l'arbre del jardí de sota casa. El propietari hi està construint garatges per vendre i li feia nosa. Conservar-lo haguera volgut dir anar amb compte en les obres, sortejar arrels... Millor carregar-se'l, tot i que estava en un raconet del terreny i era l'únic exemplar.
Dec haver arribat finalment a l'edat adulta, perquè no he seguit l'impuls de córrer al jardí i tractar d'aturar com fos els treballadors de la serra elèctrica. Dec haver perdut l'innocència. M'ha bastat una frase del meu interlocutor: "és una pena, però el propietari pot fer el que vulgui del jardí", per tractar d'apartar els pensaments i rendir-me d'immediat davant l'evidència que es tractava d'una guerra perduda d'antuvi. Serà per tot el què ha passat aquest estiu, però ara veig el mal com a inevitable, indefugible. Perquè em sembla un mal tallar un arbre verd i frondós, a risc de passar per una flour-power passada de moda, d'aquelles que ploren en veure tallar una pastanaga. El mal serà indeturable, i és impossible per a una sola persona eliminar-lo d'aquest món, però per molt que les cames no sempre segueixin ja els meus impulsos, no puc deixar de sentir patiment i ràbia per la impotència que sent una en arribar als 35 anys i adonar-se que canviar el món, ben mirat, és una quimera. I que com a la nostra vida, amb sort podrem només contribuir a millorar alguns patiments i salvar algunes vides, hem de triar batalles i tractar d'ofegar la pena per totes les altres.
No n'estic convençuda, d'això que dic, però avui, aquell arbre ja no hi és i l'absència em recordarà un falliment, un cansament, una retirada.